LA IMATGE DEL DIA

Avui, 28 d'octubre, es celebra el 25è aniversari de la victoria socialista que l'any 1982 va situar al PSOE amb una clamorosa majoria absoluta amb un total de 202 escons, un resultat que no s'ha tornat a repetir en tota la història democràtica.

No us puc explicar des d'una vessant personal el significat d'aquest brillant resultat electoral senzillament perquè jo encara no havia arribat al món però us puc assegurar que malgrat aquest impediment purament cronològic sento com a pròpia la victòria socialista i m'emociono quan veig les imatges d'arxiu que rememoren aquest dia així com també quan sento o llegeixo les experiències de les persones que van ser partíceps d'aquesta victòria.


Des de El Vendrell també es va fer possible aquesta victòria ja que el PSC obtenia el 48.21% del total dels vots emesos i el comportament electoral del conjunt del Baix Penedès seguia de prop el percentage anterior, concretament el PSC s'emportava un 44.40% del total dels vots emesos.

Una hora intempestiva

La televisió s’ha convertit en un mitjà imprescindible a totes les llars, sempre hi ha un raconet de la casa on podrem trobar un aparell de televisió tot i que recentment existeix un fenomen que condueix a les famílies a tenir-ne més d’un. La tranquil·litat i la calma que desprenien les habitacions ha passat a millor vida perquè no és gens estrany trobar entre el mobiliari dels dormitoris un petit però curiós aparell de televisió que es troba amb plena consonància amb el conjunt de la decoració.

A més, és freqüent entrar en una casa i constatar que la televisió es troba engegada però ningú està atent a les informacions que proporciona, cadascú està desenvolupant diverses tasques però cap d’elles centrades a l’entorn de la pantalla.. Davant aquesta situació, la resposta habitual és senzilla i molt enginyosa: “tenim encesa la televisió perquè així sentim soroll i ens fa companyia”. La por al silenci i a la solitud sempre acostumen anar de la mà i a través de la televisió hi ha qui vol suplir l’individualisme imperant sobre el qual camina la nostra societat.

Sempre penses que has anat a topar amb l’excepció que confirma la regla i no és res més que un cas puntual però quan tens l’oportunitat de comentar aquesta situació amb altres persones aleshores constates que és realment una pràctica generalitzada malgrat no entengui massa ni el sentit ni tampoc la finalitat de la mateixa.

Al marge d’aquestes qüestions menys transcendentals sobre els usos i els abusos de la televisió, hi ha una realitat ben certa, perquè tots en menor o major mesura som consumidors potencials d’alguns dels seus programes televisius. Personalment, he de reconèixer que no sóc una telespectadora empedernida perquè així com hi ha moltes persones que devoren tota la programació amb independència dels continguts que es proporcionen, si vull passar una estona davant la petita pantalla prefereixo seleccionar la programació.

Tanmateix, resulta curiós constatar com molts dels programes interessants comencen la seva emissió ben entrada la mitjanit. Tothom tendiria a pensar que parlo de programes molt específics però no és pas el cas de la tertúlia que setmanalment realitza el Ramon Colom a Mil·lenium. Aquest programa ens permet conèixer a fons un assumpte gràcies a les diverses opinions que grans coneixedors de la matèria realitzen sempre des de diferents perspectives, totes elles realment enriquidores.

Si fem un salt qualitatiu i canviem de gènere trobem que una situació similar té lloc amb Caiga Quien Caiga. Un programa on la ironia i les bromes són una constant intercalades amb un encertat anàlisis de l’actualitat. Normalment el podíem veure divendres a quarts de deu del vespre, una cita que personalment mai em perdia perquè observar la quotidianitat des d’una òptica irònica i critica és realment una pràctica molt recomanable per a tot demòcrata. De sobte, desapareix d’aquesta franja horària i el traslladen el dimarts a tres quarts de dotze de la nit. Una hora en la qual molts dels potencials espectadors es troben dormint perquè l’endemà a quarts de set sona el despertador.

