Escolta’ls!

El Vendrell i la música són dues paraules que podrien anar de la mà i ningú s’estranyaria si aquesta relació tingués lloc. És més, reconec que no es tracta de cap novetat parlar de la generalitzable consciència existent en el si de la població vendrellenca que amb gran naturalitat corrobora una evidència interioritzada en el subconscient de molts.

El ressò internacional de Pau Casals projecta una gran dimensió arreu del món de la nostra vila. No és una casualitat que any rere any es desplacin fins El Vendrell persones encuriosides per descobrir la vila que va veure néixer un gran mestre. Aquest punt de partida ens ubica en un espai especial, ideal i propens a desenvolupar una important activitat musical.

Els temps canvien i la música no és una excepció ja que malgrat evoquem els clàssics i sempre els tinguem ben presents, no podem viure d’esquena al futur. Un signe d’incorporació amb gran encert de la realitat del segle XXI consisteix en obrir la porta a les noves concepcions musicals, descobrir allò que s’està gestant en els nostres dies. Només des del coneixement podrem elaborar una sòlida opinió que es pot desfer en elogis o basar-se en crítiques fonamentades. Totes les visions hi tenen cabuda sempre que ens allunyem de la perillosa ignorància sobre la qual molts es recolzen a l’hora de generar una opinió.

A vegades, ens deixem emportar per les orquestrades campanyes publicitàries on els grups musicals que compten amb major capacitat econòmica són els reis del mercat. Allò que menys importa és la música ja que hi ha tota una sèrie de factors que juguen un major pes i malgrat tot això aquella cançó que escoltes amb certa empatia quan passen uns dies ja te l’has après de memòria i tot d’un plegat, sense ser conscient, reprodueixes la tornada.

Una realitat que a tots ens ha passat en un moment o altre, en canvi aquells grups amb una excel·lent qualitat musical, integrat per persones que senten una passió especial per la música i mereixerien estar a l’avantguarda i al capdavant del món musical lluiten dia si i dia també per mirar de sobreviure en un entorn asfixiant per la cruesa del imperi del diner.

Existeixen innumerables exemples però la proximitat em porta a parlar-vos dels vendrellencs Baetúria. Un grup format per joves vendrellencs que als volts del canvi de segle van iniciar un projecte musical carregats d’il·lusió, amb molta empenta i valentia. El camí no els ha estat gens planer però amb gran encert han sortejat els perillosos revolts superant els carregosos i alhora feixucs desnivells. De moment, compten amb dues valuoses peces musicals al mercat, d’una banda Retallable i aquesta mateixa setmana presentaven el nou disc, Sonotone.

Després d’escoltar en reiterades ocasions el nou disc ja m’he fet meves algunes de les cançons que l’integren perquè amb gran encert penso que les lletres descriuen realitats on tots ens hi podem veure reflexats. A més, les mateixes es troben acompanyades de melodies molt apropiades que encaixen a la perfecció. Sense cap mena de dubtes es tracta d’un binomi que només poden entendre aquells que s’han deixat emportar pels nous temes dels Baetúria, tots aquells que no heu tingut l’oportunitat d’escoltar Sonotone, us animo a fer-ho ja que només aleshores podreu entendre el sentit d’aquestes paraules

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/01/08
Laia Gomis

Una proposta suggerent

Pas de Vianants és un programa innovador, original que cada dimecres de 7 a les 8 del vespre podeu escoltar i seguir de prop des de les ones de Ràdio Vendrell. Aquells que no podeu sintonitzar el 107.1 de la FM no teniu excusa ja que gràcies a les noves tecnologies, si acudiu a la web http://www.rtvelvendrell.cat/ podreu escoltar l’emissió en directe.

Em va semblar una bona idea des del moment que em van proposar formar-ne part i amb il·lusió vaig participar amb aquest nou projecte, que ens oferia un espai de tertúlia, debat i reflexió des de les ones. Tanmateix, no he pogut estar present en tots els programes, no pas per decisió pròpia sinó arrel de complicacions sobrevingudes, fonamentalment relacionades amb allò que acapara gran part de les hores que té el dia, els meus estudis.

