divendres, de novembre 20, 2009

Temps pretèrits



El 20 de novembre és una data que molts ciutadans d’aquest país tenen gravada a les seves retines. Només esmentar aquest dia, automàticament brollen records, impressions i sensacions associades a un fred dia de novembre. No obstant, la gelor es va veure apaivagada amb l’escalf d’esperança que suposava l’aparició d’una petita escletxa de llum que s’escolava sota una porta que feia més de trenta anys que restava tancada hermèticament.

L’any 1975 va suposar un punt d’inflexió pel nostre país, concretament a partir del 20 de novembre de l’esmentat any es començava a escriure una nova pàgina de la història més recent. La mort del dictador va ésser plorada pels incondicionals i ferms partidaris del règim, unes imatges que no van trigar a transmetre’s al conjunt de la ciutadania cercant l’assumpció del sentiment de profunda tristesa i així intentar que aquesta sensació es contagiés.

Tanmateix, la gran majoria de la població optava per la discreció tot i que no es podia amagar una certa emoció continguda que es trobava barrejada amb tota una sèrie de connotacions implícites que es desprenien del simple fet que suposava la mort del dictador. Els anys han anat passat. Des d’un punt de vista històric poc més de tres dècades és un marc temporal ínfim i alhora insignificant.

Ara bé, en els últims anys es desprenen certes conductes i actituds que ens porten a apreciar que un esdeveniment transcendent com aquest comença a caure en l’oblit col·lectiu. Som moltes les noves generacions que només tenim coneixement d’aquest fet gràcies a les experiències que les fonts orals ens han transmès complementant aquesta informació a través de la lectura detinguda de llibres, manuals, revistes especialitzades així com també la visualització de documentals i altres elements de suport audiovisual que ens els darrers anys s’han elaborat entorn aquest fet històric.

No obstant, existeix el risc de caure en una desnaturalització fonamentada per aquelles veus que en comptes de parlar obertament d’aquestes qüestions reclamen obviar aquesta part de la nostra historia més recent. Els arguments que al·leguen són constants, recolzen la seva tesi sobre uns ítems reiterats i massa repetitius cercant una finalitat encoberta que consisteix en atenuar fins arribar a convertir en invisible un període caracteritzat per la repressió i la manca de llibertat.

Cada setmana existeixen una pluralitat de temes interessants d’abordar, l’elecció no és fàcil. Estic convençuda que hi haurà qui no entendrà per què una jove nascuda en plena democràcia decideix dedicar un escrit abordant aspectes relacionats amb la mort del dictador Franco i la fi del franquisme.



Tanmateix, no és una qüestió d’edat sinó més aviat un compromís que personalment denomino com compromís de ciutadania. Senzillament, consisteix en tenir sempre ben present la nostra història, especialment aquella més recent perquè només a través d’aquest punt de partida podrem valorar veritablement totes les fites assolides en els darrers anys. D’aquesta manera, es silenciaran les veus que en moments difícils com els actuals invoquen l’enyor i clamen el retorn de vells temps passats.


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/11/09
Laia Gomis

1 Comments:

At 2:19 a. m., Anonymous Anònim said...

la manca de llibertat??? perquè només parles del franquisme??? i la dictadura que hi havia amb azaña, que??' va matar a molta bona gent perque no pensaven igual.

Una cosa es parlar del franquisme, però es que es sempre desde la mateixa óptica!!! així mai aquest pais prosperarà, el franquisme només serveix perque la esquerra guany vots!!!! hauriem de seguir l´exemple de portugaL!! ells si que van fer una bona democratització, aquí sembla que mai es vulguin tancar les ferides del passat!!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home