divendres, de setembre 15, 2006

Tota una vida dedicada a l'educació

Les vacances que tot just hem acabat fa uns dies semblen formar part de la prehistòria, les recordem amb un cert regust melangiós, dolç i amarg. La rutina truca a casa nostra de la mà de la vida quotidiana, el nostre dia a dia sembla no tenir marxa endarrera. El símbol més evident d’aquesta circumstància és el retorn de la nostra quitxalla a l’escola.

Les aules han estat tancades durant tot el període estival, les persianes baixades i l’ordre ha imperat a tots els col·legis i instituts durant els llarg mesos de repòs. El silenci s’ha trencat de cop i l’activitat s’ha recuperat immediatament a les aules de la mà dels estudiants, agrupant taules i cadires per seure al costat dels amics que fa tant de temps que no veuen i tantes aventures tenen pendents d’explicar.

Si de les aules ens desplacem a la sala de professors, espai per excel·lència en el qual s’hi retroben tots ells en algun moment o altre durant el dia, podrem constatar que l’ambient que es respira no és massa diferent al dels estudiants malgrat que ells ja fa uns dies que han iniciat la seva jornada laboral.

No obstant, enmig d’aquest clima previ que es respira quan és l’hora de tornar a començar un nou curs, estic segura que hi ha una persona que enguany tindrà present totes les sensacions descrites a les línies anteriors perquè durant molts anys ha dut a terme la difícil i poc reconeguda tasca d’ensenyar. La inèrcia el conduirà a llevar-se a l’hora prudent per no fer tard a l’institut, aquells que el coneixem sabem que és un gran amant de la puntualitat. Així com tampoc oblidarà cap element necessari per desenvolupar la classe, preparat amb antelació i desat de manera ordenada dins la rigorosa maleta negra que sempre l’ha acompanyat.

Els alumnes del curs 2006-2007 no tindran l’oportunitat de gaudir de les classes de matemàtiques de Juan Antonio Argüelles perquè desprès de dedicar tota la seva vida a l’ensenyament es va acomiadar de l’àmbit educatiu el curs passat. A aquestes alçades, és mereixedor de disposar de tot el temps del món per emprar-lo en tot allò que ell estimi oportú, ara és el moment de dur a terme totes aquelles activitats que any rere any s’aplacen esperant la jubilació.

Som molts els baixpenedesencs que hem passat per les mans de Juan Antonio Argüelles, més conegut per tots nosaltres com l’Argüelles. Són moltes les anècdotes que recordo i tinc present els tres cursos que vaig tenir l’oportunitat de compartir amb ell. De tots ells, destacar el curs decisiu de 2n de Batxillerat el qual significa la fi d’un cicle i l’inici d’un món desconegut pels inexperts estudiants quan sortim dels instituts i topem amb el gegantí món universitari.

Tanmateix, ell sempre donava grans consells a tots els seus estudiants, a vegades no acabaves d’entendre el significat complert però el pas del temps no feia res més que donar-li la raó i aleshores comprenies les incògnites que restaven per solucionar.

Les matemàtiques sempre ha estat una assignatura poc popular dins l’àmbit estudiantil, la primera impressió dels estudiants és mirar-la de reüll amb un gran recel, la por ens envaeix davant del llenguatge indesxifrable que a simple vista ens ofereix i és freqüent posar dins el mateix sac la dificultat de l’assignatura i la persona que la imparteix. L’Argüelles intentava treure ferro a l’assumpte, oblidava alguns formulismes amb l’única finalitat de simplificar la feina als seus estudiants. Al seu costat vaig descobrir la trigonometria, vaig aprendre a resoldre equacions i a calcular derivades. No obstant, la lliçó més important que em va ensenyar no es troba en cap llibre ni es pot resumir sota cap regla matemàtica, principis d’humanisme, de solidaritat i de treball incessant.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 15/09/06
Laia Gomis

2 Comments:

At 6:53 p. m., Anonymous Anònim said...

acabo d'assabentar-me pel teu escrit de que l'Argüelles plega. Jo el vaig tenir de professor el mateix any que ell va arribar a la vila. Puc dir que atesa la meva molt selectiva memoria, no recordo ni molt menys a gaires professors. No era pas allò que en diuen un bon estudiant ni estava disposat a creure en l'ensenyament academic per saber de que va aquest mon. Segueixo essent partidari dels coneixements poc academicistes. Pero vaja, el que volia dir es que l'Argüelles era un bon jan que ensenyava i estava al costat, ni per sota ni per sobre del jove estudiant. Mai vaig aprende trigonometria ni res semblant pero sempre recordo una anecdota. En una de les moltes ocasions en que devia fer l'ase, em va castigar: el castig consistia en sumar tots els numeros de l'1 al 100. Li vaig contestar (encertadament) en dos segons, i va posar cara de murri, (potser va pensar que tenia davant un geni del calcul mental, cosa que es suposar molt o va entendre que a vegades la capacitat d'estudi res te a veure amb els resultats. En realitat ho havia llegit el dia abans en una enciclopedia de les que no hi havia a l'Institut.
Ara que el fracas escolar en aquest pais es tan gran (tot sovint, els pares no es preocupen, els alumnes viuen d'esquena a l'esforç perque els han malcriat i tot els hi ha estat regalat; i molts mestres han abdicat de la vocació (no tots eh) per ser simples funcionaris que pretenen cobrar treballant el mínim i si la feina espanta, es deprimeixen, he pensat que podria dedicar-se l'Arguelles a reciclar a aquests ensenyants. No es pas una feina fàcil pero de ben segur que podria recuperar-ne algun.

El que volia dir (perque a voltes divago) es que aprofito el blog de la laia (que sempre llegeixo, a vegades m'agrada i d'altres en faig creus de la ingenuitat jovenil que encara traspua, no pateixis això de ser ingenu es bó, malauradament despres ja ens anem fent mes esceptics). Doncs aixó que deia que aprofito el seu blog per deixar testimoni de la meva admiració i estima per aquest home que em va dedicar fa molts anys moltes de les seves hores, i que malgrat que no va aconseguir ensenyar-me matematiques, em va captivar per la seva bonhomia i tracte carinyos, rera la seva faç barbuda que enganyava i per qui no el coneixia li feia semblar sorrut.
Argüelles, que t'ho passis molt bé

 
At 12:33 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Company anònim, moltes gràcies pel teu llarg i acurat comentari. M’ha sorprès agradablement que algú que llegís el present article es prengués la molèstia de dir quelcom sobre aquest assumpte. Les teves paraules desprenen amb gran encert la mervallosa experiència de compartir classe amb l’Argüelles, l’anècdota que ens expliques és realment molt enginyiosa, pròpia de l’estil de l’Argüelles.

Moltes són les persones que m’he trobat pel carrer i em deien unes paraules similars a les que tu exposaves, no recordo massa professors però tinc una imatge clara i nítida de l’Argüelles, és per aquest motiu, entre molts altres, que m’he decidit a escriure el present article.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home