No obstant, des d’aquest espai voldria donar a conèixer una aposta tremendament interessant que des de Pas de Vianats hem pres. No som aliens a la realitat i com tots sabeu, aquests dies l’agenda la marca les properes eleccions generals que s’han de celebrar el 9 de març. Nosaltres, conscients de la realitat, ens fem ressò de la mateixa i comencem tota una sèrie de programes especials

Avui mateix comptarem amb la presència del cap de llista per Tarragona d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa, Lluís Suñé i esperem que pel nostre Pas de Vianants durant les successives setmanes passin també el candidat d’ERC, Lluís Aragones, el de CIU, Jordi Jané, el del PP, Francesc Ricomà i el del PSC, Francesc Vallès.

Ja veieu que l’ordre es cenyeix estrictament en funció dels resultats electorals dels darrers comicis celebrats el 14 de març del 2004, per tal d’evitar generar mals entesos o polèmiques sobrevingudes.

A través de tots aquests programes esperem podem crear un espai de pluralitat donant veu a tots els partits polítics que concorren a les properes eleccions municipals i d’aquesta manera els ciutadans puguin disposar de major arguments a l'hora d' escollir lliure i democràticament la papereta que volen dipositar a l’urna el proper 9 de març.

D'esquerra a dreta, Lluís Aragonès, candidat d'ERC, Jordi Jané, candidat de CIU, Francesc Ricomà, candidat del PP i Francesc Vallès, candidat del PSC

Un míting vibrant

Tan aviat com vaig tenir coneixement de l’existència d’un míting del PSC on prendria la paraula Felipe González, no vaig dubtar en indagar una mica més d’informació i reservar-me el diumenge 20 de gener. Així doncs, avui una petita però no per aquest fet menor, representació baixpenedesenca ens dirigíem cap al Pavelló de la Vall d'Hebron per estar al costat de la nostra candidata, Carme Chacón, del president de la Generalitat José Montilla i sentir les lúcides paraules del gran Felipe González.

Arribàvem una hora abans de l’inici de l’acte i l’ambient que es respirava al pavelló de la Vall d’Hebrón era d’alegria, d’emoció i expectació davant un míting que prometia grans sorpreses. Un enèrgic José Montilla prenia la paraula i no dubtava en adreçar un bon dia a la Catalunya optimista. Durant el seu discurs ens recordava les enormes diferències que ens separen als socialistes amb els membres del partit popular, malgrat que hi hagi una obsessió malaltissa des de determinats partits polítics en adreçar una idea falsa.

Després de la seva intervenció, el pavelló dempeus aplaudia a la persona que prenia la paraula, Felipe González. Aquesta era la primera ocasió que assistia a un míting de Felipe González i la veritat és que aquest polític de gran talla és un veritable geni dalt de l’escenari. Els seus gestos continguts per reforçar una intervenció puntual però en un obrir i tancar d’ulls els mateixos esdevenen un pilar fonamental quan es tracta de recalcar i evidenciar una realitat.

Una intervenció dotada d’un gran bagatge, d’una important experiència que deixava entreveure la solidesa de l’argumentació que Felipe González adreçava a tots els presents a l’acte. A més, l’humor, la ironia i els encertats acudits han estat clau durant el seu parlament.

La veritat és que he quedat meravellada de totes les potencialitats d’una persona que admiro profundament, perquè gràcies al seu sentit de la responsabilitat i el fort compromís que sempre va demostrar davant la ciutadania el nostra país avui està on està, en part gràcies a ell.

La darrera en prendre la paraula ha estat Carme Chacón que ens ha adreçat un emotiu discurs. La seva mirada i el seu to de veu ens deixaven veure que estava realment emocionada, és més, lluny d’amagar-se’n ho ha exposat públicament. A més, ens ha proposat fer un interessant exercici de memòria, tot recordant grans decisions que el govern de Felipe González va adoptar en temps realment difícils. Aprofitant l’avinentesa hem realitzat algunes que altres comparatives, evidenciant la gran aportació que els socialistes han dut a terme per la construcció del nostre país i el salt qualitatiu que els ciutadans sempre han experimentat gràcies als governs socialistes.

