Un dret molt jove, el sufragi femení

Les darreres enquestes electorals ens demostren la passivitat que el conjunt de la ciutadania manifesta quan se li pregunta sobre qualsevol qüestió relacionada amb la convocatòria de les pròximes eleccions autonòmiques que tindran lloc l’1 de novembre. Durant tot el període estival hem viscut en un ambient pre-electoral, malgrat aquest fet la ciutadania resta adormida davant la imminent comtesa electoral. Tanmateix, a mesura que anem deixant dies endarrera i el calendari avanci, estic segura que els ànims es començaran a escalfar i quan ens trobem de ple enmig de la campanya electoral, l’interès creixerà exponencialment.

Seguint el camí traçat a les línies anteriors, sense abandonar la tònica que envolta el clima electoral, el proper diumenge les dones d’aquest país estem de celebració. Ràpidament hi haurà qui es preguntarà que s’hi amaga darrera de l’1 d’octubre, una data que acostuma a passar força desapercebuda per a moltes de nosaltres però que enguany serà mereixedora d’una especial antenció ja que cada dia no es compleixen setanta-cinc anys. No cal que ningú s’entossudeixi en cercar el nom i els cognoms de la persona per poder-la felicitar sinó que es tracta d’una celebració col·lectiva, gràcies al treball incessant de moltes dones i convé dir-ho també d’alguns homes, avui en dia les dones gaudim del sufragi actiu i passiu.

Els moviments sufragistes que acomulen una major popularitat són els anglesos i els americans. I precisament, abordant aquesta qüestió no fa massa dies que una companya em preguntava perquè ningú parlava del moviment sufragista espanyol. El motiu d’aquest fet no és obscur ni conté voluntats perverses sinó que podríem afirmar que en en el nostre país no va existir un moviment sufragista a l’estil anglès o americà. A mitjans del segle XIX, els nostres veïns es trobaven en ple auge de la Revolució Industrial, les dones abandonaven de manera lenta però incipient el rol que tradicionalment els havia estat imposat i el feminisme europeu començava a veure la llum mentre que el clima que es vivia a casa nostra era ben diferent.

Espanya era un país majoritàriament agrícola, tan sols determinades zones de Catalunya i del País Basc les indústries formaven part del decorat de les grans ciutats, fet que va provocar el naixement d’una burgesia concentrada en nuclis molt petits, poc innovadora i amb escàs poder influent al conjunt de la societat. La situació econòmica era força crítica perquè les pèrdues de les colònies era una realitat molt recent fet que va suposar un important daltabaix al conjunt de l’economia espanyola.

El dret de vot de les dones, com algú molt bé va definir, s’anirà aconseguint per “etapes”. Un gest tímid s’aprecia en el primer terç del segle XX quan en plena dictadura de Primo de Rivera es concedeix el dret de vot a les eleccions municipals a les dones solteres emancipades i vídues, recordem que les casades eren propietat del marit i veien negats els seus drets. L’arribada de la II República suposa l’entrada d’aire fresc al conjunt de les nostres institucions, el canvi de percpeció i d’opinió otorga la possibilitat d’escollir a les dones com a càrrecs electes. Uns mesos més tard, la diputada Clara Campoamor va ser l’encarregada de defensar a capa i espasa la implantació del sufragi femení urniversal, trencant algunes tendències que des de diversos sectors de l’esquerra propugnaven. No dubtaven en afirmar que el dret a vot de les dones era un fort perill per l’existència de la II República perquè el paral·lelisme entre les dones i els sectors més conservadors i tradicionals era palpable.
De la mà d’aquesta diputada i els cent seixanta-un vots que es sumarien recolzant les tesis defensades per Clara Campoamor es produiria la plena equiparació del dret de vot masculí i femení, obtenint com a resultat final la redacció de l’article 36 de la Constitució Espanyola de 1931.

Per tots els motius exposats a les línies anteriors és de justícia recordar, reivincar i retre un homenatge a totes aquelles dones rebels i valentes que sota l’anonimat més absolut van lluitar per conquerir un dret que avui posseïm amb forta indiferència. No hauríem d’oblidar mai aquesta important i alhora jove conquesta perquè han hagut de passar nombrosos segles perquè les veus de les dones puguin ressonar dins el buit de les enormes urnes electorals.

Article publicat al Diari del Baix Pendès, 29/09/06
Laia Gomis

Un pas endavant

L’obsessió estètica que envaeix a moltes persones quan el clima primaveral comença a treure el nas per la finestra sembla que està punt d’acabar, com a mínim les previsions meteorològiques així ho auguren.

