Un símptoma preocupant

Si aturem un moment la nostra vida podrem constatar que passa al nostre voltant. Sempre tenim qüestions rellevants que ens impedeixen aturar el rellotge i començar a pensar tal com feien els filòsofs clàssics, però de tan en tan cercar un espai per poder dur a terme l’activitat anterior resulta una experiència molt enriquidora. Deixar de banda les nostres preocupacions personals i fugir del individualisme més emergent ens permet apreciar que el nostre entorn més proper està replet de problemes que diàriament no els hi prestem gens d’atenció malgrat conviure amb ells.

El mot problema, al·ludit anteriorment, és imprecís per definició i si no acotem allò concret al que ens estem referint podria donar lloc a la confusió. Personalment, en aquesta ocasió empro aquest terme per descriure una realitat dels nostres dies, la violència juvenil.

Abans de Nadal tots ens vam quedar glaçats quan vam conèixer la crueltat que uns menors d’edat mostraven arribant a cremar a una indigent que es protegia de les baixes temperatures de l’hivern dins un caixer automàtic. La justícia resoldrà el present cas però només voldria destacar un parell d’elements que em semblen curiosos. Els joves que van dur a terme l’acció anterior formaven part d’unes famílies benestants de la ciutat comptal, un argument per a la reflexió, perquè si haguessin estat immigrants automàticament s’hauria generalitzat el cas i molts haurien posat el crit al cel per alarmar a la ciutadania. Una altra pregunta que em formulo és què feien uns joves de quinze i setze anys a quarts de quatre del matí un dia laborable al carrer, quan l’endemà havien d’anar a classe. En aquestes qüestions és on sorgeix l’enorme polèmica sobre l’educació que reben els joves, les crítiques sempre van dirigides vers la difícil tasca educativa que els centres escolars i els seus professionals duen a terme però quin sentit té qüestionar-la si els pares en comptes de contribuir al desenvolupament de la mateixa col·laboren en el sentit contrari.

Tanmateix aquesta notícia va suposar el desencadenant perquè sortís a la llum pública una “moda” que s’havia generat en els entorns juvenils. Aquesta consisteix en enregistrar amb les càmeres de vídeo, que molts telèfons mòbils porten integrades, les amenaces, agressions i coaccions que realitzen a altres persones. Si el fet d’agredir física o psicològicament a una persona em provoca un enorme enuig, aquest sentiment és agreujat enormement si els propis autors tenen la sang freda de gravar les accions i posteriorment ensenyar-les a la resta de companys, mostrant una actitud de bacil·leig com si haguessin contribuït enormement al desenvolupament de la nostre societat. Els actors són persones que encara no han assolit la majoria d’edat, tot just han acabat els estudis d’educació secundària o els resten un parell d’anys per finalitzar-los i es troben immersos en una espiral de violència que només els conduirà a un destí inevitable: el fracàs immediat.

El meu objectiu és evitar que aquests temes caiguin en l’oblit quan deixen de ser titulars informatius però tampoc es tracta de crear un clima d’alarma i preocupació. Afortunadament, avui podem parlar de casos puntuals que es poden comptar amb els dits d’una mà però per evitar que aquestes accions es multipliquin i esdevinguin en les protagonistes centrals; les administracions, els centres educatius, els pares i la societat en general ens hem de posar a treballar activament. No seria propi d’una actitud responsable voler centrar les crítiques d’aquest problema vers un únic col·lectiu dels esmentats anteriorment ja que en major o menor mesura tots en som culpables, així que la col·laboració i el treball conjunt entre tots suposarà un èxit segur.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 03/02/2006

Laia Gomis