Un ple atípic

La lectura ràpida del títol que encapçala el present article conduirà a pensar a més d’un i de dos que a les següents línies parlaré sobre els estira i arronses típics entre govern i oposició que tenen lloc a la Sala de Plens del nostre municipi, per cert, en la gran majoria d’ocasions es tracta de debats extrapolables a la resta de municipis on tan sols es necessari el canvi dels noms i cognoms dels protagonistes perquè s’hi reprodueixen situacions pràcticament idèntiques.

No obstant, aquesta setmana passaré de puntetes sobre aquest assumpte no entraré en el fons del debat polític i m’endinsaré dins una qüestió que em sembla profundament interessant. La setmana passada un grup de nens i nenes de 6è de primària van acudir a l’ajuntament del Vendrell i van simular un ple amb la presència de l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas.

Sempre he pensat que la important tasca docent i pedagògica que duen a terme els professors i professores no s’acaba amb el darrer paràgraf escrit dels llibres ni tampoc en atabalar als més petits procurant que memoritzin com si el seu cervell fos única i exclusivament una computadora per emmagatzemar dades. Sovint, la comprensió que suposa entendre allò que t’estan explicant és igual o inclòs m’atreviria a dir més important que ser capaç de recitar-ho com si d’un vers es tractés.

A més, penso que la idea de portar els més petits a la Sala de Plens s’emmarca i encaixa perfectament dins el conjunt d’activitats necessàries i fonamentals perquè les futures generacions coneguin elements que a classe han vist des d’una vessant teòrica però en desconeixen el funcionament del dia a dia. Una visita a l’administració més propera al ciutadà com és un ajuntament crec que hauria de ser obligatòria abans d’acabar l’educació secundària perquè sinó ens trobem amb situacions paradoxals que els joves adolescents no són capaços de conèixer les funcions bàsiques d’un ajuntament i ja no m’atreviria dir les diverses formacions polítiques que l’integren perquè dissortadament això ho desconeixen grans i petits.

La cultura democràtica no consisteix en acudir a les urnes una vegada quatre anys, dipositar una papereta i desentendre’ns de tot plegat durant la resta de la legislatura. El veritable exercici democràtic és aquell que una persona duu a terme quan realitza la tasca esmentada a les línies anteriors però a més li hauríem de sumar una certa preocupació, interès, motivació o potser una dosis d’inquietud per conèixer les decisions que es prenen en el si del seu municipi i que molt probablement afectaran en el seu dia a dia.

L’opció més fàcil consisteix en criticar tota la classe política en general, els més petits acostumen a escoltar aquests discursos a casa i ells reprodueixen aquests paràmetres i qual se’ls pregunta sobre els polítics no dubten en definir-los com a mentiders per arribar al poder. Una qüestió que mereix la reflexió no només de la classe política sinó també del conjunt de la societat. Si aquesta no té lloc després arriba el moment en el qual les formacions polítiques s’ajupen els dits quan constaten la desmotivació existent entre la ciutadania i aquests fenòmens promouen el sorgiment d’aquelles formacions que a través de quatre pamplinades es presenten com els salvadors dels problemes dels ciutadans i en el fons en comptes de treballar per solucionar-los l’únic que fan és posar pals a les rodes.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/01/07
Laia Gomis

A l'expectativa...

Les incògnites es van desvetllant quan falten menys de 125 dies perquè coneguem els resultats de les eleccions municipals, allò que en l’argot polític es coneix com el dia D, està aquí mateix. Els partits polítics comencen a treballar a fons aquest assumpte perquè el temps avança a un ritme inesgotable. Pels carrers de la vila corren diversos rumors, pels passadissos del mercat es configuren les llistes electorals com si aquestes estiguessin tancades i executades. L’ambient que es pot respirar és clarament propici a l’imminent arribada de la comtesa electoral.

