El rostre de la pobresa

Una dona embarassada sempre és sinònim d’esperança, d’il·lusió, en el fons d’una gran emoció continguda barrejada amb petites dosis de por i d’incertesa que s’esvaeixen ràpidament amb l’arribada al món del bebè. Afortunadament, la nostra societat disposa de nombrosos mitjans tècnics i humans per aconsellar a la dona embarassada així com també des del primer moment que es té notícia de l’embaràs, es realitzen diverses visites als especialistes sanitaris per controlar la gestació i comprovar que l’evolució del fetus és la correcta.

Sovint, tendim a pensar que totes aquestes prestacions són generalitzables i s’ofereixen a totes les dones del planeta. No obstant, la descripció realitzada a les línies anteriors tan sols engloba el petit col·lectiu que conforma els països desenvolupats o del primer món. Més enllà de les nostres fronteres, en mig d’un continent pràcticament oblidat per tots nosaltres, les dones quan es queden embarassades s’exposen a haver de superar nombroses adversitats. L’esperit lluitador impregna el tarannà d’aquestes dones però malgrat la lluita aferrissada per salvar la seva vida i la del bebè que porten al seu interior, cada minut hem de lamentar la mort d’una dona embarassada.

Hi haurà qui tendirà a pensar que la informació desvetllada anteriorment conté algun tipus d’error ja que no és possible però per aquells que no s’acaben de fer la idea, podem oblidar-nos dels minuts i traduir la xifra anterior en 1440, aquestes són les dones embarassades que moren diàriament.

No sembla possible imaginar-se que quan s’arribi al final d’aquesta línia una dona embarassada haurà perdut la vida però dissortadament no és una història de ciència ficció sinó que no és res més que la dura i crua realitat.

La pobresa i la misèria no entenen de races ni tampoc de sexes però el que sí que és cert és que les dones sempre són el col·lectiu més afectat en les situacions difícils. La mortalitat materna suposa un patiment incessant acompanyat de l’agreujament de la injustícia dins la societat perquè no oblidem que les dones encara són objecte de nombroses discriminacions en molts països.

No fa massa dies, l’Organització Mundial de la Salut alertava que la gran majoria de les morts de dones embarassades es podrien reduir dràsticament si elles tinguessin accés a l’assistència bàsica en un centre de salut. Paral·lelament a la publicació d’aquesta informació, els diaris omplien les seves columnes informant sobre la possibilitat de dur a terme vols espacials per un mòdic preu de trenta milions d’euros. Sincerament, aquestes situacions m’indignen profundament perquè mentre hi ha un degoteig incessant de morts provocades per orígens diversos però que podríem resumir sota els signes de la pobresa, la misèria i la falta de recursos, altres ostentosament inverteixen una ínfima part del seu patrimoni en fer un viatge a l’espai, sota el pretext d’eliminar tensions i preocupacions.

Probablement, en l’últim que pensen aquestes persones tan estressades és en la pobresa perquè si realment aquesta qüestió els preocupés o si més no els fes néixer un neguit incessant en el racó més inhòspit del seu cor davant la magnitud de la tragèdia no s’ho pensarien dues vegades i actuarien instantàniament per frenar la situació. Intentar que la maternitat segura es converteixi en una constant en la gran majoria dels països del món és una qüestió de drets humans i en última instància de justícia social o és que existeix una inversió millor que aquella que suposa salvar vides humanes?

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/09/06
Laia Gomis