Durant tot el període estival qui desitjava lluir la pell morena que ressaltava per sobre de les ridícules peces de roba pròpies de l’estació més calorosa de l’any ha tingut l’oportunitat de fer-ho. L’airet fresc quan s’amaga el sol ens avisa que aviat haurem de guardar els jerseis de tirants, els de màniga curta, així com també els pantalons de lli i cotó sense oblidar-nos de les sandàlies. El relleu és pràcticament immediat i arribarà el moment de recuperar de les profunditats dels armaris les camises de màniga llarga, els gruixuts jerseis de llana, els pantalons de pana, les bufandes, els guants i els gorros, en un tres i no res ens trobarem en plena temporada hivernal.

No obstant, les bones intencions carreguen les agendes de moltes persones durant tot el mes de setembre, que juntament amb el gener, comparteixen el regne dels grans propòsits. La màxima universal és no viure per treballar sinó treballar per viure, juntament amb aquesta s’acompanyen els propòsits més diversos, tots hi caben. Dedicar més estona a la família, fer algunes escapades de cap de setmana procurant no convertir la sala d’estar en l’hàbitat permanent durant tot l’hivern, dur a terme una equilibrada dieta mediterrània i l’activitat que acostuma a concloure la llarga llista és apuntar-se al gimnàs. Insisteixo en el terme apuntar-se perquè poc té a veure l’acció de personar-se fins a les dependències esportives, omplir degudament la butlleta en la realitat. En definitiva, tots coneixem que la pràctica habitual, és a dir, assistir regularment i duu a terme la pràctica de l’esport durant la resta de dies que conformen l’any no són massa els qui ho aconsegueixen .

Quan les nostres vides semblen estar encaminades esperant la inquietant arribada del fred per les passarel·les de moda s’hi passegen noies lluint les últimes tendències. No obstant, enguany la passarel·la Cibeles no es vol tornar a convertir en l’ull de l’huracà perquè l’any passat va viure en primera persona una justificada pluja de crítiques. L’equip directiu d’aquesta prestigiosa passarel·la ha intentat canviar la imatge malaltissa i d’extrema fragilitat que les models oferien aplicant una sèrie de mesures.

La prohibició de fer desfilar a noies menors de divuit anys ha passat força desapercebuda així com també la iniciativa d’exigir als tècnics de maquillatge que les noies que desfilen no ofereixin imatges demacrades perquè volen rellançar un nou estil de model. Tanmateix, la darrera mesura ha gaudit d’un gran ressó mediàtic, és la necessitat de conèixer la massa corporal de les models, informació que s’extreu arrel d’un senzill càlcul matemàtic que consisteix en dividir el pes entre l’alçada al quadrat. Algunes tops models de prestigi internacional quan van tenir coneixement d’aquesta nova prova que havien de superar es van negar a desfilar per la Cibeles cercant excuses d’última hora. L’índex de massa corporal per poder desfilar per la passarel·la havia de superar el 18% i un total de cinc models van quedar excloses per no arribar ni de bon tros als paràmetres de salut exposats anteriorment.

Donem la benvinguda a aquesta decisió però no ens deixem emmirallar per aquest minúscul pas perquè encara queda un llarg i pedregós camí per recórrer.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/09/06
Laia Gomis

L'extrema sensibilitat d'alguns...

El diputat al Congrés, Ernest Benito, en un moment de la seva intervenció

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya l’hem deixat endarrera però al dia d’avui al Vendrell encara sentim parlar de l’11 de setembre. El motiu d’aquest fet és una causa remota i perquè no dir-ho, mooooolt rebuscada.

No fa massa dies vaig parlar de l’acte institucional que es va realitzar als jardins de Vil·la Casals però avui voldria entrar una mica en qüestió i esvaïr diversos dubtes que han anat apareixent al llarg de la setmana perquè vaig assistir a l’acte institucional i vaig viure de prop tots i cadascuns dels moviments realitzats des de les cadires populars.

Uns minuts abans de començar l’acte vaig observar com el secretari general del partit popular de Catalunya, el senyor Rafael Luna, entrava als jardins de Vil·la Casals i he de reconèixer que aquest fet em va cridar l’atenció però ràpidament vaig decidir restar-li importància, no obstant una estona més tard comprendria que la meva primera impressió no anava mal encaminada.