La premsa comarcal s’afegeix al carro i alhora es converteix en la principal font d’informació per conèixer quins vents bufen pel nostre municipi i així poder esbrinar setmana rere setmana l’existència d’alguna novetat amb un cert grau de solidesa. Farà qüestió d’un mes quan una informació especulava sobre la possibilitat de la presentació de la candidatura de Ciutadans- el partit de la Ciutadania al nostre municipi i es barrejaven un parell de noms entre els quals es podien trobar un ex militant del PP i un altre ex militant del PSC.

No m’agrada parlar de l’efecte Ciutadans perquè les xifres ens revelen que si l’abstenció no hagués estat tant elevada avui en dia no tindríem tres diputats al Parlament de Catalunya d’aquesta formació política. No obstant, crec hi ha una reflexió pendent, la imatge profundament populista que ofereix aquest partit, sense una ideologia clara i ferma perquè no van més enllà del tema lingüístic, en altres matèries es perden sense saber si s’han de col·locar a la dreta o a l’esquerra.

Ara bé, si es confirma la notícia de la presentació de la llista de Ciutadans, El Vendrell, comptaria amb dues llistes electorals de grans eslògans i missatges salvapàtries però a la pràctica ambdues es troben buides de contingut, navengant sempre entre dues aigües. Alguns ràpidament haureu relacionat la llista que encara no he esmentat i per aquells que no sapigueu de que parlo, m’estic referint a Plataforma per Catalunya, un partit que tan sols té un discurs, els immigrants són els culpables de tots els mals de la societat vendrellenca, catalana i espanyola. Sorprenent, veritat... doncs gràcies aquest lema demagògic i xenòfob tenen un representat al consistori vendrellenc.

El PSC presentava la candidata a l’alcaldia avui fa tot just una setmana, la resta de partits amb representació al consistori vendrellenc de moment guarden silenci, no en sabem res ni de Convergència i Unió, tampoc del Partit Popular ni tampoc d’Esquerra Republicana.

Tanmateix, avui mentre repassava l’edició d’ahir el Periodico descobria un element que podia intuir però que no sabia a ciència certa. Iniciativa per Catalunya els Verds, Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA) es presentarà a les eleccions municipals al Vendrell, tal com Jordi Guillot exposava en una relació de municipis en els quals ràpidament he descobert que s’hi trobava el nostre.

Celebro aquesta decisió, tot i que desconec el candidat o la candidata que encapçalarà la candidatura al Vendrell però la seriositat i el rigor que acostumen a tenir la gran majoria dels membres d’ICV-EUA és tot un sospir, perquè salvant les distàncies ideològiques que puguem tenir acostumen a ser persones respectuoses i dialogats amb les quals s’hi pot parlar seriosament. Defugen dels anàlisis simplistes i s’allunyen de la perillositat que comporta caure en els paranys demagògics i populistes.

De moment, això és tot el que us puc oferir, ara estem a l'expectativa i no dubteu que quan tingui més informació us la proporcionaré.

El duel francès

Aquesta setmana fujo del crispat ambient polític que es viu a casa nostra i adreço la meva mirada vers el nostre país veí, França. Allà es comencen a escalfar els anquilosats motors perquè l’era Chirac sembla que està a punt d’acabar. La dreta francesa vol mantenir-se en el poder durant una nova legislatura i aquest fet és el que explica la lluita aferrissada entre dos actuals ministres, Sarkozy i Villepain per esdevenir el successor de facto del president francès. Precisament, la incertesa s’ha posat punt i final durant el passat cap de setmana, data en la qual es va desenvolupar el congrés del partit. Els militants de la Unió per un Moviment Popular van acudir a la cita per escollir el seu candidat i un 98% dels vots emesos recolzaven la candidatura del ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy.