El 9 de març és un dia clau, els ciutadans a través del nostre vot expressarem si volem un govern dirigit per la dreta més anacrònica i reaccionària que porta davant el Tribunal Constitucional lleis cabdals com ara la que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe o la mateixa llei d’igualtat. O pel contrari, seguim confiant amb un govern proper als ciutadans encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero. Com veieu tots plegats ens hi juguem molt i no es tracta d'una qüestió menor...

Tot un èxit

Una visita llampec a la capital de l’estat em va permetre assistir a la presentació del llibre “El jove Andreu Nin”. Textos periodístics, a càrrec del vendrellec Ernest Benito. La veritat és que esperava trobar-me la sala del Centre Cultural Blanquerna amb forces cadires buides i amb una presència de persones fonamentalment gran, encuriosides per descobrir quelcom sobre la figura de l’enigmàtic Andreu Nin.

La meva sorpresa va arribar quan encara faltaven cinc minuts per l’hora prevista de la presentació i no hi havia cap cadira buida, a més, la gent que omplia la sala es trobava molt allunyada dels setanta i vuitanta anys que la meva recargolada imaginació m’havia prefixat. Sincerament, no em podia creure allò que els meus ulls estaven presenciant, persones dretes al final de la sala esperant l’inici d’una presentació d’un llibre. No es tractava d’una presentació com qualsevol altre sinó que convé destacar la singularitat i la particularitat de la mateixa, així doncs tan sols explicant els ets i els uts podrem entendre la transcendència d’aquest acte.

L’aventura del vendrellenc Ernest Benito, comptant amb la complicitat de l’editorial del llibre, havia portat a presentar a Madrid un llibre d’Andreu Nin escrit en català però que comptava amb un CD on es podia llegir l’obra traduïda al castellà, per aquells que volguessin experimentar la interessant pràctica de la lectura comparada.

Un agregat d’elements que a priori molts haguessin pensat que es tractava d’una autèntica bogeria que no arribaria a superar les expectatives de veure una sala més o menys plena i donaria lloc a una situació de consolidació dels vells tòpics que fa massa anys que s’arrosseguen.

Tanmateix, aquesta presentació m’ha permès ampliar el meus ulls de mira al constatar que la figura d’Andreu Nin interessa a moltes persones que es troben molt allunyades de la vila d’aquest personatge internacional. A vegades, una té la sensació de sentir una devoció especial per aquelles persones que han nascut i viscut a les nostres contrades i una vegada travesses els límits de les mateixes, penses que el personatge caurà en l’oblit. No obstant, el cas d’Andreu Nin no és així ja que malgrat la gran quantitat d’atrocitats, mentides i disbarats que s’han pronunciat i escrit sobre la seva persona, existeix en el dia d’avui, en ple segle XXI, un interès especial per reivindicar la figura d’aquest fill il·lustre de la nostra vila.

Aquesta setmana us volia explicar la forta emoció que com a vendrellenca vaig sentir a la presentació d’aquest llibre a Madrid. No obstant, no vull encobrir un petit bri de frustració que em va acompanyar quan recordava l’obsessió que fins no massa anys existia cercant l’ocultació persistent d’un personatge clau pel devenir de la història, no només nacional sinó també internacional.

Realment, no m’acabava de creure l’expectativa i el interès que aquesta obra havia despertat a la capital de l’estat. Ara bé, sempre és reconfortant apreciar el gran nombre de persones que s’interessen per conèixer i alhora indagar una mica més en la figura d’aquest polifacètic i polièdric personatge. Aquest és el veritable èxit de la passada presentació.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 18/01/08
Laia Gomis

Jordi Jané, candidat CIU a Tarragona

El PSC s’avançava a la resta de partits polítics al Camp de Tarragona i la setmana passada desvetllava els integrants de la seva candidatura al Congrés dels Diputats i al Senat. Aquest mateix matí, llegint la premsa descobria que Convergència i Unió ja té candidat a Tarragona després de tot un seguit d’estires i arronses originats arrel de les especulacions entorn la possibilitat que l’actual alcaldessa de Valls, Dolors Batalla, encapçalés la candidatura. La seva renúncia al·legant motius personals deixava la porta entre oberta en el si de la federació nacionalista.

