dimarts, de febrer 28, 2006

Olof Palme, en el nostre record

Un dia com avui, el primer ministre de Suècia, Olof Palme, quan anava de camí cap a casa acompanyat de la seva dona després de veure una pel·lícula en un cèntric cinema de la ciutat d'Estocolm, va ser assessinat a trets.
Han passat vint anys i el crim que va acabar amb la mort del primer ministre de Suècia al dia d'avui continua sense estar resolt, les zones grises i fosques són persistents en aquesta qüestió pendent de solucionar-se. Moltes són les veus que emprant els arguments aneteriors apunten a la possibilitat que es tractés d'un assessinat polític en el qual tots els detalls van éssers estudiats minuciosament.
Al marge d'aquesta qüestió, crec que és de justícia recordar la trajectòria d'un dels polítics suecs més internacionals. Olof Palme com a primer ministre va dur a terme una sèrie de reformes educatives trascendentals però més enllà d'aquestes sempre serà recordat per ésser un pacifista convençut. Quan els Estats Units van iniciar la guerra del Vietnam no va dubtar en posicionar-se en contra i criticar-la activament. Seguint aquesta línia va dur a terme una política de "neutralitat activa" donant el seu recolzament als movimients d'alliberament dels països del Tercer Món i no es va cansar de condemnar la intervenció de les superpotències en els assumptes internacionales dels petits estats.
Abans d'acabar desitjaria destacar unes paraules que Palme va pronunciar respecte a una qüestió tractada a les línies anteriors. Palme, durant un dels seus discursos va afirmar que els països en vies de desenvolupament estaven en el seu dret a reclamar, i inclús a exigir, importants ajudes dels països rics, ja que resultava odiós que les nacions poderoses continuessin existint com illots d'abundància en mig d'un oceà de pobresa.
Malgrat els anys que han passat des de que es van pronunciar aquestes paraules, avui en dia apreciem que la validesa de les mateixes continua ben present en el món del segle XXI, en el món globalitzat que desgraciadament Palme no va poder conèixer .

diumenge, de febrer 26, 2006

Una imatge val més que mil paraules...

Abans d'anar a dormir tinc el costum d'obrir el meu correu electrònic i curiosament m'he trobat amb una imatge. Quan l'he vist, no he dubtat en penjar-la en aquest blog. No cal especificar qui són els protagonistes ja que són ben coneguts però el que si m'agradaria esmentar és la "brillant" frase que Ana Botella, actual regidora de l'Ajuntament de Madrid, ha pronunciat quan els micròfons de Tele Madrid l'han anat a buscar. "Estamos en contra de la política terrorista de Zapatero", aquesta ha estat la seva gran aportació a la manifestació d'avui, després de les pomes i les peres ningú esperava menys de la seva intervenció. No obstant, penso que en comptes de parlar de la política terrorista fet que no té cap sentit ja que el president del govern no duu a terme cap política terrorista, segurament ella voldria dir política antiterrorista. Tanmateix, aquestes alçades ja estem acostumats a interpretar discursos i aquestes errades no sorprenen a ningú, no fa massa temps Esperança Aguirre també es va confondre emprant el terme nacional quan suposadament volia dir regional...

dissabte, de febrer 25, 2006

Una altra perspectiva de la manifestació

En un principi, no era el meu objectiu parlar sobre la manifestació que l'Associació de Víctimes del Terrorisme ha convocat aquesta tarda per oposar-se a l'actual govern i contribuir al seu desgast, malgrat ens vulguin vendre una altra història tots sabem relament que és allò que cerquen. Tanmateix, molts us preguntareu perquè escric sobre aquest tema, doncs la resposta és ben senzilla, una carta de Robert Manrique (vicepresident i secretari general de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes) publicada avui al Periodico de Catalunya m'ha fet decantar per aquesta qüestió.
Robert Manrique al llarg del seu article fa un breu anàlisi sobre el paper de les associacions de vícticmes del terrorisme i no dubta en criticar certes actuacions i conductes realitzades per algunes d'aquestes. Lamenta la politització que diversos sectors estan realitzant emprant el dolor de les víctimes per treure un rèdit electoral.
En el mateix article podem trobar quins són els motius pels quals l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) no ha estat present a la manifestació que l'Associació de Víctimes del Terrorisme ha convocat aquesta tarda a Madrid. Robert Manrique ha desmentit els arguments que alguns mitjans de comunicació empren per justificar l'absència de l'ACVOT afirmant que aquesta associació està sotmesa a les ordres del govern central. La resposta ha estat clara i contundent ja que els secretari de l'ACVOT exposa clarament quina és la tasca que desenvolupa l'associació: l'assistència jurídica, social, psicològica, integral sense intencionalitats ideològiques ni polítiques.
Aquest argument tan sols és una petita mostra de tots els que es troben inclosos a la carta però abans d'acabar m'agradaria destacar una darrera qüestió que em sembla molt interessant. Manrique es pregunta que si no hi ha recursos per a advocats ni psicòlegs, ¿com pot ser que algú inverteixi tants diners per organitzar avui autocars de franc a Madrid?
Aquesta pregunta queda a l'aire, tots els que avui no han faltat a la cita hauran de pensar que en diuen al respecte.

