Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados

L’ombra dels exàmens també es projecta sobre aquest espai, més d’una setmana sense actualitzar el bloc i no ha estat pas per caprici. La veritat és que m’han passat nombrosos temes pel cap i resistir a la temptació d’escriure quelcom no ha estat gens fàcil per una persona que no es mostra indiferent davant cap qüestió i per bé o per mal sempre ha de dir la seva. De totes maneres, les obligacions s’imposen i provoquen tota una sèrie de canvis sobrevinguts en el dia a dia.

En aquests moments, els codis i les lleis queden aparcats i arriba el torn de recuperar la calculadora, signe evident d’estudiar una matèria pròpia d’ADE: Direcció Financera, una assignatura tremendament interessant i a més si afegim l’actual context econòmic i l’estat dels mercats borsaris, doncs encara resulta més atractiu l’estudi.

Ara bé, enmig de l’estudi i els càlculs que ens porten a valorar accions, carteres i demés qüestions, he decidit fer un petit parèntesi. Canviar radicalment de qüestió i comentar-vos una novetat literària que feia molt de temps esperava: Memorias de un bedunio en el Congreso de los Diputados.

Aquest títol tan suggerent i alhora especial només podia ser obra d’una persona entranyable com és José Antonio Labordeta. Som molts els que sentim una admiració especial vers una persona encantadora com és Labordeta. Sincerament, mai oblidaré la meva primera visita al Congrés dels Diputats, vaig tenir la immensa sort d’assistir en viu i en directe a la derogació del Pla Hidrològic Nacional, finals de juny del 2004. Un ratet abans de l’inici de la sessió plenària, vaig intercanviar unes paraules amb aquest diputat aragonés, no ens coneixíem però la conversa va prendre un to amigable que realment em va sorprendre. Unes hores després, José Antonio Labordeta, sense voler-ho es faria un espai en tots els informatius.

Des de la tribuna de convidats vaig viure en viu i en directe, els insults i les riotes que els membres de la bancada popular realitzaven quan Labordeta tenia la paraula. Després d’aguantar estoicament i passivament durant una bona estona, va arribar un punt en el qual la paciència d’aquest diputat es va acabar.

Després de la sessió plenària, quan em dirigia als despatxos dels diputats, mentre esperava l’ascensor, va arribar Labordeta i vam compartir ascensor, els seus companys d’escó de diverses tendències polítiques no van dubtar en recolzar-lo i ell restava importància al fet, tot i que agraïa les paraules però ràpidament insistia en la necessitat de col·locar micròfons d’ambient perquè tots els ciutadans escoltessin els insults i les gracietes que els membres del PP realitzaven mentre els diputats intervenien.

José Antonio Labordeta ha estat un polític que no ha passat desapercebut, sempre ha dit les coses tal com les ha pensat, allunyant-se del to políticament correcte que tant inunda en la vida parlamentaria. A més, ha defensat amb força i energia els seus plantejaments des de la tribuna d’oradors, sense pèls a la llengua i sempre parlant clar i contundent, defugint de les mitges tintes.

Aquesta actitud noble ha despertat la simpatia i l’admiració de molts ciutadans per José Antonio Labordeta. Una persona que sempre ha defugit del protagonisme, a més, el seu pas per la cambra baixa no ha variat la seva manera de ser ni tampoc de pensar.

El repàs personal i retrospectiu que Labordeta realitza en el seu llibre “Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados” es converteix en una lectura obligada per tots aquells apassionats de la POLÍTICA (les majúscules no són una casualitat, sinó més aviat revelen un èmfasis especial per una concepció peculiar, particular i especial què sota aquestes lletres s’amaga)

Tot just començo el llibre però la lectura és molt ràpida i àgil, sense adonar-te’n devores les pàgines carregades d’anècdotes i profundes reflexions, totes elles escrites des d’una sinceritat que traspua les paraules i a més combinada amb una bona dosis d’irònia, pròpia del veritable Labordeta.