El duel francès
Aquesta setmana fujo del crispat ambient polític que es viu a casa nostra i adreço la meva mirada vers el nostre país veí, França. Allà es comencen a escalfar els anquilosats motors perquè l’era Chirac sembla que està a punt d’acabar. La dreta francesa vol mantenir-se en el poder durant una nova legislatura i aquest fet és el que explica la lluita aferrissada entre dos actuals ministres, Sarkozy i Villepain per esdevenir el successor de facto del president francès. Precisament, la incertesa s’ha posat punt i final durant el passat cap de setmana, data en la qual es va desenvolupar el congrés del partit. Els militants de la Unió per un Moviment Popular van acudir a la cita per escollir el seu candidat i un 98% dels vots emesos recolzaven la candidatura del ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy.
El líder conservador no volia donar una imatge de trencament vers les pràctiques polítiques que s’han dut a terme de la mà de Chirac i es volia presentar davant la ciutadania com el veritable i únic continuador del projecte que encapçala el president francès. Precisament no és casual que l’espai en què es va celebrar el congrés, el Parc d'Exposicions de la Porta de Versalles, fos l’indret en el qual uns quants anys endarrera, concretament el 1976, Jacques Chirac fundés el Reagrupament per la República (RPR), partit antecessor de la UMP.
En aquest breu repàs sobre els detalls que es coneixien un cop acabat l’acte, no està de més citar la vessant econòmica del mateix. El pressupost per dur a terme l’acte de proclamació de Nicolas Sarkozy com a candidat a la presidència de la República Francesa sumava la sorprenent xifra de 3,5 milions d’euros, per aquells que encara penseu en pessetes parlem de 600 milions de pessetes. Unes despeses totalment desmesurades si tenim en compte que la jornada no va durar ni tan sols un dia sencer i aquí no consten els vuit trens d’alta velocitat i els 520 vehicles que es van posar a disposició dels militants perquè es desplacessin fins al parc d’exposicions de Versalles per escollir al candidat. Sarkozy va començar a ser reconegut més enllà de les fronteres franceses pel to dur i intransigent que mostrava en els seus discursos quan França patia una crisis sense precedents. En comptes d’adreçar missatges conciliadors ell va optar per encendre encara més els ànims amb colpidores frases que no mereixen ni ser reproduïdes.
Aquesta actitud dèspota i xulesca va comportar la desaprovació d’un ampli sector de la població francesa perquè no es sentien còmodes amb l’estil polític que Sarkozy demostrava. Aquesta opinió era compartida per molts companys de files conservadores i nombroses crítiques van sorgir en el si de la seva formació política. Recentment, hem pogut constatar com aquest discurs neoliberal que fa uns mesos pronunciava als quatre vents s’ha anat moderant fins arribar a la seva desaparició explícita, es troba camuflada entre les línies de les seves declaracions .
En darrer lloc, hi ha un parell de qüestions que voldria esmentar abans de concloure aquest escrit. En matèria de política exterior, Sarkozy té les coses molt clares, és un neoliberal i no s’amaga dels punts en comú que té el seu projecte amb el de l’Administració Bush. No fa massa dies, en unes declaracions que es van difondre pel món sencer s’excusava de l’actitud adoptada pel govern francès davant la reticència demostrada enfront la invasió de l’Iraq. Per cert, dit de passada, d’ençà de l’ocupació més de 34.000 persones han perdut la vida.
En clau europea, Sarkozy no té cap intenció d’apostar per la reconducció de la Unió, el sentiment europeista no és part integral de la seva personalitat perquè no s’hi acaba de sentir a gust. En aquesta línia, l’ultraliberalisme que tant el caracteritza el condueix a una oposició frontal vers la incorporació de Turquia a la Unió Europea, demostrant una actitud reticent fonamentada única i exclusivament per allò que els experts qualifiquen com el “xoc de civilitzacions”, és a dir, fer néixer tota una sèrie de prejudicis i estereotips entorn a l’islam i crear un clima islamofòbia, actitud realment molt perillosa.
L’alternativa a aquest projecte té nom de dona, Ségolène Royal, ella és l’esperança perquè els francesos posin punt i final a una etapa conservadora i les polítiques socials esdevinguin prioritàries. Els europeistes sentim aquestes eleccions com a pròpies, l’impuls que la Unió Europea necessita està en joc i Ségolène Royal hi té molt a dir.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/01/07
Laia Gomis
El líder conservador no volia donar una imatge de trencament vers les pràctiques polítiques que s’han dut a terme de la mà de Chirac i es volia presentar davant la ciutadania com el veritable i únic continuador del projecte que encapçala el president francès. Precisament no és casual que l’espai en què es va celebrar el congrés, el Parc d'Exposicions de la Porta de Versalles, fos l’indret en el qual uns quants anys endarrera, concretament el 1976, Jacques Chirac fundés el Reagrupament per la República (RPR), partit antecessor de la UMP.