Totes les facilitats les trobem per ser mers receptors de programes on la tafaneria, la bronca i les desqualificacions personals són una constant. En canvi, quan els continguts dels programes permeten crear una opinió sòlida o reflexionar acuradament sobre tota la informació proporcionada, en comptes de posar facilitats als telespectadors i potenciar aquests programes, la tècnica consisteix en allunyar-los i la millor manera és ubicar-los dins la programació a hores realment intempestives amb l’única finalitat de dispersar els potencials telespectadors.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/10/07
Laia Gomis

Parlem del butlletí municipal

Dijous a la tarda entre les cartes que es trobaven al interior de la bústia de casa trobava una revista titulada Plaça Vella, ràpidament la identificava com el butlletí municipal malgrat els canvis realitzats pel nou equip de govern.

En primer lloc, el format era completament diferent, a més els tons ataronjats eren la constant al llarg de tota la publicació, un detall més perquè siguem conscient que Convergència i Unió es troba al capdavant del govern municipal.

Respecte la informació que al seu interior podem trobar deixa molt a desitjar, pensava trobar escrits amb un aprofundiment exhaustiu però aposten per escrits estèrils sense entrar en el fons de la matèria per evitar donar massa informació. Tanmateix, entre totes pàgines que integren la revista em voldria quedar amb una i fer un petit comentari de la mateixa, és aquesta.


El govern en minoria de Convergència i Unió s’apunta com a mèrits propis dels primers 100 dies de govern diversos assumptes i qüestions realitzats per l’anterior equip de govern socialista. No m’agrada ni la mentida ni tampoc l’engany i crec que no està de més realitzar algunes puntualitzacions:

- Les 600 places d’aparcament gratuït: una gran acció de govern però aquesta es desmitifica quan sabem que a Ca l’Escori les negociacions amb el propietari del terreny i l’acord que es va assolir per la construcció d’un aparcament es va dur a terme per la pròpia alcaldessa Helena Arribas. Respecte als aparcaments de Sant Salvador, no està de més dir que ben aviat en l’indret que actualment hi ha aparcaments s’hi construiran vivendes, i per tant, desapareixerà el gran aparcament

- La remodelació del teatre La Lira: el més fàcil és anar a fer-se la foto el dia d’inici de la remodelació però qui va impulsar el projecte i qui va buscar el finançament??? Ràpidament ho descobrireu, l’anterior regidora d’educació i cultura, Belén Alcon i la mateixa alcaldessa, Helena Arribas.

- Parlen de la creació de l’oficina d’empadronament....més aviat haurien de dir la destrucció de l’excel·lent servei d’atenció on s’atenien als nouvinguts, a TOTS, no només immigrants sinó també a persones que venien de l’arèa metropolitana o de qualsevol racó del nostre país.

- El projecte de l’escola bressol al Botafoc: hi havia un projecte realitzat i que havia començat a tirar endavant al carrer indústria, és cert que hi havia un petit problema de fàcil solució a través d’una sèrie de converses. Però lluny, de mirar de resoldre’l han optat per emportar-se l’escola fins el Botafoc i fer un altre projecte, duplicitat de despeses, perquè ara implica fer un altre nou projecte...

- La nova rotonda de l’antiga N-340, imagino que deuen fer referència a l’entrada del Vendrell per donar accés als Bulevards. Si realment és aquesta, dir que aquesta rotonda ja estava projectada.

- Elaboració del pla de voreres i de pavimentació : es fa SEMPRE cada dos anys.

- Més seguretat: amb aquest tema no es pot jugar sinó que s’ha d’anar molt alerta perquè sinó podem caure dins un pou sense sortida i entrar en una dinàmica molt perillosa. No sé com es pot quantificar aquest increment de seguretat, no es pas una recriminació sinó que desconec cap mecanisme existent per constatar fefaentment aquesta realitat.

Tanmateix, voldria aprofitar aquesta qüestió per parlar de la videovigilancia, els comerciants són partidaris de la mateixa però quan els socialistes van arribar al govern l’any 2003 van trobar apagats aquests mecanismes perquè no es disposava del permís del Ministeri del Interior. Si no estic mal informada crec que les han tornat a engegar sense disposar del permís que el Ministeri de l’Interior ha de lliurar...