El líder conservador no volia donar una imatge de trencament vers les pràctiques polítiques que s’han dut a terme de la mà de Chirac i es volia presentar davant la ciutadania com el veritable i únic continuador del projecte que encapçala el president francès. Precisament no és casual que l’espai en què es va celebrar el congrés, el Parc d'Exposicions de la Porta de Versalles, fos l’indret en el qual uns quants anys endarrera, concretament el 1976, Jacques Chirac fundés el Reagrupament per la República (RPR), partit antecessor de la UMP.

En aquest breu repàs sobre els detalls que es coneixien un cop acabat l’acte, no està de més citar la vessant econòmica del mateix. El pressupost per dur a terme l’acte de proclamació de Nicolas Sarkozy com a candidat a la presidència de la República Francesa sumava la sorprenent xifra de 3,5 milions d’euros, per aquells que encara penseu en pessetes parlem de 600 milions de pessetes. Unes despeses totalment desmesurades si tenim en compte que la jornada no va durar ni tan sols un dia sencer i aquí no consten els vuit trens d’alta velocitat i els 520 vehicles que es van posar a disposició dels militants perquè es desplacessin fins al parc d’exposicions de Versalles per escollir al candidat. Sarkozy va començar a ser reconegut més enllà de les fronteres franceses pel to dur i intransigent que mostrava en els seus discursos quan França patia una crisis sense precedents. En comptes d’adreçar missatges conciliadors ell va optar per encendre encara més els ànims amb colpidores frases que no mereixen ni ser reproduïdes.

Aquesta actitud dèspota i xulesca va comportar la desaprovació d’un ampli sector de la població francesa perquè no es sentien còmodes amb l’estil polític que Sarkozy demostrava. Aquesta opinió era compartida per molts companys de files conservadores i nombroses crítiques van sorgir en el si de la seva formació política. Recentment, hem pogut constatar com aquest discurs neoliberal que fa uns mesos pronunciava als quatre vents s’ha anat moderant fins arribar a la seva desaparició explícita, es troba camuflada entre les línies de les seves declaracions .

En darrer lloc, hi ha un parell de qüestions que voldria esmentar abans de concloure aquest escrit. En matèria de política exterior, Sarkozy té les coses molt clares, és un neoliberal i no s’amaga dels punts en comú que té el seu projecte amb el de l’Administració Bush. No fa massa dies, en unes declaracions que es van difondre pel món sencer s’excusava de l’actitud adoptada pel govern francès davant la reticència demostrada enfront la invasió de l’Iraq. Per cert, dit de passada, d’ençà de l’ocupació més de 34.000 persones han perdut la vida.
En clau europea, Sarkozy no té cap intenció d’apostar per la reconducció de la Unió, el sentiment europeista no és part integral de la seva personalitat perquè no s’hi acaba de sentir a gust. En aquesta línia, l’ultraliberalisme que tant el caracteritza el condueix a una oposició frontal vers la incorporació de Turquia a la Unió Europea, demostrant una actitud reticent fonamentada única i exclusivament per allò que els experts qualifiquen com el “xoc de civilitzacions”, és a dir, fer néixer tota una sèrie de prejudicis i estereotips entorn a l’islam i crear un clima islamofòbia, actitud realment molt perillosa.

L’alternativa a aquest projecte té nom de dona, Ségolène Royal, ella és l’esperança perquè els francesos posin punt i final a una etapa conservadora i les polítiques socials esdevinguin prioritàries. Els europeistes sentim aquestes eleccions com a pròpies, l’impuls que la Unió Europea necessita està en joc i Ségolène Royal hi té molt a dir.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/01/07
Laia Gomis

HELENA ARRIBAS, CANDIDATA

Helena Arribas i Xavier Sabaté

Ahir a la nit, el PSC del Vendrell organitzava l’Assemblea per escollir la cap de llista i candidata del PSC per a les pròximes eleccions municipals que tindran lloc el 27 de maig. No van haver-hi sorpreses perquè l’actual alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, per unanimitat de tots els presents a l’acte va ser escollida com la nostra candidata pels imminents comicis electorals.