dimecres, de febrer 22, 2006

La democràcia segrestada

En principi, el 23 de febrer de 1981 tan sols havia d’ésser una data recordada pels llibres d’història fent referència al dia en el qual va tenir lloc la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president després de la dimissió d’Adolfo Súaez però la irrupció del ple del Congrés dels Diputats pel tinent coronel Antonio Tejero acompanyat d’un grup de militars quan tenia lloc la votació de la mateixa va convertir aquesta data en un punt d’inflexió en la història recent del nostre país.

La sorpresa i la incertesa es van estendre entre el conjunt dels membres de la cambra quan van veure l’entrada dels militars dins l’hemicicle. Les imatges que les càmeres de televisió van registrar i les diverses fotografies que es van realitzar són una mostra tangible de l’intent de cop d’estat. Ningú dubta ni qüestiona aquesta realitat però trobo molt encertat el recordatori que s’ha fet aquests dies propers a la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l’intent frustrat de cop d’estat. En absència d’aquestes proves irrefutables no m’estranyaria gens que un cert sector polític del nostre país al·legués que es tracta d’un muntatge o d’una invenció pròpia d’un argumentari d’una novel·la negra que tan sols busca contribuir a la desvertebració d’Espanya.

No cal oblidar l’immens valor històric i interpretatiu que aquestes fonts tenen ja que ens permeten conèixer de prop i amb major deteniment detalls que ens haurien passat desapercebuts. Gràcies a les imatges sabem quina va ser la reacció d’Adolfo Suárez, el qual va restar immòbil al seu escó. En canvi, contraposada a aquesta posició és la que va protagonitzar el General Gutiérrez Mellado, sense pensar-s’ho dues vegades es va aixecar i es va enfrontar amb Tejero. Entremig d’aquests extrems es situa l’instint immediat que molts diputats van tenir amagant-se sota dels seus escons amb l’única finalitat de protegir-se davant del perill.

El mateix dia del intent frustrat del cop d’estat la ciutadania no coneixia tots els detalls que avui posseïm, fet que va provocar el naixement d’un nerviosisme generalitzat davant la incertesa i la por que el pla dels militars acabés triomfant. Tothom esperava de manera fervent l’aparició del rei Joan Carles I però no va ser fins ben entrada la mitja nit quan es va retransmetre un missatge oficial el qual deixava molt clar quina era la posició del monarca. Ell defensava els valors continguts a l’ordenament jurídic, concretament referint-se a la jove Constitució i s’oposava al moviment colpista. Després d’aquesta actuació, un alleujament es produïa en aquest país traduït en un gran sospir ja que al llarg de la nit, en determinats moment, molts van pensar que l’anhelada democràcia es podria convertir de nou en una utopia.

Les paraules del rei van ésser compreses perfectament pels colpistes, si no comptaven amb el recolzament del monarca no tenien res a fer així que l’endemà mateix, van permetre que les primeres en abandonar l’hemicicle fossin les diputades, i unes hores més tard deixarien sortir a la resta de diputats. No obstant, les càmeres fins al darrer moment van tenir un gran protagonisme, aquestes van captar la fugida de determinats militars saltant per les finestres del Congrés dels Diputats, sense cap mena de dubte una imatge que es podria adjectivar com a ridícula.

