Tripijocs econòmics

Aquests dies assistim a tota una sèrie d’opinions contradictòries sobre els impostos municipals que els vendrellencs i les vendrellenques haurem d’assumir durant l’any 2010. Des de l’equip de govern, el missatge oficial que es dirigeix al conjunt de la ciutadania és la congelació dels impostos i les taxes municipals.

La memòria no ens falla i tots tenim ben present l’anunci que en el seu moment CiU va realitzar afirmant que mai apujaria els impostos per sobre de l’IPC. No està de més recordar que l’any passat l’equip de govern va pujar els impostos un 3,5% i enguany afirmen una congelació. Tenint en compte el precedent no massa llunyà del recent increment dels impostos, aposto per col·locar un interrogant darrera aquest gran titular.

Després de posposar en diverses ocasions l’estudi acurat i mil·limetrat d’aquesta realitat, aquells que no ens deixem endur pels grans anuncis quan analitzem de prop les ordenances fiscals constatem amb una gran rapidesa que l’afirmació inqüestionable que sustenta la congelació d’impostos en el fons és una fal·làcia.

Si s’empra l’IPC com a instrument per justificar una pujada dels impostos, quan l’IPC presenta valors negatius, tal com succeeix en aquests moments, aleshores no es pot parlar de congelació sinó que s’ha d’ésser conseqüent i així reajustar a la baixa les taxes i els impostos municipals.

Com aquesta no és l’actitud que ha manifestat l’equip de govern de CiU, aleshores allò que realment està realitzat és un augment indirecte de la pressió fiscal que patirem tots els vendrellencs i les vendrellenques.

Més enllà d’aquestes qüestions que potser tenen una vessant més tècnica però que no hem d’oblidar que ens acaben afectant a tots sense distinció. Desitjaria comentar una realitat que beneficia a un petit però influent col·lectiu de la nostra societat. Aquesta és la voluntat manifesta que es desprèn de les ordenances fiscals de l’any 2010 concretament quan contemplem la supressió de la taxa per a instruments de gestió i planejament urbanístic

Aquest fet suposa que les persones físiques o jurídiques que sol·licitin una tramitació d’un projecte de reparcel·lació, normalització de finques, plans parcials o projectes d’urbanitzacions, d’acord amb la proposta inicial d’ordenances fiscals del 2010 es trobaran exempets del pagament de cap taxa.

No hem d’oblidar que aquells que es dirigeixen a l’administració per sol·licitar tràmits i gestions d’aquestes magnituds són persones que obtindran importants i elevades plusvàlues que revertiran en benefici propi.

L’equip de govern de CiU comptant amb el beneplàcit i el recolzament incondicional dels seus companys de viatge Plataforma per Catalunya i el Partit Popular van aprovar una fictícia congelació d’impostos. No obstant, resulta curiós que públicament enlloc puguem llegir l’anunci de la supressió de la taxa per a instruments de gestió i planejament urbanístic. I molts som els que ens preguntem el per què del silenci vers aquesta important i transcendent decisió.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/11/09
Laia Gomis

Desemmascarat el pacte CiU+PxC al Vendrell

El President de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, no ha dubtat en reconèixer públicament l’existència d’un pacte “sota mà” al Vendrell entre Plataforma per Catalunya i Convergència i Unió.

Una realitat que els socialistes hem denunciat des del primer dia que aquesta legislatura va donar les seves primeres passes. Els ciutadans del Vendrell mereixen saber la veritat i des de CiU sempre han apostat per negar l’evidència i desentendre’s cada vegada que es comentava aquest fet. Ells intenten fer creure que governen en minoria però els fets són prou revel·ladors, només cal observar el sentit de les votacions de les sessions plenàries per constatar l’existència d’aquest pacte entre CiU i PxC.

Els regidors de PxC del Vendrell amb Josep Anglada

Aquesta vegada ningú pot acusar als socialistes d’inventar-nos i falsejar la realitat perquè el propi Anglada ho reconeix sense estupor i rubor. Concretament, Anglada afirma en una entrevista publicada ‘el singular digital’ el següent: ‘Parlo amb molta gent i percebo que a Vic tothom espera les eleccions per votar a Anglada i fer fora en Vila Abadal. Sé que és difícil treure majoria absoluta però tinc clar que seré el partit més votat i no es pot dir mai que no pactaran amb mi perquè per exemple al Vendrell hi ha un pacte per sota mà entre CiU i PxC’.