- Reforç dels Serveis Socials: abans de la finalització de l’anterior legislatura ja s’havia fet efectiva la demanda de més personal amb els plans d’ocupació.

Podria continuar i continuar, però crec que amb la informació exposada anteriorment és suficient per copsar com més de la meitat dels èxits dels quals fan gala els membres de l’actual equip de govern de Convergència i Unió són fruit del treball de l’anterior equip de govern socialista.

Abans d’acabar, només afegir que l’espai dedicat als grups municipals s’ha retallat una tercera part. Un fet que entra en plena contradicció amb el lema que encapçala la portada del butlletí Un Vendrell més participatiu així com també l’editorial en la qual l’alcalde afirma “Estem fent un Ajuntament molt més proper a la ciutadania”.

Una qüestió polèmica

La Fira de Santa Teresa ja ha quedat endarrera, ara tothom fixa la seva atenció en el calendari cercant algun dia festiu per poder fer una curta però intensa escapada, el pont de Tots Sants és el primer candidat. No obstant, aquesta setmana lluny de parlar d’unes paradisíaques vacances ubicades en un indret meravellós enmig de l’ambient propi de la tardor, voldria abordar una qüestió estretament relacionada i vinculada amb la recent Fira de Santa Teresa.

Tots som coneixedors de la tradició històrica que s’amaga darrera de la nostra fira, no és cap novetat afirmar l’important reclam agrícola i ramader que la caracteritzava, el qual despertava l’interès d’una població bàsicament dedicada a l’agricultura. El pas dels anys comporten canvis estructurals en el si de la societat i en ple segle XXI no tindria cap sentit mantenir l’històric caràcter que va provocar el naixement de la fira. En cada edició de la mateixa s’han anat introduint canvis i novetats que han enriquit enormement la fira vendrellenca i així l’han fet més propera a les necessitats i als reclams dels ciutadans.

Des d’aquest punt de vista, es podria dur a terme un balanç força positiu perquè la consolidació de la fira és tot un èxit però convé que no ens deixem enlluernar per aquesta realitat esbiaixada i reflexionem seriosament sobre una sèrie de qüestions que avui en dia tenim sobre la taula. L’opció més fàcil, seria agafar totes les inquietuds, els suggeriments les propostes i les queixes relacionades amb la Fira i guardar-les a les profunditats d’un vell calaix, evitant així que sortissin a la llum pública però crec que és el moment de compartir tota una sèrie de reflexions parlant des d’un to conciliador, amable i distés.

La Rambla del Vendrell ha quedat petita perquè els estands de la fira envaeixen pràcticament la totalitat de la superfície pavimentada, els bars i restaurants aprofiten el carrer per col·locar les seves taules i cadires. Per tant, totes les persones que visiten la fira s’han de conformar amb la petita distància existent entre l’estand i els famosos plataners de la Rambla per poder passejar. Afortunadament, els carrers adjacents al punt neuràlgic vendrellenc es troben lliures i les persones poden caminar tranquil·lament sense haver d’esquivar vehicles exposats, venedors enfeinats i persones encantades davant les meravelles de les darreres novetats automobilístiques.

No està de més recordar que la concentració de la Fira en el casc antic era una veritat palpable i alhora inqüestionable fins fa tres anys, quan es va plantejar la possibilitat de traslladar una bona part de la fira fins el barri del Puig. Ràpidament van sortir tota una sèrie de veus discrepants que es posaven les mans al cap acusant als promotors de voler trencar amb l’esperit de la fira vendrellenca. Curiosament, tots els que clamaven al cel aleshores, repeteixen la cançó però han canviat la partitura. Ara, s’oposen a la construcció d’un recinte firal pensant egoistament en els seus interessos particulars.

