Lluny de l’amor tèxtil

El fervor patriòtic ha ressorgit amb molta força durant les darreres setmanes i quan aquest assumpte pren un gran protagonisme és una senyal inequívoca que la situació econòmica i social del nostre país és realment tranquil·la. Una manera còmoda, ràpida i senzilla de distreure l’atenció i relativitzar el bon moment en qual ens trobem actualment consisteix en cercar quelcom que pugui fer saltar l’espurna de la polèmica.

D’aquesta manera tots quedem ofuscats i centrem l’atenció vers assumptes que no mereixerien titulars ni tampoc portades. Senzillament perquè els ciutadans no veuen per enlloc on es troba un problema creat fonamentalment en els entorns polítics, periodístics i mediàtics. Aquesta setmana de manera voluntària, conscient i premeditada jo també cauré dins aquest parany. Ara bé, he de reconèixer que hi ha un factor contextual que m’indueix a centrar l’atenció vers qüestions identitàries, estretament relacionades i vinculades amb l’amor vers la simbologia.

Convé no oblidar que el proper divendres 12 d’octubre es celebra el dia de la hispanitat i ja fa un parell de setmanes que des de diversos sectors s’estan llençant missatges que tenen com a eix gravitatori l’exteriorització de l’amor vers la pàtria acompanyada d’una estima especial dels símbols, entre els quals, la bandera ocupa el primer lloc del rànquing.

Tanmateix, aquesta reflexió no es troba emmarcada amb exclusivitat entorn el 12 d’octubre sinó que sigui dit de passada tindria tot el seu sentit i el missatge no quedaria desvirtuat si es situés pels volts de l’11 de setembre. Aquest és un detall prou important perquè lluny de semblar una anècdota he constatat que els comportaments que es desprenen del nacionalisme espanyol, català, basc, escocès o txetxè, per citar alguns exemples prou il·lustratius tenen una mateixa base comuna. No trigaran en aparèixer les peculiaritats i les particularitats que els caracteritzen però estructuralment parteixen del mateix punt d’origen.

Després d’aquestes paraules, l’opció més senzilla consistiria en cobrir-me les esquenes i dur a terme una declaració de bones intencions sense missatge però amb moltes paraules buides de contingut amb una contagiosa melodia. Aquest fet l’encaixaríem dins les pràctiques políticament correctes però com la hipocresia em repugna realitzaré una ràpida percepció i valoració personal sobre el punt en el qual ens trobem en aquest moment.

Darrerament, hem emprès un camí que ens porta a exterioritzar l’amor que sentim vers la terra que ens ha vist néixer, créixer o senzillament que ens acull. Una pràctica recorrent és l’estimació i la veneració fins a l’extrem d’un símbol, la bandera. No puc arribar a entendre l’amor que certes persones senten per un tros de tela tot i que sóc conscient que darrera de la mateixa s’amaga tota una sèrie d’esdeveniments històrics que l’han forjat.

Personalment, respecto aquestes actituds però no suporto les crítiques i les dures desqualificacions que constantment hem de suportar tots aquells que no professem aquesta pràctica. Per evitar mals entesos, repeteixo de nou el meu respecte escrupulós vers els símbols però la meva admiració i el meu amor sempre es troba dirigit vers les persones amb independència de la bandera que els acompanya.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/10/07
Laia Gomis