Aquells que no vam viure el cop d’estat el coneixem gràcies a la nombrosa bibliografia que hi ha respecte aquesta matèria, llibres, estudis, tesis doctorals, documentals i un llarg etcètera de suports complementaris a més dels apreciats comentaris i opinions que sempre que s’apropa la data s’originen respecte aquest tema, cercant sempre la veu i les complicitats d’aquells que el van viure en primera persona. Tanmateix, sense cap mena de dubte, el record inesborrable del 23-F és present a cada plenari del Congrés dels Diputats ja que els trets que va disparar Tejero a l’aire van provocar alguns desperfectes al sostre de l’hemicicle i les marques de les bales continuen presents després de vint-i-cinc anys, perquè fets com aquests no caiguin mai en l’oblit.

divendres, de febrer 17, 2006

El vincle afectiu del consumisme


Els regals que Ses Majestats els Reis Mags de l’Orient van deixar a totes les llars a principis del mes de gener ja han quedat molt lluny, sense tenir temps de gaudir de tots els presents, una intensa campanya de publicitat ens informava l’endemà mateix de l’arribada de les rebaixes. Els irresistibles consumistes tenien de nou una cita, repassar i recórrer els mateixos comerços i centres comercials que durant tot el període nadalenc es van convertir en una extensió més de la seva pròpia llar cercant les millors ofertes. Darrera dels grans descomptes on els percentatges esdevenen els principals protagonistes s’amaga un hàbil truc, sembla com si ens regalessin els productes, preus molt barats acompanyats d’unes brillants etiquetes on l’horrible xifra anterior al descompte apareix eliminada amb una ratlla i el nou preu acapara tot l’espai. Sense ésser conscients, en la majoria d’ocasions s’adquireixen productes que tot i estar a meitat de preu i ser una ganga, probablement no es necessiten, per tant la despesa no és aquella que marca el nou preu sinó que és molt superior ja que s’ha dut a terme una inversió innecessària.

Tancada la campanya que remata les últimes vendes del període hivernal, als comerços podem apreciar com els colors propis de la primavera ja estan presents a molts dels seus prestatges. No obstant, seria injust no esmentar una cita comercial ineludible per aquells que s’estimen, evidentment, parlo del dia dels enamorats o Sant Valentí, 14 de febrer. És cert que a Catalunya, moltes parelles prefereixen celebrar la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril, però sempre hi ha aquelles que aprofiten l’avinentesa i celebren ambdues.

És fàcil pensar que darrera d’aquesta commemoració s’amaga un invent creat pels caps de màrqueting dels principals centres comercials, però exactament no és així ja que hauríem d’anar fins a la Roma Imperial per cercar l’origen de la festivitat de Sant Valentí. Precisament, es tracta d’una celebració d’origen pagà però aquesta tan sols és una de les moltes festes paganes que van ésser cristianitzades quan Roma va deixar de perseguir el cristianisme i el va declarar com la religió oficial de l’imperi. Lluny de les reminiscències històriques on el dia 15 de febrer, un dia després de l’actual Sant Valentí, es duien a terme tota una sèrie de rituals invocant la fertilitat, actualment immersos en l’era del consumisme, el toc predominant de la festivitat és pensar quin regal comprar.

Sense cap mena de dubte, tothom vol treure el màxim profit econòmic d’aquestes festes ja que sembla que tan sols hi ha una veritable plasmació de l’amor mesurada a través de la magnitud del regal. Ningú s’atura a pensar que el millor regal pot ser aquell que té un cost econòmic igual a zero però un elevat valor sentimental com unes senzilles però compromeses paraules, un petó o una simple mirada sincera. L’obsessió del dia dels enamorats que la societat ens recorda quinze dies abans de l’arribada del mateix ens fa perdre de vista allò que la saviesa popular sempre ha pronunciat: una flor no fa estiu. De que serveixen grans regals, petons i abraçades el dia dels enamorats si la resta de 364 dies de l’any la persona que tens al costat resta immòbil davant les preocupacions i els problemes comuns?