El diputat al Congrés, Ernest Benito, era l’encarregat de pronunciar la glossa institucional la qual versava sobre el nou estatut d’autonomia de Catalunya aprovat en referèndum el passat 18 de juny. Les primeres paraules del seu discurs es dirigien vers la data en la qual va entrar en vigor el text estatuari i acte seguit pronunciaria la frase de la discòrdia:

“Malgrat l’oposició dels sectors fonamentalistes i intolerants de la dreta espanyola avui Catalunya té un nou Estatut, gràcies al qual s’ha convertit en la comunitat nacional europea que gaudeix de més autonomia política, respecte de l’Estat al qual pertany; només això ja és garantia de la conservació i de l’enfortiment de la seva identitat nacional, com de disposar d’un govern plenament i exclusivament responsable davant dels seus ciutadans”.

Quan el senyor Rafael Luna va escoltar aquest fragment del discurs, sense pensar-s’ho dues vegades es va alçar de la cadira i abans que l’Ernest acabés de llegir la glossa va marxar enmig de l’acte. No obstant, el regidor popular vendrellenc Leopoldo Viñas restava assegut a la cadira sense comprendre allò que succeïa al seu voltant però gràcies a les meravelles de la telefonia mòbil no trigaria en tenir coneixement del paper que havia de desenvolupar, així que reproduïnt l’actitud del seu company, ell també abandonaria l’acte.

Aquests detalls són imperceptibles i la premsa vendrellenca no els recull però convé exposar-los perquè moltes són les versions que es fan circular respecte aquest assumpte i la gran majoria són inventades des d’un escriptori molt allunyades de la realitat que es va apreciar als jardins de Vil·la Casals.

Els membres del Partit Popular presents a l’acte al·leguen que es van sentir ofesos per les paraules pronunciades pel diputat vendrellenc Ernest Benito i aquest és el motiu que els va conduir a abandonar l’acte. Aquesta actitud de protesta es va acompanyar ràpidament d’una habilitat que caracteritza als populars, l’amenaça. Així que no trigarien gens ni mica en anunciar als mitjans de comunicació la molt probable decisió de trencar el pacte de govern perquè consideren que “aquesta és la gota que ha fet vessar el got”.

Personalment, he llegit en diverses ocasions el fragment que reprodueixo a les línies anteriors i no puc apreciar on es troba la voluntat d’ofendre a ningú, hi ha qui quan li interessa ens demostra una extrema sensibilitat però és que ningú recorda la intensa campanya mediàtica que els membres del partit popular van realitzar contra Catalunya??? Recordo com si fos ahir els centenars de barbaritats, mentides i disbarats que van pronunciar afirmant que volíem acabar amb Espanya, que l’aprovació de l’Estatut suposaria la balcanització del nostre país, darrera de l’Estatut hi havia ETA... per qüestions purament de salud prefereixo no anomenar més bestieses d'aquesta índole, amb les esmentades anteriorment tots ens podem fer una idea.

La dreta sempre funciona igual, primer satanitzen i alerten d’un gran perill i després es sumen al projecte. Quan el nou estatut és una realitat i la ciutadania constata que cap de les previsions que ells efectuaven s’ha complert aleshores s’ha de passar pàgina depressa i corrents, evitar tornar a parlar d’aquest assumpte perquè ara els molesta i més val que ningú recordi quina va ser la seva rídicula posició.

Tanmateix, si els membres del partit popular en comptes de marxar enmig de l’acte haguessin tingut la paciència, el respecte o l’educació de seguir escoltant haguessin pogut apreciar en primera persona que la voluntat de l’Ernest no era insultar a ningú perquè al començament del segon paràgraf exposava el següent:

“Aquest nou Estatut, ara en vigor, ja és L’ESTATUT DE TOTS, de tots els catalans: dels que ho són d’origen i dels que ho són per adopció, i també és l’Estatut d’aquells que el van votar favorablement i dels que van manifestar-hi el seu desacord, perquè més enllà de les picabaralles identitàries que a uns han semblat massa i als altres massa poc, aquest nou Estatut incorpora 180 noves competències i les perfila i garanteix molt millor que no va fer-se en l’anterior”.

Si hi ha quelcom que realment em molesta és que un espectacle ideat per la dreta vendrellenca i/o tarragonina, amagui la delicadesa i la sensinilitat que les paraules de l’Ernest desprenien. El discurs en tot el seu conjunt era mereixedor d’ocupar diverses columnes dels diaris i ara tot ha quedat reduït a una frase, desvirtuant el missatge escrit per una ocasió especial com és l’11 de setembre. Lamentablement, avui és notícia la “popular” frase que tothom s’apressa en conèixer i pocs s’interessen en mirar més enllà de l’anècdota i valorar les coses en tot el seu conjunt.