Tanmateix, entre tots els assistents podíem trobar el Secretari General d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, el vendrellenc Martí Carnicer, el Primer Secretari del PSC del Baix Penedès, Josep Guasch, el Primer Secretari del PSC de la Federació del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté i el diputat a Madrid, Francesc Vallès, tampoc va voler faltar a la cita.

Aprofitant l’avinentesa, el company Francesc Vallès, a petició d’un militant ens va explicar a grans trets el debat que el passat dilluns havia tingut lloc al Congrés dels Diputats.

Francesc Vallès en un moment de la seva intervenció

Acte seguit, Xavier Sabaté no va deixar escapar l’oportunitat i ens va parlar de la nostra candidata, l’Helena Arribas, una persona amb un llarg recorregut polític, dotada d’una gran capacitat de gestió i també de comunicació perquè tots sabem la sensibilitat que té la nostra alcaldessa vers els problemes dels seus veïns i veïnes, els quals sent com a propis.

La intervenció Xavier Sabaté

Com apuntava a les línies anteriors la votació es va dur a terme per unanimitat i a les nou del vespre, l’Helena quedava proclamada cap de llista i candidata oficial del PSC per a l’alcaldia del nostre municipi, El Vendrell.

La nostra candidata pren la paraula

Una joguina anomenada Sadam

Les noves joguines que Ses Majestats els Reis Mags de l’Orient havien deixat a la gran majoria de les llars del nostre país començaven a funcionar a ple rendiment a mig matí del dia 6 de gener. Les nines parladores, l’anar i venir dels cotxe teledirigits que feien mil i una tombarelles superant tots els obstacles, ara bé en aquesta escueta però reveladora llista de tendències actuals no em puc oblidar dels incomprensibles i enigmàtics videojocs que desperten la indiferència d’alguns contraposada a l’enorme curiositat de grans i petits.

Una vegada passada la eufòria inicial, reprenia el desenvolupament de les activitats quotidianes. Malgrat tractar-se d’un dia festiu la lectura de la premsa conservava el seu espai propi. Entre les abundants notícies que els diaris recollien vaig quedar sense respiració davant el contingut d’un titular esfereïdor. Aquest anunciava al lector que una empresa nord-americana dedicada a la fabricació de personatges famosos havia decidit elaborar una figura inspirada en l’execució del dictador iraquià, en la qual el ninot es trobava penjat d’una soga i a la samarreta del mateix es podia llegir penjat d’una soga.

No trobo correcte que els defensors de l’execució del dictador iraquià optin per un mitjà adreçat al públic infantil com és una joguina per propagar valors totalment contradictoris als quals intentem educar els més petits. Algú es pot imaginar acudir a una botiga de joguines i trobar al costat de les esquelètiques Barbies una figura que reprodueix a Sadam Hussein amb una soga al coll??? Doncs a Estats Units és possible perquè en nom de les llibertats ens podem parodiar de tothom sempre i quan es tracti d’una persona que prèviament s’hagi declarat com “l’enemic”. Tanmateix, estic segura que a cap empresa nord-americana se li acudirà burlar-se del president Bush, aquesta és la llibertat de la qual presumeixen els americans, una llibertat feta a mida de només alguns.

Personalment, trobo insultant el fet d’intentar treure un benefici econòmic davant una pràctica cruel i sagnant com és l’execució d’una persona, amb independència que Sadam Hussein hagués ordenat arrasar poblacions senceres amb l‘efecte conseqüent de provocar la mort de milers de persones. Ningú mereix morir en les condicions en les quals ho va fer el dictador iraquià, ridiculitzat fins el seu darrer moment fent públiques les imatges de la preparació de l’execució i exposant al món sencer el seu cadàver.