Finalment, l’arbocenc Jordi Jané, actual diputat al Congrés per la circumscripció de Barcelona serà el cap de llista de CIU a la província de Tarragona i el fins ara diputat tarragoní Josep Maldonado, encapçalarà la llista del Senat.

En aquest espai he deixat entreveure durant aquests dies la meva opinió personal sobre el resultat final de la candidatura que el meu partit, el PSC, presenta a les properes eleccions generals. He de reconèixer la sorpresa d’alguns en llegir les meves paraules, l’estupefacció d’altres que no entenien perquè m’arriscava publicant unes opinions allunyades dels corrents interns. Tanmateix la resposta és ben senzilla, transparència i coherència perquè si la meva actitud en el interior del meu partit va en una direcció quan surti fora al carrer no tinc perquè transformar la meva visió personal d’anàlisis i estudi de la realitat, malgrat que des d’alguns sectors preferirien aquesta metamorfosi.

Tanmateix, no és casualitat que em faci ressò de la notícia que avui apareix a la premsa destacant a Jordi Jané com a cap de llista de CIU a Tarragona. Em consta per fonts fidedignes i molt properes a la federació nacionalista que aquesta elecció ha despertat tot un seguit de susceptibilitats en el si de l’esmentat partit polític. Els arguments que esgrimeixen són que el candidat ha desenvolupat tota la seva carrera política allunyat del territori, projectant-se políticament sempre des de Barcelona, una bona mostra és que actualment Jordi Jané és diputat a la cambra baixa per la província de Barcelona i són moltes les distàncies que el separen amb el conjunt de Tarragona.

Un altre idea que molts es resisteixen a assumir és que el cap de llista del Congrés i del Senat siguin ambdós baixpenedesencs, menystenint la representació de totes les altres zones de l’extens Camp de Tarragona. Ja veieu uns no hi arribem i altres en fan un gra massa, superant d’escreix, imposant la representativitat territorial baixpenedenseca en ambdues llistes.

Dins les dites populars i tradicionals que passen generació vers generació trobo una encertada reflexió provinent del món agrícola però que encaixa a la perfecció per tal de definir el complex procés d’elaborar les llistes electorals: Mai plou a gust de tothom.

Ara bé, les persones d’esquerres i progressistes no ens resistim a fer sentir la nostra veu, no dubtem en opinar obertament quan no estem d’acord o no ens acaba d’agradar una candidatura, malgrat nedar contracorrent. Una actitud que ben segur no tindrà lloc en el si de la federació nacionalista perquè tots coneixem els trets característics de la dreta. Malgrat em consten que hi ha moltes veus crítiques amb el resultat final de la candidatura, una vegada adoptada ningú s’allunyarà de la posició oficial. Tothom tancarà files amb el nou candidat i les opinions crítiques quedaran segellades en el fons dels òrgans interns.

La democratització del funcionament intern dels partits polítics és un repte important en el si de totes les formacions polítiques. Queda un llarg camí per recorrer i convé començar a superar les pràctiques que entorpeixen caminar en aquesta direcció. Un exemple, les votacions a mà alçada perquè si el dret de vot és secret, les decisions que s'adopten en el interior dels partits polítics també s'haurien de caracteritzar per la preservació d'aquest dret. No tinc cap incovenient en manifestar la meva opinió públicament o a través d'un vot secret però s'ha de reconèixer que una votació a mà alçada pot coaccionar aquelles persones que no volen quedar retratades davant un auditori per la seva estricta opinió personal.

La dreta es troba enclavada en un remot passat i continua mantenint el típic discurs que les veus discrepants s'han de fer callar ràpidament per evitar trencar amb el missatge d'escrupulosa unitat. Afortunadament, l'esquerra fa alguns anys que s'ha alimentat de la riquesa que genera la pluralitat d'opinions.

Opinions allunyades d'allò políticament correcte

El món de la política és molt més complicat d’allò que un es pot arribar a imaginar, recordo la il·lusió que vaig sentir quan em vaig decidir fer militant del PSC. Una jove inexperta que sentia com a propi un projecte però que no sabia com en podia formar part. Davant aquesta situació no vaig dubtar en llegir els estatuts del partit que m’havia d’acollir i allà vaig descobrir que necessitava l’aval de dues persones. Dos militants que s’han convertit en un puntal anant més enllà del món polític, en resum, dos molt bons i grans amics.