Quan bufa tramuntana, defensen a ultrança El Vendrell però quan gira el temps i el llevant s’imposa, aleshores centren tota l’atenció vers la caixa enregistradora del seu comerç. És moment de mirar amb ambició el futur perquè hi ha qüestions que no es poden dilatar indefinidament en el temps i la construcció del recinte firal és una d’aquestes. Si decidim passar de puntetes vers aquest assumpte i optar per procurar satisfer a tothom i no generar susceptibilitats cometrem una greu irresponsabilitat perquè hi ha projectes que actualment s’han convertit en una necessitat i el recinte firal n’és un exemple.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/10/07
Laia Gomis

No veig la polèmica per enlloc...

No és cap secret l’admiració i el gran respecte que sento vers el ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo. És un gran professional, l’avalen els seus 30 anys dedicats a la fiscalia i coneix com pocs el món de la judicatura.

Instants després de conèixer el seu nomenament com a Ministre de Justícia, les crítiques, els atacs i les desqualificacions personals van estar a l’ordre del dia. Aquesta actitud responia als paràmetres de la por d’aquells que les duien a terme perquè saben prou bé que Fernández Bermejo és una persona amb fortes conviccions, sempre ha tingut les coses molt clares i no li ha tremolat el pols a l’hora de posar els punts sobre les is, defugint de les actituds covards consistents en amagar el cap sota l’ala

En les seves intervencions no hi cap la indiferència, ahir en la sessió de control de govern, es va haver de sotmetre a tota una bateria de preguntes, realitzades des de la bancada popular amb la única finalitat de centrar l’atenció vers ETA i per aquest camí buscar desgastar al govern.

Fernández Bermejo va respondre totes les qüestions amb gran encert, desmuntant els mites que des de la dreta més conservadora construeixen per mostrar una realitat que poc té a veure amb aquella que tots els ciutadans del nostre país percebem.

Ara, el titular de la tarda va ser el Ministro de Jucticia anuncia que“El Gobierno negociará con ETA”. Posen entre cometes unes paraules que ell en cap moment va pronunciar, perquè parlava de la moció del Congrés que va aprovar l'any 2005 i es referia a la mateixa afirmant que "tornaria a tenir vigència" perquè en un futur es donarán les condicions que aquest text preveu per dialogar amb la banda. La política podrá volver a contribuir al fin del terrorismo". Oberveu diferències, veritat????

Tanmateix, no entenc la transcendència que s’ha donat a una frase que lluny de semblar un disbarat com alguns ens volen vendre no deixa de ser una gran veritat, tots els governs han procurat acabar d’una vegada per totes amb el terrorisme d’ETA i dissortadament en ple segle XXI encara no ho hem aconseguit. Així que és evident que en un futur, amb independència del partit polític que es trobi al capdavant de l'executiu intenti de nou cercar l’anhelada pau.

Què escoltes els dimecres de 7 a 8 de la tarda?

Som un grup de sis joves del Vendrell que ens hem conegut principalment a través de les pàgines d’opinió del Diari del Baix Penedès. Els nostres noms són Alfredo Valdivielso, Laia Gomis, Marta Mercader, Miquel Casellas, Roger Caballero i Yolanda González.

A partir d’aquest fet de compartir secció vam decidir crear un espai de debat i fer-ho a través de la ràdio perquè altres persones ens puguin escoltar a l’igual que fins ara ens han anat seguint a través del Diari del Baix Penedès o dels blogs que hem anat penjant per internet. Creiem que encara que tenim molts punts que poden discrepar també tenim molt bona sintonia. Fruit de tot això és el projecte que encetem a través de les ones hertzianes. La nostra participació en aquest programa és a com a persones independents que participem des del nostre punt de vista personal en un projecte unitari però conservant cadascú la seva visió personal.

Intentarem repassar durant una hora setmanal els principals temes que ens afecten com a persones i també com a vendrellencs que reflexionen sobre allò que ens preocupa o a vegades simplement tenen curiositat de travessar durant una petita estona la porta del desconeixement. Si alguna persona estigués interessada en participar en el programa o vol fer alguna queixa o aportar suggeriments que no dubti de posar-se en contacte amb nosaltres a través del nostre e-mail pasdevianants@gmail.com.

