La democràcia segrestada

En principi, el 23 de febrer de 1981 tan sols havia d’ésser una data recordada pels llibres d’història fent referència al dia en el qual va tenir lloc la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president després de la dimissió d’Adolfo Súaez però la irrupció del ple del Congrés dels Diputats pel tinent coronel Antonio Tejero acompanyat d’un grup de militars quan tenia lloc la votació de la mateixa va convertir aquesta data en un punt d’inflexió en la història recent del nostre país.

La sorpresa i la incertesa es van estendre entre el conjunt dels membres de la cambra quan van veure l’entrada dels militars dins l’hemicicle. Les imatges que les càmeres de televisió van registrar i les diverses fotografies que es van realitzar són una mostra tangible de l’intent de cop d’estat. Ningú dubta ni qüestiona aquesta realitat però trobo molt encertat el recordatori que s’ha fet aquests dies propers a la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l’intent frustrat de cop d’estat. En absència d’aquestes proves irrefutables no m’estranyaria gens que un cert sector polític del nostre país al·legués que es tracta d’un muntatge o d’una invenció pròpia d’un argumentari d’una novel·la negra que tan sols busca contribuir a la desvertebració d’Espanya.

No cal oblidar l’immens valor històric i interpretatiu que aquestes fonts tenen ja que ens permeten conèixer de prop i amb major deteniment detalls que ens haurien passat desapercebuts. Gràcies a les imatges sabem quina va ser la reacció d’Adolfo Suárez, el qual va restar immòbil al seu escó. En canvi, contraposada a aquesta posició és la que va protagonitzar el General Gutiérrez Mellado, sense pensar-s’ho dues vegades es va aixecar i es va enfrontar amb Tejero. Entremig d’aquests extrems es situa l’instint immediat que molts diputats van tenir amagant-se sota dels seus escons amb l’única finalitat de protegir-se davant del perill.

El mateix dia del intent frustrat del cop d’estat la ciutadania no coneixia tots els detalls que avui posseïm, fet que va provocar el naixement d’un nerviosisme generalitzat davant la incertesa i la por que el pla dels militars acabés triomfant. Tothom esperava de manera fervent l’aparició del rei Joan Carles I però no va ser fins ben entrada la mitja nit quan es va retransmetre un missatge oficial el qual deixava molt clar quina era la posició del monarca. Ell defensava els valors continguts a l’ordenament jurídic, concretament referint-se a la jove Constitució i s’oposava al moviment colpista. Després d’aquesta actuació, un alleujament es produïa en aquest país traduït en un gran sospir ja que al llarg de la nit, en determinats moment, molts van pensar que l’anhelada democràcia es podria convertir de nou en una utopia.

Les paraules del rei van ésser compreses perfectament pels colpistes, si no comptaven amb el recolzament del monarca no tenien res a fer així que l’endemà mateix, van permetre que les primeres en abandonar l’hemicicle fossin les diputades, i unes hores més tard deixarien sortir a la resta de diputats. No obstant, les càmeres fins al darrer moment van tenir un gran protagonisme, aquestes van captar la fugida de determinats militars saltant per les finestres del Congrés dels Diputats, sense cap mena de dubte una imatge que es podria adjectivar com a ridícula.

Aquells que no vam viure el cop d’estat el coneixem gràcies a la nombrosa bibliografia que hi ha respecte aquesta matèria, llibres, estudis, tesis doctorals, documentals i un llarg etcètera de suports complementaris a més dels apreciats comentaris i opinions que sempre que s’apropa la data s’originen respecte aquest tema, cercant sempre la veu i les complicitats d’aquells que el van viure en primera persona. Tanmateix, sense cap mena de dubte, el record inesborrable del 23-F és present a cada plenari del Congrés dels Diputats ja que els trets que va disparar Tejero a l’aire van provocar alguns desperfectes al sostre de l’hemicicle i les marques de les bales continuen presents després de vint-i-cinc anys, perquè fets com aquests no caiguin mai en l’oblit.