Dia internacional contra la violència de gènere

Hi ha certes actituds i comportaments que en ple segle XXI em sorprenen que encara es trobin presents a la nostra societat. Homes que es pensen que el concepte de propietat no es limita a un bé material concret i específic sinó que s’estén més enllà fins arribar a considerar que la seva parella pot ésser computada com un element més del seu patrimoni. Un signe evident de dominació i subordinació, tot i que velles veus ens vulguin fer creure que això és una prova manifesta d’amor.

Aquesta és una primera llavor que es planta en un camp que esdevindrà fèrtil perquè sorgeixin en un interval més curt o llarg de temps els primers símptomes de violència de gènere, entesa no només en el concepte més generalitzat que suposa l’agressió física sinó també en la vessant més opaca i poc visible com és la violència psicològica. Aquesta darrera no traspua al conjunt de la societat sinó que resta en la vessant més interna de la dona, comentaris, respostes i actituds que s’encaminen una vegada més en responsabilitzar a la dona de tots els problemes així com també sotmetre-la a menyspreus constants cercant l’anul·lació total de la personalitat.

Davant el mínim símptoma d’aquests comportaments, no ha d’haver cap mena de dubte i s’ha d’actuar. Que ningú no s’enganyi, en les relacions de parella la igualtat ha d’ésser un dels pilars bàsics i fonamentals i en el moment que aquest eix trontolla, no hi ha dubte el final està anunciat.

Avui, 25 de novembre es celebra el dia internacional contra la violència de gènere. Tots ens fem ressò d’aquest esdeveniment i la premsa d’avui dedica un espai especial vers aquesta realitat. Entre tot el que he llegit, em quedo amb una frase d’una experta amb plans d’igualtat, l’Alba Garcia reconeix que “s’ha d’avançar a petits passos, però és clar que si no portem la democràcia a les relacions més íntimes, no avançarem”

Temps pretèrits

El 20 de novembre és una data que molts ciutadans d’aquest país tenen gravada a les seves retines. Només esmentar aquest dia, automàticament brollen records, impressions i sensacions associades a un fred dia de novembre. No obstant, la gelor es va veure apaivagada amb l’escalf d’esperança que suposava l’aparició d’una petita escletxa de llum que s’escolava sota una porta que feia més de trenta anys que restava tancada hermèticament.

L’any 1975 va suposar un punt d’inflexió pel nostre país, concretament a partir del 20 de novembre de l’esmentat any es començava a escriure una nova pàgina de la història més recent. La mort del dictador va ésser plorada pels incondicionals i ferms partidaris del règim, unes imatges que no van trigar a transmetre’s al conjunt de la ciutadania cercant l’assumpció del sentiment de profunda tristesa i així intentar que aquesta sensació es contagiés.

Tanmateix, la gran majoria de la població optava per la discreció tot i que no es podia amagar una certa emoció continguda que es trobava barrejada amb tota una sèrie de connotacions implícites que es desprenien del simple fet que suposava la mort del dictador. Els anys han anat passat. Des d’un punt de vista històric poc més de tres dècades és un marc temporal ínfim i alhora insignificant.

Ara bé, en els últims anys es desprenen certes conductes i actituds que ens porten a apreciar que un esdeveniment transcendent com aquest comença a caure en l’oblit col·lectiu. Som moltes les noves generacions que només tenim coneixement d’aquest fet gràcies a les experiències que les fonts orals ens han transmès complementant aquesta informació a través de la lectura detinguda de llibres, manuals, revistes especialitzades així com també la visualització de documentals i altres elements de suport audiovisual que ens els darrers anys s’han elaborat entorn aquest fet històric.

No obstant, existeix el risc de caure en una desnaturalització fonamentada per aquelles veus que en comptes de parlar obertament d’aquestes qüestions reclamen obviar aquesta part de la nostra historia més recent. Els arguments que al·leguen són constants, recolzen la seva tesi sobre uns ítems reiterats i massa repetitius cercant una finalitat encoberta que consisteix en atenuar fins arribar a convertir en invisible un període caracteritzat per la repressió i la manca de llibertat.

