dissabte, de novembre 14, 2009

Garbuix històric


L’acumulació de celebracions ha estat una constant durant aquesta setmana. Tota una sèrie d’esdeveniments històrics han ocupat els focus d’atenció. En unes hores hem reviscut fets molt llunyans en el temps i altres molts més propers als nostres dies.

Feia dies que des de diversos mitjans es recordava la imminent celebració de la caiguda del mur de Berlín, ja han passat dues dècades d’ençà que es va posar punt i final a la divisió alemanya. No obstant, tots som coneixedors de les implicacions a nivell internacional que aquest esdeveniment va tenir.

Per alguns, la fi del comunisme, per altres la constatació plasmable de l’enfonsament d’un model econòmic i social. Opinions plurals i diverses entorn una qüestió que vint anys després encara no coneixem perfectament tots els seus impactes i efectes ja que queden molts elements per estudiar i descobrir. Precisament per aquest fet, el dilluns les mirades es concentraven i es desplaçaven fins al cor de la vella Europa, Alemanya i més concretament fins a la seva capital, Berlín. Escoltar el relat que efectuen les persones que van ser protagonistes, vivint en primera persona aquests fets resulta tremendament enriquidor, copsar els sentiments i les emocions que desprenen les seves paraules és quelcom difícil d’expressar amb paraules.

Després de desplaçar-nos mentalment fins Berlín tocava traslladar-nos de nou fins al Vendrell perquè aquest dimarts 10 de novembre es complien trenta anys de l’arribada de les despulles del mestre Pau Casals fins a la nostra vila. Pau Casals va morir a l’exili, concretament a San Juan de Puerto Rico i un dels seus desigs era no tornar a trepitjar terres catalanes fins que no s’hagués posat punt i final a la dictadura. Un fet que es va haver de perllongar fins l’any 1979, quan va ser enterrat al cementiri del Vendrell.

Dimecres tocava realitzar un nou salt geogràfic i temporal fins arribar a la ciutat de les llums o pels més romàntics, la ciutat de l’amor, París. Concretament, 11 de novembre es commemora el final de la Primera Guerra Mundial. Enguany aquesta celebració ha comptat amb una especial significació i transcendència arrel de la presència de la cancellera alemanya, Angela Merkel, que per primera vegada a la història, els màxims representants polítics de França i Alemanya compartien i celebraven plegats aquesta efemèride.

Com podeu constatar, després de realitzar aquest ràpid repàs, aquesta ha estat una setmana marcada pel pes i el protagonisme d’una matèria que per alguns resulta pesada i feixuga. Adjectius que acostumen a caracteritzar la història però personalment penso que si de tant en tant ens deixéssim emmirallar, aprendríem moltes lliçons i evitaríem caure novament en molts dels errors comesos en èpoques pretèrites.

A l’interior de la història no només hi trobem els esdeveniments i els fets que van ocorre fa anys sinó que la riquesa d’aquesta matèria és precisament la gran font de coneixements i experiències que amaga. Aquesta setmana s’ha posat de manifest que aquella idea que relaciona idea amb passat es troba caduca perquè en els nostres dies història no només és passat sinó més aviat present i el més important, també futur!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/11/09
Laia Gomis

5 Comments:

At 6:56 p. m., Anonymous Anònim said...

que pesados con la dictadura... nunca se pasará página por comentarios como este

 
At 1:57 a. m., Blogger Miquel Casellas said...

Aixo de berlin si que es va notar la cosa

 
At 12:49 a. m., Anonymous Anònim said...

que una espanyolista proseguidora de la guardia civil, anomeni a PAU CASALS em provoca fàstic. De ben segur que si seguis en vida, a TU et detestaria!

I'M A CATALAN!
P.C. Mai t'oblidarem

Fins a la victòria sempre
del cupero dolent.

 
At 8:38 p. m., Blogger Laia Gomis said...

No es tracta de passar pàgina, són fets històrics que no hem d'oblidar! És ben cert que la caiguda del mur de Berlín va tenir diverses implicacions i repercusions més enllà de l'àmbit alemany i de l'estricte context europeu.

Cupero, no em sorprenen els teus comentaris, no sóc una proseguidora de la guardia civil, però sé que sense aquesta via argumental ets incapaç d'esmentar qualsevol idea. T'atreveixes a fer afirmacions categòriques molt arriscades, judicis de valors ferms però no t'oblidis que sortosament només es tracta de la teva opinió puntual sense més.

Cordialment,

Laia

 
At 10:21 a. m., Anonymous Anònim said...

la afirmación de no se han de olvidar una serie de hehcos, es la linea de pensamiento socialista, con la que se creó la ley de la memoria historica.
Recordando una época de nuestra historia, que muchos queremos olvidar, pero para algunos (con tal de votos...) no pueden, y como el refrán tan castizo dice:
"la mierda.. cuanto más se mueve, mñas huele!!"

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home