No m’agrada mitificar cap dia del calendari i venerar-lo com si es tractés de quelcom sagrat, el dia dels enamorats més enllà de ser el 14 de febrer, ha de ser cada dia perquè no cal esperar una data concreta per demostrar a una persona que l’estimes. Tanmateix, si l’existència d’aquest dia ha de servir per dirimir els conflictes actuals el recolzo ja que enmig d’un món en el qual la violència, la guerra, la crispació, l’odi i la ira estan a l’ordre del dia, un respir per l’amor, la pau i l’harmonia no ve gens malament.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 17/02/06
Laia Gomis

dijous, de febrer 16, 2006

El PP i el català

"Si vamos a Catalunya nuestro hijo sólo podrá estudiar en catalán y no en español porque Zapatero así lo quiere y Chaves se lo permite". Aquesta és una de les frases que podem escoltar en un anunci radiofònic que s’emet a Andalusia per obra i gràcia del PP-A. Un cop més manipulen, menteixen i busquen l’enfrontament. Alguns potser ignoren, a propòsit o no, que la llei de política lingüística vigent actualment va ser aprovada l’any 1998 amb el recolzament del PP!. Què ha passat? Per què es queixen ara de la política lingüística de la Generalitat si precisament aquesta va ser la que ells van recolzar? Per què obliden aquestes coses amb tanta facilitat? Què ha passat en aquests vuit anys? Doncs que van perdre les darreres eleccions i les volen recuperar a qualsevol preu.

divendres, de febrer 10, 2006

La llengua còmplice de la discriminació

L’Estatut s’ha convertit en un membre més a totes les cases, és innegable el protagonisme que aquest projecte està adquirint ja que a mesura que s’avança en el temps hem pogut constatar com ha deixat de ser quelcom llunyà i abstracte per esdevenir una realitat fefaent. Tanmateix des del 30 de setembre, data en la qual va tenir lloc l’aprovació al Parlament de Catalunya del projecte d’Estatut, les crítiques dirigides vers aquest text han estat incessants. Tots coneixem que s’han pronunciat, difós i escrit mentides que tan sols cercaven crear un clima de crispació i confusió entre la ciutadania. Primer vam començar amb la destrucció d’Espanya, vam continuar amb el vaticini de la seva posterior balcanització fins arribar al conflicte entre llengües i la discriminació que alguns al·leguen que el castellà patirà si finalment s’aprova l’Estatut.

Aquests només són alguns dels centenars de pronòstics que diàriament es realitzen amenaçant que el compliment dels mateixos tindrà lloc si s’aprova l’estatut. Tots els encarregats d’intentar encendre el foc de la polèmica i del caos han de saber perfectament en quin camp de batalla es situen ja que en qualsevol moment poden ser desacreditats i sinó deixem que el temps posi a les persones al lloc que es mereixin.

Darrerament, el tema estrella entre els que s’oposen al projecte d’Estatut sembla que gira entorn de la llengua. Sóc conscient que el conflicte que alguns al·leguen que existeix a Catalunya entre el català i el castellà no és casual sinó que com es tracta d’una qüestió molt sensible i com a conseqüència és fàcil que es generin suspicàcies. Tanmateix, per comprovar la coixesa d’aquests arguments és tan senzill com passejar pels carrers de la nostra vila i podrem apreciar que la convivència entre el català i el castellà és total i lluny de generar conflictes, la cohesió i la integració és plena fomentant l’enriquiment cultural de totes les persones que tenim la immensa sort de poder conèixer i parlar dues llengües.

Els nous garants dels drets fonamentals i els lluitadors contra la discriminació haurien d’anar una mica més enllà i en comptes de voler crear problemes que al dia d’avui no existeixen cercar solucions pels que malauradament sí que hi són. Des d’aquí voldria proposar als activistes de la no discriminació a analitzar quin ús en fem de la nostra llengua, indistintament es tracti del català o del castellà, ja que molt sovint quan parlem la discriminació es fa palesa en el nostre discurs invocant constantment referències masclistes i racistes. Entre totes elles, si n’hi ha alguna que desitjaria ressaltar és la utilització del masculí com a genèric.

Hi ha qui em pot titllar de rebuscada però no puc entendre quan en un escrit s’esmenta els vendrellencs i les vendrellenques s’hagi d’eliminar el terme vendrellenques. Alguns entesos de la matèria, al·leguen que si no tingués lloc aquesta correcció, curiosament suprimint el terme femení, el text quedaria farragós. Aquells que són fidels seguidors d’aquesta conservadora tendència recolzen els seus arguments sobre uns pilars ben sòlids aportant una brillant tesi: el masculí sempre inclou el femení.