Si voleu saber més coses us ho explicarem a través del 107.1 de la FM a Ràdio El Vendrell. La cita és dimecres de 7 a 8 de la tarda i aquelles que tingueu curiositat per escoltar el programa podeu fer-ho a través de la xarxa a Ràdio El Vendrell

El primer dia és el dimecres dia 17 d’octubre i parlarem amb una persona que té moltes coses a dir del comerç i el turisme del Vendrell....

PAS DE VIANANTS,

un nou programa a Ràdio El Vendrell

Una reflexió...

Avui, 12 d’octubre, voldria reproduir una reflexió d’un gran pensador, l’il·lustre Montesquieu. Precisament, l'Ernest Benito aquesta setmana en el seu article setmanal feia referència al cronista francès i quan va llegir el meu escrit em va enviar una cita que pren tot el seu sentit en relació al dia d’avui i també es troba amb una estreta connexió amb l’article Lluny de l’amor tèxtil

“Si yo supiese algo que me fuese útil y que fuese perjudicial a mi familia, lo expulsaría de mi espíritu. Si yo supiese algo útil para mi familia y que no lo fuese para mi patria, intentaría olvidarlo. Si yo supiese algo útil para mi patria y fuese perjudicial para Europa, o bien fuese útil para Europa y perjudicial para el género humano, lo consideraría como un crimen, porque soy necesariamente hombre mientras que no soy francés más que por casualidad.”

Montesquieu

Lluny de l’amor tèxtil

El fervor patriòtic ha ressorgit amb molta força durant les darreres setmanes i quan aquest assumpte pren un gran protagonisme és una senyal inequívoca que la situació econòmica i social del nostre país és realment tranquil·la. Una manera còmoda, ràpida i senzilla de distreure l’atenció i relativitzar el bon moment en qual ens trobem actualment consisteix en cercar quelcom que pugui fer saltar l’espurna de la polèmica.

D’aquesta manera tots quedem ofuscats i centrem l’atenció vers assumptes que no mereixerien titulars ni tampoc portades. Senzillament perquè els ciutadans no veuen per enlloc on es troba un problema creat fonamentalment en els entorns polítics, periodístics i mediàtics. Aquesta setmana de manera voluntària, conscient i premeditada jo també cauré dins aquest parany. Ara bé, he de reconèixer que hi ha un factor contextual que m’indueix a centrar l’atenció vers qüestions identitàries, estretament relacionades i vinculades amb l’amor vers la simbologia.

Convé no oblidar que el proper divendres 12 d’octubre es celebra el dia de la hispanitat i ja fa un parell de setmanes que des de diversos sectors s’estan llençant missatges que tenen com a eix gravitatori l’exteriorització de l’amor vers la pàtria acompanyada d’una estima especial dels símbols, entre els quals, la bandera ocupa el primer lloc del rànquing.

Tanmateix, aquesta reflexió no es troba emmarcada amb exclusivitat entorn el 12 d’octubre sinó que sigui dit de passada tindria tot el seu sentit i el missatge no quedaria desvirtuat si es situés pels volts de l’11 de setembre. Aquest és un detall prou important perquè lluny de semblar una anècdota he constatat que els comportaments que es desprenen del nacionalisme espanyol, català, basc, escocès o txetxè, per citar alguns exemples prou il·lustratius tenen una mateixa base comuna. No trigaran en aparèixer les peculiaritats i les particularitats que els caracteritzen però estructuralment parteixen del mateix punt d’origen.

Després d’aquestes paraules, l’opció més senzilla consistiria en cobrir-me les esquenes i dur a terme una declaració de bones intencions sense missatge però amb moltes paraules buides de contingut amb una contagiosa melodia. Aquest fet l’encaixaríem dins les pràctiques políticament correctes però com la hipocresia em repugna realitzaré una ràpida percepció i valoració personal sobre el punt en el qual ens trobem en aquest moment.

Darrerament, hem emprès un camí que ens porta a exterioritzar l’amor que sentim vers la terra que ens ha vist néixer, créixer o senzillament que ens acull. Una pràctica recorrent és l’estimació i la veneració fins a l’extrem d’un símbol, la bandera. No puc arribar a entendre l’amor que certes persones senten per un tros de tela tot i que sóc conscient que darrera de la mateixa s’amaga tota una sèrie d’esdeveniments històrics que l’han forjat.