Durant aquests anys de militància he begut d’una font d’aigua molt fresca, la font on hi ha els veritables socialistes, persones que sempre han treballat al servei dels ciutadans lluny dels càrrecs i l’ostontositat. Una font que neix en un espai especial, en una comarca que ha acollit grans exponencials socialistes com Joan Reventós o el mateix Pep Jai.

No obstant, sembla ser que aquest abeurador on la reflexió i el debat és una constant molesta, destorba al satèl·lit de persones que busquen una ràpida projecció política. No s’ho pensen dues vegades i quan veuen que en llocs de responsabilitat hi ha persones treballadores, carregades d’ideals i que en algun moment els poden fer ombra opten per una solució ràpida... apartar-la del camí.

Precisament, aquesta és la situació que s’ha donat a l’hora de configurar la llistes del PSC de la província de Tarragona per a les Corts Generals. Els socialistes comptem amb un excel·lent cap de llista, el Francesc Vallès, una persona jove, compromesa i preparada abastament per tirar endavant la complexa activitat parlamentaria. No obstant, m’agradaria fer extensiva l’admiració que sento pel Francesc a les persones que el segueixen però seria hipòcrita si així ho fes.

A més comparteixo la reivindicació que els companys de les Terres de l’Ebre realitzen demanant que la seva candidata, l’ampostina Lluïsa Lizárraga, ocupi el número dos de la candidatura socialista en comptes del tres. És una sol·licitud totalment lògica, actualment els socialistes comptem amb 3 dels 6 diputats de la província de Tarragona, tan de bo es repeteixin els bons resultats però no hem d’oblidar que és difícil assolir el tercer diputat. En clau territorial encaixa perfectament el reclam dels socialistes de les Terres de l’Ebre ja que personalment penso que no és massa lògic que el número 1 i el número 2 de la candidatura del PSC de Tarragona siguin de Reus i Tarragona respectivament, coincidint amb les dues poblacions més grans de la nostra província, menystenint tota la resta.

En la candidatura socialista de la província de Tarragona, hi falta un nom, l’Ernest Benito. Una persona que durant aquests quatre anys ha treballat moltíssim, pensant en la ciutadania i també en el territori que representava. No només es tracta d’una opinió estrictament personal sinó que l’he escoltada en diversos contextos, començant pels seus companys d’escó, no només els socialistes sinó també d’altres grups parlamentaris que no dubten en reconèixer el gran treball que l’Ernest ha desenvolupat durant aquests quatre anys.

A més, va assolir un gran compromís amb els ciutadans, informant-nos setmana rere setmana mitjançant un article a la premsa sobre les darreres novetats presents en l’activitat parlamentària, sempre des d’una perspectiva personal lluny d’allò políticament correcte, qüestió que els ciutadans agraïm enormement.

Aquests només són alguns dels molts factors que expliquen perquè nombroses agrupacions socialistes van proposar a l’Ernest Benito com a candidat però estranyes maniobres i estratègies que fins al dia d’avui desconec han fet que l’Ernest no aparegui entre els noms que configuren al llista.

En el passat Consell de Federació on es van aprovar les llistes electorals del Congrés i el Senat, l’Ernest va demanar la paraula per donar les gràcies públicament a tots els companys del partit que li van donar l’oportunitat ara fa quatre anys de formar part de la candidatura socialista i haver viscut una legislatura inoblidable. A més, va afegir que el PSC venia de lluny i espera que vagi molt més lluny per aquest motiu dedicarà tots els seus esforços en fer possible la victòria del 9 de març i va demanar a tots els presents que treballéssim amb la mateixa intensitat per assegurar la victòria.

Conec a l’Ernest i les seves paraules no eren fruït d’una estudiada preparació per tal de quedar bé sinó que sorgien de manera improvisada, des del fons del seu cor. Una actitud que personalment admiro ja que ens demostra la gran humanitat i el fort compromís polític que té l’Ernest.

