Una hora intempestiva

La televisió s’ha convertit en un mitjà imprescindible a totes les llars, sempre hi ha un raconet de la casa on podrem trobar un aparell de televisió tot i que recentment existeix un fenomen que condueix a les famílies a tenir-ne més d’un. La tranquil·litat i la calma que desprenien les habitacions ha passat a millor vida perquè no és gens estrany trobar entre el mobiliari dels dormitoris un petit però curiós aparell de televisió que es troba amb plena consonància amb el conjunt de la decoració.

A més, és freqüent entrar en una casa i constatar que la televisió es troba engegada però ningú està atent a les informacions que proporciona, cadascú està desenvolupant diverses tasques però cap d’elles centrades a l’entorn de la pantalla.. Davant aquesta situació, la resposta habitual és senzilla i molt enginyosa: “tenim encesa la televisió perquè així sentim soroll i ens fa companyia”. La por al silenci i a la solitud sempre acostumen anar de la mà i a través de la televisió hi ha qui vol suplir l’individualisme imperant sobre el qual camina la nostra societat.

Sempre penses que has anat a topar amb l’excepció que confirma la regla i no és res més que un cas puntual però quan tens l’oportunitat de comentar aquesta situació amb altres persones aleshores constates que és realment una pràctica generalitzada malgrat no entengui massa ni el sentit ni tampoc la finalitat de la mateixa.

Al marge d’aquestes qüestions menys transcendentals sobre els usos i els abusos de la televisió, hi ha una realitat ben certa, perquè tots en menor o major mesura som consumidors potencials d’alguns dels seus programes televisius. Personalment, he de reconèixer que no sóc una telespectadora empedernida perquè així com hi ha moltes persones que devoren tota la programació amb independència dels continguts que es proporcionen, si vull passar una estona davant la petita pantalla prefereixo seleccionar la programació.

Tanmateix, resulta curiós constatar com molts dels programes interessants comencen la seva emissió ben entrada la mitjanit. Tothom tendiria a pensar que parlo de programes molt específics però no és pas el cas de la tertúlia que setmanalment realitza el Ramon Colom a Mil·lenium. Aquest programa ens permet conèixer a fons un assumpte gràcies a les diverses opinions que grans coneixedors de la matèria realitzen sempre des de diferents perspectives, totes elles realment enriquidores.

Si fem un salt qualitatiu i canviem de gènere trobem que una situació similar té lloc amb Caiga Quien Caiga. Un programa on la ironia i les bromes són una constant intercalades amb un encertat anàlisis de l’actualitat. Normalment el podíem veure divendres a quarts de deu del vespre, una cita que personalment mai em perdia perquè observar la quotidianitat des d’una òptica irònica i critica és realment una pràctica molt recomanable per a tot demòcrata. De sobte, desapareix d’aquesta franja horària i el traslladen el dimarts a tres quarts de dotze de la nit. Una hora en la qual molts dels potencials espectadors es troben dormint perquè l’endemà a quarts de set sona el despertador.

Totes les facilitats les trobem per ser mers receptors de programes on la tafaneria, la bronca i les desqualificacions personals són una constant. En canvi, quan els continguts dels programes permeten crear una opinió sòlida o reflexionar acuradament sobre tota la informació proporcionada, en comptes de posar facilitats als telespectadors i potenciar aquests programes, la tècnica consisteix en allunyar-los i la millor manera és ubicar-los dins la programació a hores realment intempestives amb l’única finalitat de dispersar els potencials telespectadors.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/10/07
Laia Gomis