No està gens malament, una idea pròpia de segles ancestrals recuperada fins els nostres dies i les percepcions que es desprenen donen a entendre que no cal esmentar a les dones ja que aquestes només provoquen una ornamentació excessiva al conjunt del discurs, sense aportar cap element innovador. Després d’aquestes paraules, només em resta afegir que si hem d’atribuir un caràcter discriminatori a la llengua és sense cap mena de dubte aquell que gira entorn de les tesis exposades anteriorment.
Article publicat al Diari Baix Penedès, 10/02/06
Laia Gomis

divendres, de febrer 03, 2006

Un símptoma preocupant

Si aturem un moment la nostra vida podrem constatar que passa al nostre voltant. Sempre tenim qüestions rellevants que ens impedeixen aturar el rellotge i començar a pensar tal com feien els filòsofs clàssics, però de tan en tan cercar un espai per poder dur a terme l’activitat anterior resulta una experiència molt enriquidora. Deixar de banda les nostres preocupacions personals i fugir del individualisme més emergent ens permet apreciar que el nostre entorn més proper està replet de problemes que diàriament no els hi prestem gens d’atenció malgrat conviure amb ells.

El mot problema, al·ludit anteriorment, és imprecís per definició i si no acotem allò concret al que ens estem referint podria donar lloc a la confusió. Personalment, en aquesta ocasió empro aquest terme per descriure una realitat dels nostres dies, la violència juvenil.

Abans de Nadal tots ens vam quedar glaçats quan vam conèixer la crueltat que uns menors d’edat mostraven arribant a cremar a una indigent que es protegia de les baixes temperatures de l’hivern dins un caixer automàtic. La justícia resoldrà el present cas però només voldria destacar un parell d’elements que em semblen curiosos. Els joves que van dur a terme l’acció anterior formaven part d’unes famílies benestants de la ciutat comptal, un argument per a la reflexió, perquè si haguessin estat immigrants automàticament s’hauria generalitzat el cas i molts haurien posat el crit al cel per alarmar a la ciutadania. Una altra pregunta que em formulo és què feien uns joves de quinze i setze anys a quarts de quatre del matí un dia laborable al carrer, quan l’endemà havien d’anar a classe. En aquestes qüestions és on sorgeix l’enorme polèmica sobre l’educació que reben els joves, les crítiques sempre van dirigides vers la difícil tasca educativa que els centres escolars i els seus professionals duen a terme però quin sentit té qüestionar-la si els pares en comptes de contribuir al desenvolupament de la mateixa col·laboren en el sentit contrari.

Tanmateix aquesta notícia va suposar el desencadenant perquè sortís a la llum pública una “moda” que s’havia generat en els entorns juvenils. Aquesta consisteix en enregistrar amb les càmeres de vídeo, que molts telèfons mòbils porten integrades, les amenaces, agressions i coaccions que realitzen a altres persones. Si el fet d’agredir física o psicològicament a una persona em provoca un enorme enuig, aquest sentiment és agreujat enormement si els propis autors tenen la sang freda de gravar les accions i posteriorment ensenyar-les a la resta de companys, mostrant una actitud de bacil·leig com si haguessin contribuït enormement al desenvolupament de la nostre societat. Els actors són persones que encara no han assolit la majoria d’edat, tot just han acabat els estudis d’educació secundària o els resten un parell d’anys per finalitzar-los i es troben immersos en una espiral de violència que només els conduirà a un destí inevitable: el fracàs immediat.

El meu objectiu és evitar que aquests temes caiguin en l’oblit quan deixen de ser titulars informatius però tampoc es tracta de crear un clima d’alarma i preocupació. Afortunadament, avui podem parlar de casos puntuals que es poden comptar amb els dits d’una mà però per evitar que aquestes accions es multipliquin i esdevinguin en les protagonistes centrals; les administracions, els centres educatius, els pares i la societat en general ens hem de posar a treballar activament. No seria propi d’una actitud responsable voler centrar les crítiques d’aquest problema vers un únic col·lectiu dels esmentats anteriorment ja que en major o menor mesura tots en som culpables, així que la col·laboració i el treball conjunt entre tots suposarà un èxit segur.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 03/02/2006
Laia Gomis

dijous, de febrer 02, 2006

L'anvers de la moneda

Fa uns mesos vaig escriure un article i m'he decidit a publicar-lo al present blog ja que es troba molt relacionat amb la decisió de la Mesa del Congrès dels Diputats que consisteix en publicar a la pàgina web d'aquesta institució la remuneració que reben els nostres diputats:

L’intens ritme de vida que el segle XXI ens marca és el culpable que molts de nosaltres haguem de substituir el tradicional dinar familiar, que cada dia es realitzava al voltant de les dues del migdia, per un ràpid plat combinat en el restaurant més proper del nostre lloc de treball. No obstant, sempre hi ha aquell que s’acostuma amb una gran rapidesa a aquesta nova realitat però aquells que enyorem el menjar casolà per excel·lència només ens queda consolar-nos pensant que amb una mica de sort podrem sopar a la nostra llar.