Personalment, respecto aquestes actituds però no suporto les crítiques i les dures desqualificacions que constantment hem de suportar tots aquells que no professem aquesta pràctica. Per evitar mals entesos, repeteixo de nou el meu respecte escrupulós vers els símbols però la meva admiració i el meu amor sempre es troba dirigit vers les persones amb independència de la bandera que els acompanya.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/10/07
Laia Gomis

SESSIÓ PLENARIA, OCTUBRE 2007

Escric aquestes paraules quan les impressions dels diferents portaveus sobre l’evolució del ple que ha tingut lloc avui, 10 d'octubre, encara no han finalitzat. Són quarts de dotze de la nit i aquesta hora intempestiva per a molts indica que la sessió de ple d’avui s’ha allargat una mica, només hem de recordar l’hora d’inici de la mateixa, les set del vespre.

Més de quatre hores de debat han donat molt de si i abans d’entrar en el fons de l’assumpte voldria reconèixer públicament un gest del govern municipal vendrellenc. Durant la meva percepció sobre l’evolució de l’anterior ple, escrita en aquest mateix espai, em queixava que els oients que seguíem la retransmissió del ple per les ones radiofòniques de Radio El Vendrell, no podíem conèixer quines eren les preguntes que des del públic present a la Sala de Plens es realitzaven als diferents regidors i regidores.

RETRANSMISSIÓ COMPLETA DEL PLE

Avui, una vegada aixecada la sessió, pensava que ja podia desconnectar la ràdio però m’he endut una sorpresa quan l’alcalde ha reconegut que arrel d’una sèrie de peticions creia oportú que des de casa poguéssim escoltar les preguntes que el públic assistent dirigien als membres del consistori vendrellenc.

Desconec si la meva queixa va traspassar la blogosfera arribant al consistori vendrellenc o potser ni tan sols coneixien la meva reivindicació personal. Tanmateix, celebro aquesta decisió i lluny de sectarismes, quan les coses estan ben fetes amb independència de qui sigui l’autor de les mateixes sempre rebran les meves sinceres felicitacions i en aquest cas puntual, ho dic ben alt i clar i no tinc cap mena de remordiment en agrair als membres de l’equip de govern de CIU aquesta decisió.

ORDENANCES MUNICIPALS

Fet aquest apunt obligatori, el tema estrella del ple d’avui ha estat la baixada del 3% de l’Impost dels Béns Immobles, conegut per tots nosaltres com l’IBI. Aquesta mesura saltava a la premsa comarcal durant la setmana passada i tots sabíem la gran càrrega i l’impuls electoralista que s’amaga darrera de la mateixa.

Ara passen de puntentes sobre l’increment del 2,7% de les taxes municipals com són els guals, les escombreries o l’aigua. D’aquests assumptes no en volen parlar, prefereixen mirar cap un altre costat i anunciar a través de grans titulars “El govern municipal de CIU baixa un 3% l’IBI”.

He seguit amb una certa regularitat els plens i ràpidament recordava tot el que va donar de si l’anterior ple i hi havia una qüestió que no m’acabava d’encaixar. Fa un mes, per activa i per passiva, els membres del govern municipal de CIU acompanyats dels seus fidels companys de viatge del Partit Popular i de Plataforma per Catalunya denunciaven el forat econòmic que hi ha a l’ajuntament i el fort deute existent en el mateix. Quan no han passat ni 30 dies el primer que realitzen és baixar l’IBI un 3%???

L’equació no quadra i les explicacions del regidor d’Hisenda no contribueixen gens en cercar la resolució matemàtica de la mateixa. L’as que es treu de la màniga consisteix en suplir la quantitat que es deixi d’ingressar de l’IBI amb fons que provindran de subvencions que el consistori demanarà. Ni tan sols compta amb la seguretat que les peticions de les subvencions realment es convertiran en ingressos reals, hipòtesis, especulacions...allò que els nostres àvies diuen fan volar coloms.