Cada setmana existeixen una pluralitat de temes interessants d’abordar, l’elecció no és fàcil. Estic convençuda que hi haurà qui no entendrà per què una jove nascuda en plena democràcia decideix dedicar un escrit abordant aspectes relacionats amb la mort del dictador Franco i la fi del franquisme.

Tanmateix, no és una qüestió d’edat sinó més aviat un compromís que personalment denomino com compromís de ciutadania. Senzillament, consisteix en tenir sempre ben present la nostra història, especialment aquella més recent perquè només a través d’aquest punt de partida podrem valorar veritablement totes les fites assolides en els darrers anys. D’aquesta manera, es silenciaran les veus que en moments difícils com els actuals invoquen l’enyor i clamen el retorn de vells temps passats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/11/09
Laia Gomis

Garbuix històric

L’acumulació de celebracions ha estat una constant durant aquesta setmana. Tota una sèrie d’esdeveniments històrics han ocupat els focus d’atenció. En unes hores hem reviscut fets molt llunyans en el temps i altres molts més propers als nostres dies.

Feia dies que des de diversos mitjans es recordava la imminent celebració de la caiguda del mur de Berlín, ja han passat dues dècades d’ençà que es va posar punt i final a la divisió alemanya. No obstant, tots som coneixedors de les implicacions a nivell internacional que aquest esdeveniment va tenir.

Per alguns, la fi del comunisme, per altres la constatació plasmable de l’enfonsament d’un model econòmic i social. Opinions plurals i diverses entorn una qüestió que vint anys després encara no coneixem perfectament tots els seus impactes i efectes ja que queden molts elements per estudiar i descobrir. Precisament per aquest fet, el dilluns les mirades es concentraven i es desplaçaven fins al cor de la vella Europa, Alemanya i més concretament fins a la seva capital, Berlín. Escoltar el relat que efectuen les persones que van ser protagonistes, vivint en primera persona aquests fets resulta tremendament enriquidor, copsar els sentiments i les emocions que desprenen les seves paraules és quelcom difícil d’expressar amb paraules.

Després de desplaçar-nos mentalment fins Berlín tocava traslladar-nos de nou fins al Vendrell perquè aquest dimarts 10 de novembre es complien trenta anys de l’arribada de les despulles del mestre Pau Casals fins a la nostra vila. Pau Casals va morir a l’exili, concretament a San Juan de Puerto Rico i un dels seus desigs era no tornar a trepitjar terres catalanes fins que no s’hagués posat punt i final a la dictadura. Un fet que es va haver de perllongar fins l’any 1979, quan va ser enterrat al cementiri del Vendrell.

Dimecres tocava realitzar un nou salt geogràfic i temporal fins arribar a la ciutat de les llums o pels més romàntics, la ciutat de l’amor, París. Concretament, 11 de novembre es commemora el final de la Primera Guerra Mundial. Enguany aquesta celebració ha comptat amb una especial significació i transcendència arrel de la presència de la cancellera alemanya, Angela Merkel, que per primera vegada a la història, els màxims representants polítics de França i Alemanya compartien i celebraven plegats aquesta efemèride.

Com podeu constatar, després de realitzar aquest ràpid repàs, aquesta ha estat una setmana marcada pel pes i el protagonisme d’una matèria que per alguns resulta pesada i feixuga. Adjectius que acostumen a caracteritzar la història però personalment penso que si de tant en tant ens deixéssim emmirallar, aprendríem moltes lliçons i evitaríem caure novament en molts dels errors comesos en èpoques pretèrites.

A l’interior de la història no només hi trobem els esdeveniments i els fets que van ocorre fa anys sinó que la riquesa d’aquesta matèria és precisament la gran font de coneixements i experiències que amaga. Aquesta setmana s’ha posat de manifest que aquella idea que relaciona idea amb passat es troba caduca perquè en els nostres dies història no només és passat sinó més aviat present i el més important, també futur!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/11/09
Laia Gomis

IV Convenció Municipal del PSC

Els caps de setmana esdevenen un parèntesi al ritme frenètic que el dia a dia durant la setmana ens comporta. Tanmateix, el passat dissabte va ser una excepció i el motiu que provocava aquest canvi va ser la celebració de la IV Convenció Municipal del PSC.

