Un ple atípic
La lectura ràpida del títol que encapçala el present article conduirà a pensar a més d’un i de dos que a les següents línies parlaré sobre els estira i arronses típics entre govern i oposició que tenen lloc a la Sala de Plens del nostre municipi, per cert, en la gran majoria d’ocasions es tracta de debats extrapolables a la resta de municipis on tan sols es necessari el canvi dels noms i cognoms dels protagonistes perquè s’hi reprodueixen situacions pràcticament idèntiques.
No obstant, aquesta setmana passaré de puntetes sobre aquest assumpte no entraré en el fons del debat polític i m’endinsaré dins una qüestió que em sembla profundament interessant. La setmana passada un grup de nens i nenes de 6è de primària van acudir a l’ajuntament del Vendrell i van simular un ple amb la presència de l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas.
Sempre he pensat que la important tasca docent i pedagògica que duen a terme els professors i professores no s’acaba amb el darrer paràgraf escrit dels llibres ni tampoc en atabalar als més petits procurant que memoritzin com si el seu cervell fos única i exclusivament una computadora per emmagatzemar dades. Sovint, la comprensió que suposa entendre allò que t’estan explicant és igual o inclòs m’atreviria a dir més important que ser capaç de recitar-ho com si d’un vers es tractés.
A més, penso que la idea de portar els més petits a la Sala de Plens s’emmarca i encaixa perfectament dins el conjunt d’activitats necessàries i fonamentals perquè les futures generacions coneguin elements que a classe han vist des d’una vessant teòrica però en desconeixen el funcionament del dia a dia. Una visita a l’administració més propera al ciutadà com és un ajuntament crec que hauria de ser obligatòria abans d’acabar l’educació secundària perquè sinó ens trobem amb situacions paradoxals que els joves adolescents no són capaços de conèixer les funcions bàsiques d’un ajuntament i ja no m’atreviria dir les diverses formacions polítiques que l’integren perquè dissortadament això ho desconeixen grans i petits.
La cultura democràtica no consisteix en acudir a les urnes una vegada quatre anys, dipositar una papereta i desentendre’ns de tot plegat durant la resta de la legislatura. El veritable exercici democràtic és aquell que una persona duu a terme quan realitza la tasca esmentada a les línies anteriors però a més li hauríem de sumar una certa preocupació, interès, motivació o potser una dosis d’inquietud per conèixer les decisions que es prenen en el si del seu municipi i que molt probablement afectaran en el seu dia a dia.
L’opció més fàcil consisteix en criticar tota la classe política en general, els més petits acostumen a escoltar aquests discursos a casa i ells reprodueixen aquests paràmetres i qual se’ls pregunta sobre els polítics no dubten en definir-los com a mentiders per arribar al poder. Una qüestió que mereix la reflexió no només de la classe política sinó també del conjunt de la societat. Si aquesta no té lloc després arriba el moment en el qual les formacions polítiques s’ajupen els dits quan constaten la desmotivació existent entre la ciutadania i aquests fenòmens promouen el sorgiment d’aquelles formacions que a través de quatre pamplinades es presenten com els salvadors dels problemes dels ciutadans i en el fons en comptes de treballar per solucionar-los l’únic que fan és posar pals a les rodes.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/01/07
Laia Gomis
No obstant, aquesta setmana passaré de puntetes sobre aquest assumpte no entraré en el fons del debat polític i m’endinsaré dins una qüestió que em sembla profundament interessant. La setmana passada un grup de nens i nenes de 6è de primària van acudir a l’ajuntament del Vendrell i van simular un ple amb la presència de l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas.
Sempre he pensat que la important tasca docent i pedagògica que duen a terme els professors i professores no s’acaba amb el darrer paràgraf escrit dels llibres ni tampoc en atabalar als més petits procurant que memoritzin com si el seu cervell fos única i exclusivament una computadora per emmagatzemar dades. Sovint, la comprensió que suposa entendre allò que t’estan explicant és igual o inclòs m’atreviria a dir més important que ser capaç de recitar-ho com si d’un vers es tractés.
