Un dret molt jove, el sufragi femení

Les darreres enquestes electorals ens demostren la passivitat que el conjunt de la ciutadania manifesta quan se li pregunta sobre qualsevol qüestió relacionada amb la convocatòria de les pròximes eleccions autonòmiques que tindran lloc l’1 de novembre. Durant tot el període estival hem viscut en un ambient pre-electoral, malgrat aquest fet la ciutadania resta adormida davant la imminent comtesa electoral. Tanmateix, a mesura que anem deixant dies endarrera i el calendari avanci, estic segura que els ànims es començaran a escalfar i quan ens trobem de ple enmig de la campanya electoral, l’interès creixerà exponencialment.

Seguint el camí traçat a les línies anteriors, sense abandonar la tònica que envolta el clima electoral, el proper diumenge les dones d’aquest país estem de celebració. Ràpidament hi haurà qui es preguntarà que s’hi amaga darrera de l’1 d’octubre, una data que acostuma a passar força desapercebuda per a moltes de nosaltres però que enguany serà mereixedora d’una especial antenció ja que cada dia no es compleixen setanta-cinc anys. No cal que ningú s’entossudeixi en cercar el nom i els cognoms de la persona per poder-la felicitar sinó que es tracta d’una celebració col·lectiva, gràcies al treball incessant de moltes dones i convé dir-ho també d’alguns homes, avui en dia les dones gaudim del sufragi actiu i passiu.

Els moviments sufragistes que acomulen una major popularitat són els anglesos i els americans. I precisament, abordant aquesta qüestió no fa massa dies que una companya em preguntava perquè ningú parlava del moviment sufragista espanyol. El motiu d’aquest fet no és obscur ni conté voluntats perverses sinó que podríem afirmar que en en el nostre país no va existir un moviment sufragista a l’estil anglès o americà. A mitjans del segle XIX, els nostres veïns es trobaven en ple auge de la Revolució Industrial, les dones abandonaven de manera lenta però incipient el rol que tradicionalment els havia estat imposat i el feminisme europeu començava a veure la llum mentre que el clima que es vivia a casa nostra era ben diferent.

Espanya era un país majoritàriament agrícola, tan sols determinades zones de Catalunya i del País Basc les indústries formaven part del decorat de les grans ciutats, fet que va provocar el naixement d’una burgesia concentrada en nuclis molt petits, poc innovadora i amb escàs poder influent al conjunt de la societat. La situació econòmica era força crítica perquè les pèrdues de les colònies era una realitat molt recent fet que va suposar un important daltabaix al conjunt de l’economia espanyola.

El dret de vot de les dones, com algú molt bé va definir, s’anirà aconseguint per “etapes”. Un gest tímid s’aprecia en el primer terç del segle XX quan en plena dictadura de Primo de Rivera es concedeix el dret de vot a les eleccions municipals a les dones solteres emancipades i vídues, recordem que les casades eren propietat del marit i veien negats els seus drets. L’arribada de la II República suposa l’entrada d’aire fresc al conjunt de les nostres institucions, el canvi de percpeció i d’opinió otorga la possibilitat d’escollir a les dones com a càrrecs electes. Uns mesos més tard, la diputada Clara Campoamor va ser l’encarregada de defensar a capa i espasa la implantació del sufragi femení urniversal, trencant algunes tendències que des de diversos sectors de l’esquerra propugnaven. No dubtaven en afirmar que el dret a vot de les dones era un fort perill per l’existència de la II República perquè el paral·lelisme entre les dones i els sectors més conservadors i tradicionals era palpable.
De la mà d’aquesta diputada i els cent seixanta-un vots que es sumarien recolzant les tesis defensades per Clara Campoamor es produiria la plena equiparació del dret de vot masculí i femení, obtenint com a resultat final la redacció de l’article 36 de la Constitució Espanyola de 1931.

Per tots els motius exposats a les línies anteriors és de justícia recordar, reivincar i retre un homenatge a totes aquelles dones rebels i valentes que sota l’anonimat més absolut van lluitar per conquerir un dret que avui posseïm amb forta indiferència. No hauríem d’oblidar mai aquesta important i alhora jove conquesta perquè han hagut de passar nombrosos segles perquè les veus de les dones puguin ressonar dins el buit de les enormes urnes electorals.

Article publicat al Diari del Baix Pendès, 29/09/06
Laia Gomis