Abans d’acabar només em resta agrair públicament la tasca que l’Ernest ha desenvolupat durant aquests quatre anys, he tingut la immensa sort de seguir-la força de prop i us puc assegurar la gran quantitat d’hores, l’esforç i el sacrifici que ha dedicat. Som molts els que tenim ben present el seu treball, així doncs, MOLTÍSSIMES GRÀCIES, ERNEST!

L'Ernest en el seu escó i jo mateixa, ocupant per un momentet l'escó de la socialista ampostina Lluïsa Lizárraga

El tripartit vendrellenc

L’arribada de Ses Majestats els Reis Mags de l’Orient posen punt i final a les tradicionals festes nadalenques. El clima i l’ambient propi d’aquestes dates sembla que lentament es va esvaint i la realitat s’imposa de nou amb la fredor de la crua i dura realitat.

Durant les festivitats nadalenques els polítics es prenen un respir per començar el nou any amb major empenta per tal d’afrontar tots els reptes, tot i que amb la proximitat de les eleccions generals el parèntesis ha estat pràcticament imperceptible. Tanmateix, aquesta setmana voldria parlar d’un assumpte ben proper a tots nosaltres, una realitat que s’imposa amb força a la nostra vila malgrat hi hagi persones que interessadament facin veure que aquest assumpte no va amb ells.

Si em permeteu un paral·lelisme amb el món judicial, pura deformació professional, quan hom acudeix a un judici sempre busca valuoses proves que demostrin una relació causal amb els fets consumats i a partir d’aquí desenvolupar una sòlida argumentació per tal de dur a terme una contundent acusació. Molt sovint els indicis i les intuïcions ens acosten a la realitat però afortunadament en un Estat de Dret les meres apreciacions no tenen cap solidesa i decauen en el moment que es presenten com a proves.

Ràpidament constatareu quin sentit té aquesta parrafada amb l’objecte del present article. Tot just han passat sis mesos d’ençà que es celebraren les darreres eleccions municipals. Els primers passos que la força guanyadora, Convergència i Unió, va realitzar ens deixaven entreveure la bona relació política existent entre els membres del govern en minoria i els quatre regidors de Plataforma per Catalunya. Els plens celebrats durant aquests mesos ens donen la raó a tots aquells que des d’un principi vam pronosticar l’existència d’un pacte encobert existent entre CIU i PxC, amb la col·laboració inestimable del Partit Popular.

Si recuperem la reflexió que en les línies precedents realitzava sobre l’entorn del món judicial, podríem parlar de l’existència d’una prova prou sòlida per defensar l’existència d’un pacte existent entre CIU, PxC i el PP. Un pacte totalment lícit i legítim però que des de Convergència i Unió s’entossudeixen a negar per activa i per passiva ja que imagino que no volen reconèixer que aproven importants decisions que afecten al conjunt del Vendrell comptant amb el beneplàcit de quatre regidors integrants del conegut i monotemàtic partit que centra totes les seves atencions en exclusiva sobre la immigració.

Aquesta situació no es pot perllongar en el temps perquè a mesura que passen els dies, aquest pacte cada vegada s’aprecia amb major facilitat per part de la ciutadania. El darrer detonant, la sessió plenària més important de l’any, aquella en la qual es projecta la direcció del govern municipal a través de la presentació del pressupost municipal que ha de ser el punt de partida i també de referència per l’exercici econòmic del 2008. No van haver-hi sorpreses, i el pressupost municipal va quedar aprovat gràcies a la votació conjunta que CiU, PxC i el PP.

La votació a l’uníson del pressupost municipal ens deixa sobre la taula una prova irrefutable que corrobora de manera fefaent l’existència d’un pacte entre la dreta vendrellenca. Afortunadament, la nostra democràcia permet realitzar pactes entre diverses formacions polítiques buscant sempre la majoria necessària per tirar endavant els projectes polítics. Ara bé, crec que s’hauria de dur a terme des d’una rigorosa transparència i abandonar d’una vegada per totes aquest obscurantisme replet d’hipocresia que es practica des de Convergència i Unió.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/01/08

Laia Gomis

Un dia especial

D’esquerra a dreta, l’Ernest Benito (diputat al Congrés), l’Imma Costa (alcaldessa del Montmell), la Núria, la Montse, el Pep Guasch (regidor del Montmell i portaveu del PSC a la Diputació de Tarragona) i jo mateixa.

