divendres, d’octubre 05, 2007

Persones grans, grans persones

L’experiència i un gran bagatge que només s’obté a través del pas dels anys és el gran coneixement pràctic i quotidià que acumulen les persones grans. La foscor, l’obscurantisme, la por i el neguit són valors que els fan esborronar. Ens trobem en ple segle XXI però la gent gran de manera inevitable associa tots aquests valors a una època molt dura i difícil. L’ambient tens i delicat es respirava per tots els carrers dels pobles i les ciutats del nostre país quan una dictadura feia callar en sec aquelles opcions que divergien amb el discurs oficial del règim.

Des de ben petita, sempre he sentit una atracció especial vers les històries i també les anècdotes que les persones grans expliquen. No parlen de ciència ficció sinó que recorden i rememoren la seva infantesa, adolescència i joventut en una època que molt poc té a veure amb la dels nostres joves.

Aquesta pràctica és recomanable perquè aconsegueixes viatjar en el temps en qüestió d’un parell d’hores tot i que sóc conscient que hi haurà qui pensarà que no pot perdre el temps en aquestes qüestions i opta per acudir a qualsevol biblioteca. Ara sempre he aplicat una fórmula que ja fa uns quants anys que vaig aprendre: Quan la gent gran parla, els llibres es tanquen.

Realment és un autèntic privilegi escoltar les fonts directes que van viure els principals esdeveniments històrics dels darrers setanta anys. És així com es trenca l’estereotip que sempre acompanya la història, lluny de l’abstracció i d’explicar fets completament aliens descobreixes els rostres de persones anònimes amb noms i cognoms que s’amaguen al seu darrera.

Tanmateix, aquesta important contribució que les persones grans poden dur a terme al conjunt de la societat a través de tot el seu coneixement no gaudeix de la importància que mereixeria perquè hi ha qui seguint un discurs decimonònic defensa que només els llicenciats en història tenen la categoria per abordar aquests assumptes.

Generalment, les persones grans es troben en un moment puntual de la seva vida que algú va batejar com la segona joventut. En gran mesura, aquesta afirmació és certa perquè al seu darrera trobem desenes d’anys invertits en el món laboral per poder tirar endavant una família i quan arriba el moment de la jubilació descobreixen una paraula que fins aleshores no existia en el seu vocabulari, l’oci. De sobte, la disponibilitat de les 24 hores del dia suposa una atracció molt important però ràpidament hi ha qui també veu un gran al·licient, els avis i les àvies es converteixen en els cangurs perfectes.

Ells assumeixen amb gran il·lusió poder tenir cura dels nets perquè aquesta important dosi de responsabilitat els dóna confiança per seguir endavant però convé no abusar de la bona voluntat perquè també tenen dret a gaudir de l’enyorada tranquil·litat i afegint obligacions constants es camina precisament en la direcció contrària.

Durant aquesta primera setmana d’octubre s’han homenatjat a les persones grans, convertint-les en el centre de totes les actuacions essent les veritables protagonistes. Ara durant la resta de l’any també existeixen, procurem invertir més hores vers les persones grans, escoltem les seves preocupacions perquè la nostra atenció provocarà una gran rialla de felicitat que il·luminarà els seus rostres.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/10/07
Laia Gomis

6 Comments:

At 6:37 p. m., Blogger Què t'anava a dir said...

Realment els avis en moltes famílies han estat i són els autèntics pares dels fills perquè els pares ja tenen prou feina en treballar per poder arribar al cap de mes. Hi ha avis que són autèntics cangurs i això no és bo per ningú. Una mica tot compartit.

 
At 12:14 p. m., Anonymous Anònim said...

A vegades en mostrem abstractes als aconteixements de la vida real... Els avis, son avis, i no pares dels nostres fills, ni cangurs, ni res més que tingui a veure amb els nostres fills. Son avis i punt. I tenen que fer d'avis.

No és excusa dir que nosaltres que anem prou atabalats i ells ens tene que ajudar. Atabalats per què? per anar a sopar els diendres i al cine i que els avis és quedin amb la canala? NO. Això no s'hi val.

Jo porto 2 anys i mig sense anar al cinema i amb la responsabilitat d'un fill i m'he privat de moltes coses que abans feia i ara no, també haig de dir que ara faig altres coses adaptades al peque i que estic ben orgullós i feliç de fer-les.

I es clar que els meus pares m'ajuden i s'han quedat amb el peque varies vegades, però sempre causes majors: malatia, o compromissos de la feina. tres comptades...

I es per aixó que no podem fer recaure la responsabilitat de l'educació dels nostres fills al avis. La responsabilitat és nostra i ells estan per fer D'AVIS.

NO voldria acabar sense fer un reconeixement al a gent gran. NO. A la gran gent... que com ben ha descrit la Laia tots s'ho tenen ben merescut aquest títol i que hagin arribat a la culminació de la seva vida laboral i puguin engegar un nou cicle que és la jubilació amb el gran ventall d'activitats que hi ha avui dia... inclós estar (no educar o cuidar) amb els nets.

Felitatat Laia

BIROLLA

 
At 4:46 p. m., Blogger garmir said...

Hola:
Un article molt humà , sensible i bónic.

 
At 11:52 p. m., Blogger Joan Margall said...

Laia,
Ets una gran persona.

Joan

 
At 12:56 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Quan dues persones prenen la decisió de tenir un fill crec que en tot moment han de tenir present els grans canvis que comportaran aquesta nova etapa de la vida que experimentaran.

És evident, que sempre podem comptar amb les persones que tenim al nostre voltant, aquelles persones més properes perquè ens donin un cop de mà però com molt bé diu el birolla, no vagi més enllà i realment estiguem parlant d'una ajuda i no pas d'una situació de dependència i d'obligació.

Així com hi ha molts pares que pensen que l'educació dels seus fills ha de recaure en mans de l'escola amb exclusivitat, assumpte que discrepo totalment, crec que tampoc els avis han de ser els únics encarregats de l'educació dels seus néts. El més senzill és delegar responsabilitat però amb una qüestió tant important com és aquesta crec que els pares han d'exercir una gran responsabilitat i tenir un paper actiu en aquest assumpte capdal.

Respecte els darrers comentaris, agrair-vos sincerament i de tot cor les vostres paraules. Quan escric procuro abocar tots els sentiments i una gran dosi de la meva manera de fer, de ser i de pensar. Penso que d'aquesta manera sempre es provoca una reflexió que en el fons és el més important.

Una abraçada!

Laia

 
At 8:50 p. m., Anonymous Anònim said...

Per quan el centre de dia del vendrell?
Si us plau hi ha moltes famílies que el necessitem. Entenc que algú amb el sou que s'ha posat el Sr. Jané no li preocupi, però a d'altres que som treballadors normals sí, ens preocupa.
Gràcies laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home