Deu anys sense José Agustín Goytisolo

José Agustín Goytisolo un gran poeta que va pertànyer a l’anomenada Escola de Barcelona, conjuntament amb altres il·lustres literats del nostre país com ara Gabriel Ferrater, Carlos Barral, Ángel González o Jaime Gil de Biedma. Aquest grup de poetes van intentar reactivar la lírica del nostre país, un gènere que en plena postguerra estava ferit de mort.

No obstant, l’estil propi d’aquests poetes i el seu fort compromís social, van permetre reconduir un vaixell que durant massa anys anava a la deriva. Concretament, avui voldria centrar-me vers la poesia de José Agustín Goytisolo, molts versos els recordem de memòria amb un especial toc musical gràcies a les grans versions que Paco Ibáñez i també Joan Manuel Serrat han realitzat musicalitzant bells poemes.

Precisament, avui fa deu anys que aquest poeta barceloní va morir i sincerament trobo a faltar el reconeixement vers una figura clau en la nostra cultura. Les seves obres són molt importants amb un gran ressò a l’Amèrica Llatina mentre que aquí no li prestem l’atenció que realment mereixeria. Tanmateix, no podem oblidar la gran tasca que Goytisolo va dur a terme com a traductor de poesia, començant per importants autors italians com ara Pavese o Puchini però no hem d’oblidar la traducció de poetes catalans com ara Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli, J. V. Foix, Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu o Josep Mª de Segarra.

La millor manera d’acabar aquest escrit és reproduint un dels nombrosos poemes que aquest gran poeta ens va deixar. L’elecció no ha estat fàcil perquè la seva poesia m’atrau i em captiva, així que espero que gaudiu de la lectura d’aquest breu però intens poema amb una especial càrrega emocional.

PALABRAS NUNCA DICHAS

No sabía decirlas, no podía;
porque jamás las pronunciará antes,
juntas así.
La angustia la mataba,
imposible aguantar aquel anhelo
que era dolor cruel
de tan agudo.

Y las palabras nunca dichas
fueran el único remedio
en aquel trance
que alteraba su cuerpo:
de la piel, hasta lo más profundo.

Con voz rota ella pide:
¡oh tú, por caridad ayúdame

a decirte que...Palabras

José Agustín Goytisolo