A més, penso que la idea de portar els més petits a la Sala de Plens s’emmarca i encaixa perfectament dins el conjunt d’activitats necessàries i fonamentals perquè les futures generacions coneguin elements que a classe han vist des d’una vessant teòrica però en desconeixen el funcionament del dia a dia. Una visita a l’administració més propera al ciutadà com és un ajuntament crec que hauria de ser obligatòria abans d’acabar l’educació secundària perquè sinó ens trobem amb situacions paradoxals que els joves adolescents no són capaços de conèixer les funcions bàsiques d’un ajuntament i ja no m’atreviria dir les diverses formacions polítiques que l’integren perquè dissortadament això ho desconeixen grans i petits.
La cultura democràtica no consisteix en acudir a les urnes una vegada quatre anys, dipositar una papereta i desentendre’ns de tot plegat durant la resta de la legislatura. El veritable exercici democràtic és aquell que una persona duu a terme quan realitza la tasca esmentada a les línies anteriors però a més li hauríem de sumar una certa preocupació, interès, motivació o potser una dosis d’inquietud per conèixer les decisions que es prenen en el si del seu municipi i que molt probablement afectaran en el seu dia a dia.
L’opció més fàcil consisteix en criticar tota la classe política en general, els més petits acostumen a escoltar aquests discursos a casa i ells reprodueixen aquests paràmetres i qual se’ls pregunta sobre els polítics no dubten en definir-los com a mentiders per arribar al poder. Una qüestió que mereix la reflexió no només de la classe política sinó també del conjunt de la societat. Si aquesta no té lloc després arriba el moment en el qual les formacions polítiques s’ajupen els dits quan constaten la desmotivació existent entre la ciutadania i aquests fenòmens promouen el sorgiment d’aquelles formacions que a través de quatre pamplinades es presenten com els salvadors dels problemes dels ciutadans i en el fons en comptes de treballar per solucionar-los l’únic que fan és posar pals a les rodes.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/01/07
Laia Gomis
posted by Laia Gomis @ 12:16 a. m.
4 comments
4 Comments:
A les meves classes d'anglès de la universitat d'això en diuen:
- Can you give me an example, please?
És a dir, si no entenc quelcom del que m'està dient el professor, li pregunto que me'n dongui exemples pràctics.
Deixar en mans d'un llibre o d'un professor que dongui la seva opinió és menjar el cap a un infant que tot just està formant les seves idees.
Com es pot crear una identitat i un camí propi llegint només Marx? Com podem ser cristians si de petits ens diuen que som musulmans i que els d'occident son dolents? Com he d'escollir un partit polític si a casa em diuen que tots els polítics son uns imbècils que no serveixen per a res? Com he de treure conclusions de la objectivitat d'un llibre d'història si el meu professor va tenir un avi de l'exercit franquista i ell encara creu en una Grande i Libre?
L'objectivitat s'ha perdut i les generacions futures ho pagaran si no hi ha algú que els encengui la llum o que els obri una porta alternativa.
Salutacions!
En primer lloc, t'agraeixo el comentari que has realitzat però voldria precisar un parell o tres de qüestions.
En primer lloc, en cap moment amb aquesta mesura s'està buscant menjar el cap del infant, sinó simplement obrir tot el ventall de possibilitats perquè els més petits, nens i nenes de 6è de primària coneguin l'espai en el qual viuen i per aquest fet han de saber com funcionen les coses o si més no que en tinguin constancia de l'existència de les mateixes.
Precisament, aquesta brillant activitat extraescolar no persegueix formar definitivament la personalitat dels infants, però si que vol donar una pinzellada apropant una institució del dia a dia com és un ajuntament.
En darrer lloc, mai he cregut en l'objectivitat perquè les persones sempre tenim conotacions, factors que ens influeixen en un sentit o un altre. Com molt bé vaig llegir un bon dia, les persones som subjectes per tant som subjectives.
El més important és que puguem contemplar diverses perspectives perquè aleshores podrem escollir lliurement defugint de les imposicions
Laia, no em debia explicar bé perquè justament jo recolzo al 100% activitats d'aquest estil.
Precisament jo criticava el fet de que sempre es deixi l'educació dels nens en mans de llibres o de professors (que com molt bé dius tu son persones i per tant ja donen l'opinió).
A mi m'agrada que als nens se'ls donguin classes pràctiques on només els seus ulls jutgin allò que veuen.
Apa, espero haver-ho aclarat! Vagi bé!
Un aclariment necessari perquè la veritat és que no havia interpretat correctament les teves paraules, moltes gràcies de nou per participar en aquest blog!
Laia
Publica un comentari a l'entrada
<< Home