Una ment lúcida i brillant

Francisco Ayala ha estat un fidel testimoni de pràcticament tota la història que ha acompanyat el segle XX i també ha viscut amb intensitat els darrers anys de la seva vida que han transcorregut en ple segle XXI. Ayala no ha estat un mer espectador passiu de la vida sinó més aviat tot el contrari. Una persona amb una gran vocació literària, autor de prolífiques obres, fins als nostres dies i en el record més immediat em venen al cap fragments dels seus llibres que relataven amb precisió la Guerra Civil sense oblidar un fet que acompanyava la finalització d’aquest esdeveniment bèl·lic, l’exili que milions de persones van haver de patir, una realitat que va conèixer de prop perquè ell també va viure-ho en primera persona.

Avui, la literatura ha perdut un gran escriptor, novel·lista, cronista i traductor. Ara bé, el nostre consol és que entre tots nosaltres sempre ens quedaran la gran quantitat d’obres que va arribar a escriure en el transcurs de la seva vida. Davant el volum d’obres d’Ayala he de reconèixer que he llegit una minúcia de les mateixes però he gaudit descobrint el relat ràpid i àgil que Ayala duu a terme a les seves novel·les. Sota el títol de Recuerdos y olvidos descobrim les memòries d’un home que ha viscut més de cent anys. Quan li preguntaven sobre la seva longetivitat ell no dubtava en afirmar el següent: «Nunca me he parado, todos los días he abierto los periódicos... Siempre he procurado tomar las cosas como vienen, vivir el presente en cada momento».

M’agrada aquesta concepció vitalista i activa, crec que aquesta actitud ens hauria d’acompanyar a tots nosaltres i jo personalment prenc el consell d’aquest mestre de la literatura. Així doncs, poso el punt i final al meu modest recordatori vers aquest gran escriptor amb una frase que d’ençà que la vaig llegir per primer cop sempre l’he tingut al cap: “La patria del escritor es su lengua”.