Les meves fermes conviccions ideològiques arrelades i fonamentades sobre la base del socialisme conjuntament amb el meu compromís em portaven a compartir tot el dissabte amb més de 1800 companys i companyes que ens desplaçàvem des d’arreu de Catalunya per trobar-nos al Palau de Congressos i compartir un intens dia de treball.

En aquests dies, no ens podem mostrar aliens a la realitat i els casos de corrupció planen sobre l’actualitat. Així que abans de res, incideixo en una qüestió perquè ningú dugui a terme lectures oportunistes. Des de la Secretaria de Política Municipal del PSC fa mesos que s’està treballant en la preparació i l’organització d’aquesta convenció. Així, que el passat dissabte els socialistes no ens vam reunir a parlar dels nostres problemes sinó més aviat vam decidir abordar els problemes que afecten als ciutadans.

No obstant, a diferència d’altres formacions polítiques, nosaltres no mirem cap un altre costat i una de les resolucions que vam aprovar va ser precisament una resolució de condemna frontal vers la corrupció.

Personalment, em sento orgullosa de pertànyer a un partit amb una llarga tradició històrica que compta amb uns sòlids principis i valors que estic convençuda que ningú farà trontollar malgrat existeixin actituds irresponsables i vergonyoses focalitzades en una sèrie d’individus.

Solucions locals als nous reptes va ser el títol que encapçalava la nostra convenció i entorn aquesta realitat vam estar treballant tot el dissabte. Concretament, vaig estar presenti i vaig assistir a la Comissió que abordava l’Espai Públic i la Convivència. Més de 500 esmenes es van presentar al document marc i durant tota la jornada del dissabte vam estar analitzant, comentant i debatent l’essència de totes elles amb l’única finalitat d’enriquir la ponència marc.

El municipalisme és en essència, l’ADN del PSC, un valor implícit a la nostra ideologia que condueix a milers de persones que estimen amb passió els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat a treballar dia a dia, des de la proximitat a millorar el benestar dels ciutadans i a transformar els nostres pobles, viles i ciutats.

Ira futbolística

Els casos de corrupció centren l’atenció informativa però mentre totes les mirades es troben focalitzades vers aquests fets deixem de prestar l’atenció sobre altres qüestions que es desenvolupen en el dia a dia. Malgrat l’esquitx i la mala imatge generalitzada que es té en aquests moments dels polítics no hem de permetre que les actituds irresponsables d’uns quants tenyeixin completament tot l’escenari públic.

En aquests moments, l’activitat parlamentària no cessa, és més m’atreviria en anar més enllà i afirmar que el ritme és frenètic a l’espai físic en el qual resideix la sobirania popular. Hi ha molts exemples que es podrien exposar per recolzar aquesta argumentació així que em decanto per fer un apunt sobre el tràmit parlamentari en el qual es troben els pressupostos generals del 2010.

Actualment, a la comissió dels pressupostos s’estan debatent sobre els diversos elements que formen part dels comptes generals del proper exercici econòmic. Aquest és el moment estrella per realitzar acords entre diverses formacions polítiques i per tant les negociacions esdevenen una constant perquè les esmenes formulades vers els pressupostos prosperin.

Moltes d’elles passen totalment desapercebudes però altres acaparen l’atenció mediàtica i informativa. Aquest és el cas de l’escàndol que aquesta setmana ha despertat l’acord al qual van arribar el PSOE, IU-ICV i BNG i que implica un canvi de règim fiscal per als estrangers no residents en el nostre país i que comptin amb una renda superior als 600.000€ l’any, una mesura que afectarà especialment els futbolistes d'èlit.

Concretament, es tracta de la modificació de la llei coneguda popularment com la Llei Beckam que va introduir un règim especial de tributació que rebaixava els impostos a tota una sèrie de col·lectius (els professionals d’elit, els científics i els esportistes estrangers) cercant el reclam perquè s’instal·lessin al nostre país.