Mentre escric aquestes paraules, han sorgit unes noves gravacions realitzades a través d’un aparell de telefonia mòbil que mostren a Sadam Hussein en el moment posterior a la seva mort embolcallat en un llençol blanc. L’aparició constant de noves imatges sobre l’execució del dictador iraquià sembla que hagin provocat l’oblit de la condemnable pràctica de l’aplicació de la pena de mort perquè el debat ara s’ha centrat en l’especulació sobre l’oportunisme de captar aquestes imatges. Personalment, crec que en el moment que apareixen tantes imatges i es fan públiques, reproduint-les en els principals telenotícies hem travessat la barrera estrictament informativa caient dins el morbo més repudiant. Aquestes imatges no aporten cap valor afegit al contingut informatiu, el qual hauria de ser l’aplicació de la pena de mort a una persona. En ple segle XIX el novel·lista francès Víctor Hugo definia aquesta pràctica com un signe particular de la barbàrie.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 12/01/07

Laia Gomis

5 coses que no sabeu de mi

El meme que m’acaba d’arribar a les mans és tracta d’un regal de reis encobert per un doble motiu. En primer lloc, l’he rebut avui dia 6 de gener i de retruc em sembla que és una bona manera de donar a conèixer una mica més aquells aspectes que en el dia a dia passen més desapercebuts o per pudor no s’acostumen a explicar.

El repte en aquesta ocasió consisteix en citar cinc coses que no sabeu de mi, a simple vista se’m fa difícil però només pensant una mica sobre aquesta qüestió ràpidament em venen al cap.

1. Em costa moltíssim llevar-me, no us ho podeu arribar a imaginar, desitjo aprofitar fins el darrer instant. El despertador em sona una bona estona abans i així puc estar dins el llit voltant i voltant fins que arriba el crític moment de llevar-me. Ara fins que no passa una horeta d’ençà que he posat els peus a terra per primera vegada no sóc jo mateixa, estic d’un mal humor insuportable. Aquesta actitud només la poden apreciar les persones més properes a mi perquè afortunadament de camí cap a la universitat amb la companyia de la radio l’efecte matinal es va diluint i quan arribo a classe ningú aprecia res de res. De totes maneres si voleu un consell, a primera hora més val que no em digueu res deixeu-ho per mig matí.

2. L’escriptura perfecte sense faltes d’ortografia no existeix, en sóc conscient. Tots en un moment o altre se’ns escapen algunes faltes però he de deixar palesa la meva irritabilitat quan llegeixo un text en el qual a cada línia podem trobar-ne alguna, us puc assegurar que en aquests casos se’m passen les ganes de seguir llegint.

3. Aquells que em coneixeu una mica o heu seguit de manera regular els escrits que vaig publicant en el blog haureu constatat la distància abismal que existeix entre la religió i jo mateixa, no està de més recalcar de nou el meu màxim respecte vers tots els cultes religiosos. Sense més preàmbuls, allò que no coneixeu és que durant sis o set anys, he perdut el compte, vaig anar a una escola catòlica. Un passat del qual no me’n penedeixo però he de reconèixer que els meus millors records els guardo de l’escola pública.

4. Moltes persones destaquen la seriositat i el rigor que a simple vista puc demostrar però us puc ben assegurar que aquesta impressió s’ha de complementar amb una altra versió que acostuma a passar més desapercebuda. Quan és el moment de fer festa i divertir-se sóc la primera, una bona mostra són les nombroses hores que he passat aquests dies de festa cantant amb el SingStar de la Play Station, per aquells que no coneixeu en que consisteix, no es res més que un tradicional karaoke.

5. Si començava parlant-vos del matí, ara conclouré el meu escrit citant-vos la nit. És en aquest moment del dia en el qual sóc més productiva, aprofito tots els instants i sense adonar-me’n em passa el temps volant. Mai tinc son, i tot i que més aviat de la una de la matinada no vaig mai a dormir, a vegades les agulles del rellotge passen de llarg de l’esmentada hora i aleshores no em queda altra alternativa que obligar-me a anar a dormir perquè el descans és irrenuncible per poder seguir amb un gran activisme l’endemà. A més una de les darreres coses que faig abans de posar-me dins el llit és visitar un parell de pàgines web relacionades amb el món de la informació per conèixer les darreres novetats, així vaig a dormir informada.