CIU I PXC

En tots els plens, Plataforma per Catalunya sempre busca el seu moment de glòria i avui no ha estat una excepció. Al marge de les meves consideracions polítiques sento una gran tristesa cada vegada que arrel d’una proposició de PxC les acusacions, els retrets i les desqualificacions salten d’un costat a un altre de la sala de plens.

Estic cansada que tot el protagonisme se l’endugui un individu que a través de les seves habilitats comunicatives sigui capaç de tergiversar les coses i a més compti amb la complicitat de l’equip de govern. Crec que des de Convergència i Unió no són conscients de la greu irresponsabilitat que duen a terme, ells es pensen que es tracta d’un joc però és una qüestió molt seriosa.

Han passat els 100 primers dies de govern i encara és ara que la màxima autoritat de la vila, l’alcalde del Vendrell, s’hagi reunit amb la cap de l’oposició, la socialista Helena Arribas. No han d’oblidar que CIU i PSC compten amb el mateix nombre de regidors i darrera dels 7 regidors socialistes es troben més de tres mil cinc-cents vendrellencs que van dipositar la confiança vers el projecte socialista i no mereixen cap tracte de menyspreu des del consistori vendrellenc. En canvi, així em consten que les trobades i les reunions entre membres de CIU i PxC són constants i no és que tingui espies sinó que dinen plegats o esmorzen en diversos bars vendrellencs i sempre hi ha algú que els veu.

LLEI DE BARRIS

Abans d’acabar, celebrar la votació per unanimitat de l’aprovació de la Llei de Barris al Vendrell, no està de més apuntar que aquest punt no es trobava inclòs a l’ordre del dia però s’ha afegit a l’inici del ple. Començava a ser preocupant la desídia que el govern de CIU demostrava quan no portava a votació del ple un assumpte de gran importància i envergadura pel conjunt del Vendrell.

Fins aquí la meva valoració personal del ple d’avui, com sempre comento, no cerqueu l’objectivitat en les meves paraules ni tamnpoc un seguiment exhaustiu del ple perquè no ho trobareu. Tan sols destaco aquelles qüestions que m’han cridat l’atenció i m’han semblat prou rellevants per comentar en aquest espai. Ara els vostres suggeriments, les crítiques o noves idees per tractar no dubteu en deixar-me’ls als comentaris i en parlarem detingudament.

Persones grans, grans persones

L’experiència i un gran bagatge que només s’obté a través del pas dels anys és el gran coneixement pràctic i quotidià que acumulen les persones grans. La foscor, l’obscurantisme, la por i el neguit són valors que els fan esborronar. Ens trobem en ple segle XXI però la gent gran de manera inevitable associa tots aquests valors a una època molt dura i difícil. L’ambient tens i delicat es respirava per tots els carrers dels pobles i les ciutats del nostre país quan una dictadura feia callar en sec aquelles opcions que divergien amb el discurs oficial del règim.

Des de ben petita, sempre he sentit una atracció especial vers les històries i també les anècdotes que les persones grans expliquen. No parlen de ciència ficció sinó que recorden i rememoren la seva infantesa, adolescència i joventut en una època que molt poc té a veure amb la dels nostres joves.

Aquesta pràctica és recomanable perquè aconsegueixes viatjar en el temps en qüestió d’un parell d’hores tot i que sóc conscient que hi haurà qui pensarà que no pot perdre el temps en aquestes qüestions i opta per acudir a qualsevol biblioteca. Ara sempre he aplicat una fórmula que ja fa uns quants anys que vaig aprendre: Quan la gent gran parla, els llibres es tanquen.

Realment és un autèntic privilegi escoltar les fonts directes que van viure els principals esdeveniments històrics dels darrers setanta anys. És així com es trenca l’estereotip que sempre acompanya la història, lluny de l’abstracció i d’explicar fets completament aliens descobreixes els rostres de persones anònimes amb noms i cognoms que s’amaguen al seu darrera.