La legislatura VIII està a punt d’acabar i si hi ha quelcom que caracteritza la intensa activitat parlamentaria que s’ha viscut durant aquests quatre anys és l’avanç indubtable en l’ampliació de drets.

A vegades aquests projectes als ciutadans els poden semblar abstractes arribant a un cert toc de llunyania perquè directament poden pensar que no els afecten però sóc una ferma partidària i defensora dels mateixos ja que la societat avança gràcies els petits passos realitzats amb fermesa i valentia. Afortunadament, gràcies al govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, els matrimonis entre les persones del mateix sexe avui són una realitat.

He escrit abastament sobre aquest assumpte i em sembla que és prou clar el meu suport incondicional i profund vers aquesta matèria. No obstant, avui redacto aquestes paraules des d’una perspectiva completament diferent, allunyada dels tecnicismes, les opinions recargolades que a vegades realitzo i em deixo emportar per aquella vessant humana i emocional que deixo entreveure únicament en ocasions molt especials.

Avui, 5 de gener, he tingut el plaer i l’honor d’assistir a un casament entre dues persones del mateix sexe, la Núria i la Montse. A més, la cerimònia anava a càrrec d’una bona amiga, l’alcaldessa del Montmell, l’Imma Costa. Per tant, podeu constatar la gran càrrega emotiva que s’amaga en un dia tan especial com aquest, vivint in situ com dues persones que s’estimen decideixen formalitzar la seva relació a través del matrimoni.

A més, durant la cerimònia, el discurs poc tenia a veure amb el carrinclonisme que tant caracteritza aquests actes, paraules senzilles però carregades de sentiments i emocions per un dia tan especial. Si em permeteu, un petit detall, la lectura d’un escrit de l’any 1013 on dos monjos, heu llegit bé, dos monjos, relataven detalladament que compartirien plegats les seves vides. L’artífex de la descoberta d'aquest document, que podríem enviar als membres de l'episcopat, només podia anar a càrrec d'una persona, l’Ernest Benito, l'especialista en donar un toc especial d'originalitat.

Un dia tant important com avui, l’havíem d’immortalitzar amb un parell d'imatges que evidencien l’alegria i la felicitat contagiosa que sanament s’encomana en un dia tan especial com aquest. No tinc cap dubte que la Núria i la Montse, la vigília de la festivitat de Reis, s’han regalat mútuament el millor regal de les seves vides.

Matisos humorístics

Acomiadàvem l’any 2007 amb diverses polèmiques sobre la taula i lluny de fer la vista grossa i sentenciar aquests afers en un any remot i passat, voldria fer una sèrie de consideracions al respecte malgrat trobar-nos ja en ple 2008.

D’una banda, l’arquebisbe de Barcelona, el senyor Sistach, li entrava una forta urticària després de veure la divertida i alhora enginyosa interpretació que l’equip del programa humorístic del Polònia feia dels “Pastorets”. No se’n podia estar i va emetre un comunicat on traspuava el malestar que sentia pel conjunt de les paròdies que s’efectuaven, una bona mostra són les següent paraules: “deploro que, des d’una televisió pública, no es respectin els sentiments religiosos de gran part de la població de Catalunya".

No comparteixo l’airada reacció de Lluís Maria Sistach però aprofitant l’avinentesa de redactar un comunicat de premsa, no li hagués costat gens afegir un parell de paràgrafs condemnant les paraules insultants que el seu company, el bisbe de Tenerife, alegrement pronunciava a la ràdio dient que “els menors desitgen i provoquen els abusos sexuals”. Ara, d’aquest assumpte, silenci sepulcral, ni mitja paraula.

Polònia és un programa d’humor on la crítica, la ironia i les paròdies es troben presents des del primer fins el darrer minut d’emissió. El ritme l’acostuma a marcar l’actualitat política, i setmana rere setmana els seguidors d’aquest programa apreciem des d’una mirada desenfadada el devenir del dia a dia, amb el toc propi i particular del Polònia. Dins l’escena, més enllà dels polítics no és estrany que irrompin amb certa força coneguts periodistes, prestigiosos cuiners o membres de l’episcopat.