Ara que ja em coneixeu una mica més, passo el meme a l’Ernest Benito, al Joan Margall, la Núria Segú i La Utopía , perquè tots ells ens expliquin quelcom.

Una nit màgica

El rostre de la quitxalla s’il·luminarà enmig de la foscor de la gèlida nit del cinc de gener. Després d’uns llargs dies de festa, el colofó final arriba de la mà de Ses Majestats els Reis Mags de l’Orient que durant tota la tarda es passejaran pels carrers de la nostra vila amb una lluïda cavalcada reial.

Quan sona el darrer coet, el tercer, l’inici de la cavalcada s’ha convertit en una realitat i aleshores de res serveixen les excuses perquè els més petits insisteixen reiteradament en sortir al carrer. No tenen mandra, tampoc senten fred, totes aquestes percepcions pròpies dels més grans es troben submergides i canalitzades per la il·lusió que senten en una vesprada tan especial. En aquest context, l’assistència a la cavalcada es converteix en un ritual, esperant estoicament el pas de la comitiva reial acompanyada dels diversos personatges infantils que repartiran nombrosos dolços caramels en agraïment a les mostres d’afecte que els infants demostren.

Un cop l’alcaldessa de la nostra vila rebi oficialment a Ses Majestats els Reis Mags d’Orient i els lliuri una màgica clau que els permetrà obrir totes les llars del Vendrell, serà el moment de marxar cap a casa. Aleshores haurem de sopar puntualment i anar a dormir aviat si no volem que els Reis passin de llarg oblidant-se de dipositar els regals a casa nostra. La nit serà llarga i feixuga, no es pot fer soroll perquè com tots sabem els membres de la reialesa fugen d’aquelles llars on hi ha una intensa activitat perquè no es poden entretenir pel camí ja en molt poc temps han dur a terme un gran treball.

Quan les primeres escletxes de llum penetrin a l’interior de les nostres habitacions, Ses Majestats estaran camí cap a Orient. Així, en ple dia sis de gener, no caldrà haver de llevar insistentment els més petits perquè precisament ells seran els primers en alçar-se del llit i els seus xisclets d’alegria ràpidament ens faran despertar.

La impaciència es barrejarà amb una certa dosis de nerviosisme davant el gran ventall de paquets que es podran trobar escampats al llarg de tot l’habitatge. L’instint primari consisteix en començar a estripar els presents embolicats amb una delicadesa extrema, en qüestió de segons els laboriosos llaços i els elements decoratius que permetien identificar el receptor del regal quedaran reduïts en una pila de papers arrugats sense més.

Vivim en una societat en la qual podríem afirmar que l’abundància és un tret predominant, les darreres novetats literàries, musicals o de qualsevol altre índole arriben en un obrir i tancar d’ulls a les llars, no cal esperar el dia de Reis o qualsevol altre data assenyalada per tenir-les entre nosaltres sinó que l’adquisició de les mateixes té lloc quan en tenim notícia arrel de les conseqüències directes que es desprenen de l’efecte del màrqueting.

El consumisme desenfrenat en el qual ens trobem immersos és un factor preocupant perquè la felicitat no es mesura en el nombre de regals que els reis mags deixin aquesta nit per nosaltres. Aquesta és una bella lliçó que hem de començar a implantar als més menuts i explicar-los que hi ha nens que durant la jornada del dia màgic de reis no podran estripar cap paper de regal perquè el seu país es troba immers en la misèria, la seva vital preocupació és aconseguir un crostó de pa per apaivagar la fam. El veritable regal que els nens i les nenes de casa nostra tenen és la sort de poder viure en un indret privilegiat, tanmateix aquest present passarà desapercebut perquè no es pot embolicar i dipositar al costat de la llar de foc.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/01/06

Laia Gomis