Pràcticament, cinc anys després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, s’ha constatat que els objectius que van empènyer al legislador a realitzar una previsió específica i concreta que es va consumar amb un règim especial de tributació vers els professionals estrangers no ha donat els seus fruits. Així que la nova proposta té per objectiu situar en la mateixa esfera els jugadors nacionals que en aquests moments tributen a un 43% mentre que els seus homòlegs estrangers ho fan al 24%.

A partir de l’1 de gener del 2010, tots els esportistes d’elit amb rendes superiors als 600.000€ tributaran al 43% amb independència si són estrangers o nacionals. Una proposta que ha estat durament criticada pels membres de la Lliga Professional de Futbol, reconeixent públicament una enorme preocupació si aquesta proposta esdevé ferma perquè auguren la conversió de la lliga espanyola en una competició poc atractiva. A més, les crítiques han anat més enllà, arribant a realitzar amenaces afirmant que estan disposats a parar la lliga per demostrar l’oposició frontal que els suposa aquesta mesura.

L’egoisme i l’egocentrisme arriba als seus nivells màxims quan constatem aquests comportaments. Davant la complexa situació econòmica, els elevats nivells d’atur i les dificultats per les quals passen moltes famílies em sembla inacceptable l’actitud adoptada pels dirigents de la Lliga Professional de Futbol. Si decideixen aturar la competició hi tenen més a perdre ells que el conjunt de la societat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 06/11/09

Un premi merescut

Fito y Fitipaldis han estat obsequiats amb el Premi Ondas al Millor Artista de l’any 2009. Un guardó més que merescut si tenim en compte la carrera vertiginosa que aquest grup ha experimentat en els darrers anys. Recordo el primer disc, A puerta cerrada, i automàticament em ve al cap Rojitas las orejas , la cançó que obria el disc. Una peça que molts hem convertit com a nosta juntament amb tota la sèrie de successius èxits musicals: La casa por el tejado ,Las nubes de tu pelo, Corazón oxidado, Siempre estoy soñando. Por la boca vive el pez , Me equivocaría otra vez ...entre d'altres.

Totes elles són cançons intimistes i properes a les realitats quotidianes elaborades amb gran delicadesa. Melodies que ens ajuden a reflexionar, autèntics poemes musicalitzats que aconsegueixen dibuixar en el nostre rostre un somriure!

Una ment lúcida i brillant

Francisco Ayala ha estat un fidel testimoni de pràcticament tota la història que ha acompanyat el segle XX i també ha viscut amb intensitat els darrers anys de la seva vida que han transcorregut en ple segle XXI. Ayala no ha estat un mer espectador passiu de la vida sinó més aviat tot el contrari. Una persona amb una gran vocació literària, autor de prolífiques obres, fins als nostres dies i en el record més immediat em venen al cap fragments dels seus llibres que relataven amb precisió la Guerra Civil sense oblidar un fet que acompanyava la finalització d’aquest esdeveniment bèl·lic, l’exili que milions de persones van haver de patir, una realitat que va conèixer de prop perquè ell també va viure-ho en primera persona.

Avui, la literatura ha perdut un gran escriptor, novel·lista, cronista i traductor. Ara bé, el nostre consol és que entre tots nosaltres sempre ens quedaran la gran quantitat d’obres que va arribar a escriure en el transcurs de la seva vida. Davant el volum d’obres d’Ayala he de reconèixer que he llegit una minúcia de les mateixes però he gaudit descobrint el relat ràpid i àgil que Ayala duu a terme a les seves novel·les. Sota el títol de Recuerdos y olvidos descobrim les memòries d’un home que ha viscut més de cent anys. Quan li preguntaven sobre la seva longetivitat ell no dubtava en afirmar el següent: «Nunca me he parado, todos los días he abierto los periódicos... Siempre he procurado tomar las cosas como vienen, vivir el presente en cada momento».

M’agrada aquesta concepció vitalista i activa, crec que aquesta actitud ens hauria d’acompanyar a tots nosaltres i jo personalment prenc el consell d’aquest mestre de la literatura. Així doncs, poso el punt i final al meu modest recordatori vers aquest gran escriptor amb una frase que d’ençà que la vaig llegir per primer cop sempre l’he tingut al cap: “La patria del escritor es su lengua”.