En aquest breu repàs sobre els detalls que es coneixien un cop acabat l’acte, no està de més citar la vessant econòmica del mateix. El pressupost per dur a terme l’acte de proclamació de Nicolas Sarkozy com a candidat a la presidència de la República Francesa sumava la sorprenent xifra de 3,5 milions d’euros, per aquells que encara penseu en pessetes parlem de 600 milions de pessetes. Unes despeses totalment desmesurades si tenim en compte que la jornada no va durar ni tan sols un dia sencer i aquí no consten els vuit trens d’alta velocitat i els 520 vehicles que es van posar a disposició dels militants perquè es desplacessin fins al parc d’exposicions de Versalles per escollir al candidat. Sarkozy va començar a ser reconegut més enllà de les fronteres franceses pel to dur i intransigent que mostrava en els seus discursos quan França patia una crisis sense precedents. En comptes d’adreçar missatges conciliadors ell va optar per encendre encara més els ànims amb colpidores frases que no mereixen ni ser reproduïdes.
Aquesta actitud dèspota i xulesca va comportar la desaprovació d’un ampli sector de la població francesa perquè no es sentien còmodes amb l’estil polític que Sarkozy demostrava. Aquesta opinió era compartida per molts companys de files conservadores i nombroses crítiques van sorgir en el si de la seva formació política. Recentment, hem pogut constatar com aquest discurs neoliberal que fa uns mesos pronunciava als quatre vents s’ha anat moderant fins arribar a la seva desaparició explícita, es troba camuflada entre les línies de les seves declaracions .
En darrer lloc, hi ha un parell de qüestions que voldria esmentar abans de concloure aquest escrit. En matèria de política exterior, Sarkozy té les coses molt clares, és un neoliberal i no s’amaga dels punts en comú que té el seu projecte amb el de l’Administració Bush. No fa massa dies, en unes declaracions que es van difondre pel món sencer s’excusava de l’actitud adoptada pel govern francès davant la reticència demostrada enfront la invasió de l’Iraq. Per cert, dit de passada, d’ençà de l’ocupació més de 34.000 persones han perdut la vida.
En clau europea, Sarkozy no té cap intenció d’apostar per la reconducció de la Unió, el sentiment europeista no és part integral de la seva personalitat perquè no s’hi acaba de sentir a gust. En aquesta línia, l’ultraliberalisme que tant el caracteritza el condueix a una oposició frontal vers la incorporació de Turquia a la Unió Europea, demostrant una actitud reticent fonamentada única i exclusivament per allò que els experts qualifiquen com el “xoc de civilitzacions”, és a dir, fer néixer tota una sèrie de prejudicis i estereotips entorn a l’islam i crear un clima islamofòbia, actitud realment molt perillosa.
L’alternativa a aquest projecte té nom de dona, Ségolène Royal, ella és l’esperança perquè els francesos posin punt i final a una etapa conservadora i les polítiques socials esdevinguin prioritàries. Els europeistes sentim aquestes eleccions com a pròpies, l’impuls que la Unió Europea necessita està en joc i Ségolène Royal hi té molt a dir.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/01/07
Laia Gomis
posted by Laia Gomis @ 6:33 p. m.
1 comments
1 Comments:
Hola:
Nicolas Sakorzy, es el millor president que podría tenir França , contrariament al que tu dius no es ultraliberal, aquest es Dominique de Villepin si , el que com a amabaxaidor a l ONU crticava tant la guerra de Irak, peró que a França impulsava el contracte de primera feina contra la clase mitjana i els joves, Sakorzy, el desautoritzà doncs Sakorzy no es de la ENA , La escola elitista del gestors públics francesos on han passat la teva estimada Segolene Royal, després enxufada directament amb el seu company sentimental François Hollande a la nursery miterrandista o sigui el gabinet de Miterrand(o sigui una nena mimada del socialisme francès , una ENARCA com Villepin,el del contracte de primera feina, encara que aquest últim de dretes)en canvi Sakorzy no ha anat a L´ENA , defensa els francesos davant la revolta de la "rancaille" o xusma de les banlieus com molt bè va dir, es populista, conservador, no vol que les arrels cristianes de Europa es dilueixen en mans de inmigrants o de turcs (com el Front National de Le Pen)i a mès proposa mesures socialment avançades en temes educatius davant el fals progresisme de l´elitista Royal (una especie de Javier Solana o Almunia en dona), el millor que pot fer la Segolene Royal es apendre que es treballar o portar una casa i amb aixó Sakorzy li pot donar moltes lliçons doncs no es enarca, es del poble i la seva primera feina no va ser a la nursery miterrandista. Segolene Royal es pur marketing, un producte de les elits pseudo-progres franceses, no té programa a diferencia de Sakorzy.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home