Perplexitat

La desaparició d’una persona sempre és un fet tremendament preocupant, els dubtes i les inquietuds s’apoderen de la ment dels familiars, amics i coneguts que comencen a rumiar amb l’única finalitat de cercar una explicació però desafortunadament no acostumen a trobar resposta.

Enmig d’aquesta situació desconcertant, els mitjans de comunicació s’introdueixen de ple en el patiment i l’angoixa d’una família que només desitja abraçar de nou a la filla, la germana, neboda i neta que de la nit al dia ha desaparegut. De sobte, el pitjor escenari imaginable s’apodera de la realitat quan una persona reconeix haver estat l’autor de la mort de la jove i per si no n’hi hagués prou, la confessió va més enllà rebel·lant que es va desfer del cos precipitant-lo en un riu.

El desconsol s’apodera d’una família i amb tota seguretat els plors es converteixen en una constant perquè aquesta realitat és molt difícil de digerir. Automàticament, s’efectua un desplegament policial a la recerca del cos, de moment, sense obtenir resultats. Un fet que incrementa exponencialment l’angoixa, la ràbia i la impotència.

La societat civil no es mostra impassible davant aquesta realitat i sense pensar-ho dues vegades organitza una manifestació per tal de recolzar a la família. No obstant, durant el transcurs d’aquest acte s’hi van lluir tota una sèrie de pancartes acompanyades de crits esfereïdors que sense complexos demanaven un enduriment de les penes al codi penal així com també apareixia la introducció de la cadena perpètua.

Aquests temes són molt delicats i mereixen un tractament seriós i rigorós, just el contrari de la praxis habitual dels comentaristes i cronistes de la premsa groga. Cal partir d’una premissa bàsica, introduir la cadena perpètua avui en dia en el nostre sistema és clarament anticonstitucional. En la nostra carta magna s’exposa clarament que les penes privatives de llibertat estan orientades a la reeducació i a la reinserció social. Precisament, la privació vitalícia de la llibertat d’una persona que és allò que persegueix la cadena perpètua, clarament no va en la direcció del precepte constitucional.

No obstant, rebaten aquest argument amb una certa rapidesa, reformar la constitució i problema resolt. Més enllà dels nombrosos arguments jurídics que ens portarien a explicar perquè no hi cap la cadena perpètua en el nostre país crec que existeixen arguments que neixen senzillament la moralitat i l’humanisme. Sincerament em preocupa veure com el revengisme s’instal·la en la nostra societat i aquella màxima de l’ull per ull i dent per dent pren una certa força.

A vegades tinc la sensació que retrocedim en el temps i tornem a les èpoques fosques on aquell que cometia un delicte era ridiculitzat davant tota la població i com a càstig se’l penjava enmig de la plaça del poble. Volem anar cap aquesta direcció? Afortunadament, el nostre marc constitucional i legal clarament no ens ho permet és més crec que seria una gran irresponsabilitat obrir la més mínima escletxa que permetés introduir algunes de les recents reivindicacions d’enduriment de penes o arribant a l’extrem de la cadena perpètua. Aquestes qüestions requereixen serenor i precisament per aquest fet us recomano les reflexions de Beccaria, autor d’un extraordinari llibre “De los delitos y las penas” una obra que malgrat estar escrita en ple segle XVIII us asseguro que té plena vigència en els nostres dies.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/02/09
Laia Gomis