Tota una vida dedicada a l'educació

Les vacances que tot just hem acabat fa uns dies semblen formar part de la prehistòria, les recordem amb un cert regust melangiós, dolç i amarg. La rutina truca a casa nostra de la mà de la vida quotidiana, el nostre dia a dia sembla no tenir marxa endarrera. El símbol més evident d’aquesta circumstància és el retorn de la nostra quitxalla a l’escola.

Les aules han estat tancades durant tot el període estival, les persianes baixades i l’ordre ha imperat a tots els col·legis i instituts durant els llarg mesos de repòs. El silenci s’ha trencat de cop i l’activitat s’ha recuperat immediatament a les aules de la mà dels estudiants, agrupant taules i cadires per seure al costat dels amics que fa tant de temps que no veuen i tantes aventures tenen pendents d’explicar.

Si de les aules ens desplacem a la sala de professors, espai per excel·lència en el qual s’hi retroben tots ells en algun moment o altre durant el dia, podrem constatar que l’ambient que es respira no és massa diferent al dels estudiants malgrat que ells ja fa uns dies que han iniciat la seva jornada laboral.

No obstant, enmig d’aquest clima previ que es respira quan és l’hora de tornar a començar un nou curs, estic segura que hi ha una persona que enguany tindrà present totes les sensacions descrites a les línies anteriors perquè durant molts anys ha dut a terme la difícil i poc reconeguda tasca d’ensenyar. La inèrcia el conduirà a llevar-se a l’hora prudent per no fer tard a l’institut, aquells que el coneixem sabem que és un gran amant de la puntualitat. Així com tampoc oblidarà cap element necessari per desenvolupar la classe, preparat amb antelació i desat de manera ordenada dins la rigorosa maleta negra que sempre l’ha acompanyat.

Els alumnes del curs 2006-2007 no tindran l’oportunitat de gaudir de les classes de matemàtiques de Juan Antonio Argüelles perquè desprès de dedicar tota la seva vida a l’ensenyament es va acomiadar de l’àmbit educatiu el curs passat. A aquestes alçades, és mereixedor de disposar de tot el temps del món per emprar-lo en tot allò que ell estimi oportú, ara és el moment de dur a terme totes aquelles activitats que any rere any s’aplacen esperant la jubilació.

Som molts els baixpenedesencs que hem passat per les mans de Juan Antonio Argüelles, més conegut per tots nosaltres com l’Argüelles. Són moltes les anècdotes que recordo i tinc present els tres cursos que vaig tenir l’oportunitat de compartir amb ell. De tots ells, destacar el curs decisiu de 2n de Batxillerat el qual significa la fi d’un cicle i l’inici d’un món desconegut pels inexperts estudiants quan sortim dels instituts i topem amb el gegantí món universitari.

Tanmateix, ell sempre donava grans consells a tots els seus estudiants, a vegades no acabaves d’entendre el significat complert però el pas del temps no feia res més que donar-li la raó i aleshores comprenies les incògnites que restaven per solucionar.

Les matemàtiques sempre ha estat una assignatura poc popular dins l’àmbit estudiantil, la primera impressió dels estudiants és mirar-la de reüll amb un gran recel, la por ens envaeix davant del llenguatge indesxifrable que a simple vista ens ofereix i és freqüent posar dins el mateix sac la dificultat de l’assignatura i la persona que la imparteix. L’Argüelles intentava treure ferro a l’assumpte, oblidava alguns formulismes amb l’única finalitat de simplificar la feina als seus estudiants. Al seu costat vaig descobrir la trigonometria, vaig aprendre a resoldre equacions i a calcular derivades. No obstant, la lliçó més important que em va ensenyar no es troba en cap llibre ni es pot resumir sota cap regla matemàtica, principis d’humanisme, de solidaritat i de treball incessant.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 15/09/06
Laia Gomis

L'11 de setembre al Vendrell

En un entorn envejable hem celebrat les vendrellenques i els vendrellencs la Diada Nacional de Catalunya. Els jardins de la Vil·la Casals acollien la celebració de l’acte institucional de l’11 de setembre del Vendrell, enguany l’encarregat de dur a terme la glossa institucional era el diputat al Congrés, Ernest Benito i Serra.

De bon matí, tot estava a punt perquè a l’hora prevista es pogués començar l’acte, a mesura que el rellotge anava avançant, un degoteig de personalitats polítiques d’allò més diverses intercanviaven unes paraules a les portes del jardí de Vil·la Casals, en un ambient distès i agradable.