Tanmateix, aquesta important contribució que les persones grans poden dur a terme al conjunt de la societat a través de tot el seu coneixement no gaudeix de la importància que mereixeria perquè hi ha qui seguint un discurs decimonònic defensa que només els llicenciats en història tenen la categoria per abordar aquests assumptes.

Generalment, les persones grans es troben en un moment puntual de la seva vida que algú va batejar com la segona joventut. En gran mesura, aquesta afirmació és certa perquè al seu darrera trobem desenes d’anys invertits en el món laboral per poder tirar endavant una família i quan arriba el moment de la jubilació descobreixen una paraula que fins aleshores no existia en el seu vocabulari, l’oci. De sobte, la disponibilitat de les 24 hores del dia suposa una atracció molt important però ràpidament hi ha qui també veu un gran al·licient, els avis i les àvies es converteixen en els cangurs perfectes.

Ells assumeixen amb gran il·lusió poder tenir cura dels nets perquè aquesta important dosi de responsabilitat els dóna confiança per seguir endavant però convé no abusar de la bona voluntat perquè també tenen dret a gaudir de l’enyorada tranquil·litat i afegint obligacions constants es camina precisament en la direcció contrària.

Durant aquesta primera setmana d’octubre s’han homenatjat a les persones grans, convertint-les en el centre de totes les actuacions essent les veritables protagonistes. Ara durant la resta de l’any també existeixen, procurem invertir més hores vers les persones grans, escoltem les seves preocupacions perquè la nostra atenció provocarà una gran rialla de felicitat que il·luminarà els seus rostres.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/10/07
Laia Gomis

Impressions sobre el nou curs

L’arribada del mes d’octubre suposava el retorn a l’esperada quotidianitat. Les vacances començaven a fer-se un xic massa llargues, tot i que això no està bé que ho digui una estudiant però és la realitat.

Després de prop de tres mesos, recordava el camí perfectament. Una mica més d’hora del que és habitual enfilava l’autopista que em conduiria fins a la Universitat Autònoma de Barcelona. Només pujar al cotxe, de manera instintiva vaig posar la ràdio, la meva fidel companya de viatge. Després de moooolts dies escoltava de nou la veu de Carles Francino, la tornada a la universitat era una realitat.

Gràcies al programa de la Cadena Ser, Hoy por Hoy, de bon mati conec les darreres novetats informatives i arribo a classe amb una ràpida visió sobre els assumptes que es convertiran en temes recurrents i presents a diverses converses durant la jornada.

Enguany, 4rt d’ADE i DRET, quan miro endarrera no m’acabo de creure tot el camí recorregut i ara un nou repte. Un curs que no serà gens senzill, especialment per mi perquè la meva passió es troba centralitzada en les assignatures de dret i dissortadament enguany tan sols tindré dues assignatures semestrals, concretament Dret Civil III i Dret Asministratiu II, així el bon gruix del curs gira entorn al món econòmic.

Una novetat és el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Estudis Superiors que des de diversos departaments es duu a terme per tal d’incorporar totes les novetats en el món acadèmic.Sincerament sóc una gran partidària de l’aprenentatge continuat on més enllà d’un examen final es valori també el treball realitzat dia a dia a través de pràctiques i treballs, combinant la presència d’exàmens parcials. D’aquesta manera assoleixes els coneixements de manera progressiva i l’estudi resulta molt més profitós, reflexions realitzades des de la meva pròpia experiència.

Esforç, sacrifici, treball incessant, regularitat són paraules que procuro interioritzar quan és el moment de planificar un nou curs i aplicar-les durant el dia a dia perquè sinó dotem de contingut real aquestes paraules perden tot el seu sentit.

Malgrat l’inici del nou curs i l’increment de feina que això suposa no penseu que abandono aquest espai. M’agraden els reptes i en aquests moments tinc oberts diversos fronts i entre ells es troben nous projectes que ben aviat us donaré a conèixer. Així que procuraré mantenir el blog actualitzat potser no podré escriure amb tanta regularitat com ho havia fet les darreres setmanes però buscaré les poques estones lliures que tinc per fer-vos cinc cèntims d’aquelles qüestions que em semblin que poden ser del vostre interès.