Tanmateix, si mantenim el fil conductor de l’humor, a casa nostra el passat divendres 28 de desembre, recordem dia dels Sants Innocents, l’alcalde de Bellvei a l’inici de la celebració d’una sessió plenària es va voler fer el graciós, col·locant una llufa a l’espai on hi havia d’anar el retrat del President de la Generalitat, José Montilla.

Personalment, crec que va cometre tot un seguit d’errors, entre els quals sobresurt de manera destacada, una qüestió estrictament institucional. Tot representant polític ha de tenir al cap que les institucions no són ens morts i sense vida sinó que les persones que es troben al capdavant de les mateixes representen al conjunt dels ciutadans i per aquest mer fet penso que mereixen un gran respecte. A més, si afegim que aquesta gran idea a l’alcalde se li acut a l’inici d’un ple municipal, encara constatem amb més evidència el seu error.

Durant una sessió plenària es discuteixen i es sotmeten a votació una gran diversitat d’elements i qüestions que en última instància repercutiran directament sobre el conjunt de la ciutadania. Aquest context crec que no és el més idoni per fer bromes ja que els representants polítics s’han de limitar a dur a terme la funció que els ha estat encomanada pels ciutadans i em sembla que l’humor no es troba entre les mateixes.

Algú podria arribar a establir un paral·lelisme entre els dos fets citats en aquest espai però crec que seria un error posar dins el mateix sac ambdues actuacions. D’una banda, tenim el programa de televisió Polònia, on els humoristes, són els encarregats de pensar i elaborar les bromes i d’altra banda tenim un alcalde, no oblidem un representant polític que alegrement se’n riu de la màxima autoritat de Catalunya, el President Montilla. Que ningú no s’enganyi perquè qualsevol possible equiparació entre aquestes actuacions cau pel seu propi pes malgrat hi hagi qui s’entossudeixi en buscar el vincle comú inexistent.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/01/08
Laia Gomis

Ràpid repàs sobre les festivitats nadalenques

Les festivitats nadalenques estan a punt d’acabar i abans que finalitzin les mateixes voldria realitzar algunes impressions personals d’aquestes dates on la família té un protagonisme especial.

El denominador comú d’aquestes dates i un tema força recorrent són els suculents plats que de manera acurada s’han cuinat per unes jornades especials. Tota la família al complet es reuneix sense excuses, no hi caben les recurrents reunions de treball, els exàmens o els problemes sobrevinguts arrel de les atapeïdes agendes, totes queda en un segon pla.

Els rellotges es mostren ben presents quan és l’hora de començar a dinar o sopar ja que la puntualitat malgrat estar en dates nadalenques deixa molt a desitjar, a totes les família sempre hi ha el qui es fa esperar i arriba el darrer, una bona estona després de l’hora acordada. Tanmateix, una vegada entaulats el rellotge desapareix amb l’excepció de la nit de cap d’any que ens marca el ritme de ben a prop per arribar a temps a les conegudes campanades!

No obstant, després de les llargues converses i els temes que any rere any apareixen durant els àpats i que s’allarguen fins la sobretaula, arriba el moment que els més petits prenen el protagonisme amb els jocs de taula combinats amb les novetats presentades a través dels videojocs. Tothom coneix el meu recel vers les consoles però he de reconèixer que ja fa un alguns anys que vaig descobrir un divertit joc, Singstar. Inspirant-se amb els clàssics karaokes, s’afegeixen uns micròfons a la Play Station i s’introdueix un disc que conté tota una sèrie de cançons amb les lletres corresponents... la diversió està assegurada!

L’excusa sempre és els més petits però us puc assegurar que ens ho passem millor els grans que no pas els petits, tot i que encara hi ha qui s’hi resisteix. Any rere any, el singstar s’ha fet un foradet dins les clàssiques tradicions nadalenques perquè els elements tradicionals no entren en competència amb les darreres novetats ja que la convivència està assegurada.

Pels més escèptics us deixo amb una imatge que il·lustra un dels divertits moments que micro amb mà, l'Anna i una servidora, ens atrevim a cantar des dels temes més clàssics fins a les darreres novetats musicals... ara ja sabeu a que es deu la pluja d’aquests dies!