L’alcaldessa, Helena Arribas, obria l’acte amb un breu parlament i acte seguit deixava la paraula al diputat Ernest Benito i Serra. Tots aquells que estàvem presents a l’acte institucional coneixíem que l’objecte central del seu discurs seria el nou estatut d’autonomia de Catalunya, vigent des del passat 9 d’agost, però una enorme curiositat ens envaïa perquè no en sabíem res sobre els petits elements que un a un conformaven el gran cos articulat que s’amagava sota el títol "Un nou estatut per a Catalunya".

En un principi, havia pensat recollir a continuació algunes de les brillants frases que l’Ernest ha pronunciat al llarg del seu discurs però he refusat la idea perquè dissortadament no us puc transmetre el sentiment, l’emoció i l’enorme càrrega expressiva que l’Ernest li ha donat a tot el seu discurs.

La vida està formada per instants únics i irrepetibles, tenir l’oportunitat de compartir un dia tant important com és l’11 de setembre amb persones que estimes i aprecies no té preu i si a més li sumem el ritme de vida frenètic i les agendes que molts d’ells tenen, es converteix en tot un privilegi.

Abans de concloure aquest petit espai dedicat a l'11 de setembre vendrellenc us vull deixar amb dues imatges, la primera mostra un moment de la intervenció de l'Ernest i la segona és un pilar que els Nens del Vendrell han realitzat per cloure l’acte d'avui.

Guernica

El Guernica, conegut internacionalment com “el símbol universal dels horrors de la guerra ”, es troba en el nostre país gràcies al treball incessant del desaparegut historiador Javier Tusell. Avui es compleixen 25 anys que aquesta insigne obra pictòrica va arribar a Espanya, la voluntat del pintor malaguey era que aquest quadre no s’exposés en el nostre país mentre la dictadura de Franco estigués latent, així que respectant la decisió de Picasso, no va ser fins l’any 1981 que el Guernica va arribar a Espanya.

Avui és un dia de celebració i també de record, cada vegada que mirem aquest quadre del seu interior es desprèn un missatge clar i unívoc, les guerres només suposen massacres, morts, destrucció i dessolació. Així que recordem-ho tots plegats perquè aquesta és una gran lliçó expressada a través d'un traç majestuós.

El rostre de la pobresa

Una dona embarassada sempre és sinònim d’esperança, d’il·lusió, en el fons d’una gran emoció continguda barrejada amb petites dosis de por i d’incertesa que s’esvaeixen ràpidament amb l’arribada al món del bebè. Afortunadament, la nostra societat disposa de nombrosos mitjans tècnics i humans per aconsellar a la dona embarassada així com també des del primer moment que es té notícia de l’embaràs, es realitzen diverses visites als especialistes sanitaris per controlar la gestació i comprovar que l’evolució del fetus és la correcta.

Sovint, tendim a pensar que totes aquestes prestacions són generalitzables i s’ofereixen a totes les dones del planeta. No obstant, la descripció realitzada a les línies anteriors tan sols engloba el petit col·lectiu que conforma els països desenvolupats o del primer món. Més enllà de les nostres fronteres, en mig d’un continent pràcticament oblidat per tots nosaltres, les dones quan es queden embarassades s’exposen a haver de superar nombroses adversitats. L’esperit lluitador impregna el tarannà d’aquestes dones però malgrat la lluita aferrissada per salvar la seva vida i la del bebè que porten al seu interior, cada minut hem de lamentar la mort d’una dona embarassada.

Hi haurà qui tendirà a pensar que la informació desvetllada anteriorment conté algun tipus d’error ja que no és possible però per aquells que no s’acaben de fer la idea, podem oblidar-nos dels minuts i traduir la xifra anterior en 1440, aquestes són les dones embarassades que moren diàriament.

No sembla possible imaginar-se que quan s’arribi al final d’aquesta línia una dona embarassada haurà perdut la vida però dissortadament no és una història de ciència ficció sinó que no és res més que la dura i crua realitat.

La pobresa i la misèria no entenen de races ni tampoc de sexes però el que sí que és cert és que les dones sempre són el col·lectiu més afectat en les situacions difícils. La mortalitat materna suposa un patiment incessant acompanyat de l’agreujament de la injustícia dins la societat perquè no oblidem que les dones encara són objecte de nombroses discriminacions en molts països.