Quarts de nou, els fanals il·luminen els carrers de la vila i d’aquesta manera la jornada laboral entra a la seva recta final però l’activitat a l’interior de les cases tot just comença, especialment aquelles amb criatures petites. Desar la compra, preparar el sopar, dutxar als infants, ajudar-los a fer els deures; massa tasques en tan poc temps. Com si d’una cursa contra-rellotge es tractés, quan sona la sintonia del telenotícies tot ha d’estar a punt per seure plegats a sopar.

En realitat, les notícies passen inadvertides pels comensals ja que tots esperaven il·lusionats l’arribada d’aquest moment per poder compartir les anècdotes que el dia els ha ofert. Tanmateix, entre la polèmica suscitada arrel del projecte d’Estatut, i altres notícies d’actualitat hi ha un petit espai informatiu dedicat a la presentació dels pressupostos al Congrés dels Diputats per part del ministre d’Economia, Pedro Solbes, al president de la Cambra, Manuel Marín, el qual suposa un parèntesi. Els comptes de l’estat és quelcom que preocupa a molts ciutadans, especialment conèixer amb major deteniment quin és el contingut d’aquests pel proper 2006. Adjunt a la informació pressupostària, l’informatiu destaca els sous dels càrrecs públics, destacant en primer lloc els 87.500 € que cobra anualment el president del govern i els 77.246 € dels ministres. Acte seguit, inclouen el sou del president del Tribunal Suprem el qual comptarà amb una retribució de 139.294 € i el dels vocals del Consell General del Poder Judicial ascendeix a un total de 118.714€

Aquestes xifres provoquen l’emmudiment de tots els membres de la taula, grans i petits sense excepció. La recent informació suposa el polvorí ideal per encetar una llarga i complexa discussió centrada tan sols en les dues xifres inicials ja que els sous dels membres de la judicatura passen inadvertits completament, tot i tractar-se d’unes quantitats molt superiors a la del president del govern.

Després d’escoltar la previsió meteorològica pocs seran els que continuaran pensant respecte el ball de xifres esmentat anteriorment. Abans d’anar a dormir, la gran majoria preferirà evadir-se de la realitat i optarà per escollir un dels nombrosos programes que diàriament s’emeten. Ara bé, ningú es podria imaginar que el simpàtic presentador que condueix Operación Triunfo, Jesús Vázquez, cobra anualment 3,5 milions d’euros, no es tracta d’un error tipogràfic, la xifra és real, guanya 40 vegades més que el president del govern. Les coses no acaben aquí ja que els enamorats del reusenc Andreu Buenafuente veuran confirmat el rumor econòmic que s’emprava per explicar la seva fugida de TV3 cap a Antena 3, efectivament 2 milions d’euros anuals serien els causants. Tanmateix, les sorpreses continuen quan descobrim que la popular presentadora Mª Teresa Campos cobra 5 milions d’euros per realitzar un programa de tres hores de durada. La seva competidora, Ana Rosa Quintana, tampoc es queda curta sumant al seu compte corrent 4 milions d’euros per temporada, deixant al marge anuncis publicitaris i promocions especials.

La classe política sempre està en el punt de mira pels seus sous i després d’analitzar aquestes xifres crec que es mereixeria un reconeixement més enllà de la xifra que suposa el seu salari. L’augment de les pensions o l’elaboració d’una llei que amplia el marc de llibertats són dues mostres de l’elevat grau de responsabilitat que tenen els nostres polítics ja que de les seves decisions sempre es desprendran conseqüències. Ara bé, quina complexitat presenta conduir un programa en el qual la principal preocupació és descobrir les relacions sentimentals dels “personatges famosos”? Doncs la resposta és senzilla, cap, ja que estic convençuda que qualsevol de nosaltres podria igualar o inclòs superar la tasca que desenvolupen aquests “professionals”.