No fa massa dies, l’Organització Mundial de la Salut alertava que la gran majoria de les morts de dones embarassades es podrien reduir dràsticament si elles tinguessin accés a l’assistència bàsica en un centre de salut. Paral·lelament a la publicació d’aquesta informació, els diaris omplien les seves columnes informant sobre la possibilitat de dur a terme vols espacials per un mòdic preu de trenta milions d’euros. Sincerament, aquestes situacions m’indignen profundament perquè mentre hi ha un degoteig incessant de morts provocades per orígens diversos però que podríem resumir sota els signes de la pobresa, la misèria i la falta de recursos, altres ostentosament inverteixen una ínfima part del seu patrimoni en fer un viatge a l’espai, sota el pretext d’eliminar tensions i preocupacions.

Probablement, en l’últim que pensen aquestes persones tan estressades és en la pobresa perquè si realment aquesta qüestió els preocupés o si més no els fes néixer un neguit incessant en el racó més inhòspit del seu cor davant la magnitud de la tragèdia no s’ho pensarien dues vegades i actuarien instantàniament per frenar la situació. Intentar que la maternitat segura es converteixi en una constant en la gran majoria dels països del món és una qüestió de drets humans i en última instància de justícia social o és que existeix una inversió millor que aquella que suposa salvar vides humanes?

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/09/06
Laia Gomis

La tornada a l'escola

Sense adonar-nos ha arribat l’hora de desfer les maletes, repassar les intrèpides aventures viscudes durant els mesos d’estiu, incloure dins l’anecdotari aquells elements que mereixin tal distinció perquè l’inici del mes de setembre ens imposa un retorn inevitable a la quotidianitat de les nostres vides.

Els anuncis de la tornada a l’escola són una mostra ben evident de la fi de les vacances, a la bústia de les nostres cases tan sols trobem diversos pamflets de publicitat on l’objecte central és el retorn a les aules. D’aquesta manera, els cinc sentits s’accionen en moltes llars quan llibreta en mà es comencen a fer números. Llibres, diccionaris, material escolar del més divers, començant pels clàssics colors acompanyats dels bolígrafs blaus i negres fins arribar a la sostificació de les pintures imprescindibles d’una prestigiosa marca per cursar l’assignatura de dibuix.

Si a les despeses escolars hi afegim la renovació dels armaris de la nostra quitxalla perquè d’un any a un altre les sabates s’han quedat petites i la roba sembla haver-se encongit misteriosament a causa de la calor estiuenca, la xifra final augmenta considerablement. Malgrat la insistència en fer quadrar els números, intentant retallar per un cantó o per un altre, molt sovint és inviable perquè la despesa mitjana que les famílies amb fills en edat escolar hauran d’afrontar es troba al voltant dels 800 € per infant.

Les organitzacions de consumidors i usuaris recomanen adquirir tan sols aquells productes estrictament necessaris, procurant reutilitzar tot el material que durant el curs anterior no es va utilitzar. Molt sovint, al juny, un cop ha finalitzat el curs, tot el material que es troba en perfectes condicions va a parar a un calaix oblidat i l’existència del mateix tan sols es recorda en puntuals ocasions durant la resta de l’any. El més còmode en comptes de posar-se a buscar i remenar dins les profunditats del calaix davant la imminent arribada del nou curs és acudir a una botiga i comprar-ho tot nou.

Els grans magatzems coneixedors d’aquesta realitat veuen una oportunitat d’or per incrementar les seves vendes. No han de dur a terme grans inversions sinó més aviat fer un petit canvi, habilitar una zona especial dins el centre comercial a l’interior de la qual es puguin trobar tots els elements necessaris per l’inici del nou curs. El subconscient de les persones que passegen per aquesta àrea els conduirà a dipositar a l’interior del carretó instruments prescindibles però una retolació abundant, realitzada amb lletres grans i colors cridaners dóna la sensació que ens trobem davant una oportunitat irrepetible.

L’esforç econòmic que les famílies han de dur a terme perquè els seus fills puguin començar l’escola és una qüestió que cal tenir en compte ja que probablement molts progenitors prescindiran de diversos capricis personals amb l’única finalitat que els més menuts de casa no els falti de res el proper dotze de setembre. Aquest sacrifici s’anirà compensant al llarg del curs quan es demostri que tots els recursos destinats en matèria educativa realment s’aprofiten i d’aquesta manera podrem deixar mancada de sentit la popular frase que deia que per cada persona que vol ensenyar n’hi ha trenta que no volen aprendre.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/09/06
Laia Gomis