Una odissea

Les tardes dels diumenges són ideals per quedar-se a casa, depèn de l’estat d’ànim es pot aprofitar per avançar feina de cara a la propera setmana que està a punt de començar i aquells que sempre van a l’últim tren, enllestir qüestions pendents abans d’acabar la setmana. No obstant, hi ha diumenges que també ve de gust passejar una mica i perdre’s pels carrers de la nostra vila.

Aquesta darrera opció aparentment sembla molt atractiva, donar un volt i aprofitar per intercanviar unes paraules amb algú que amb tota seguretat et trobaràs pel carrer és una opció interessant. Una idea que plasmada sobre el paper interessant però quan ens desplacem fins al centre del Vendrell constatem en primera persona la solitud dels seus carrers.

De sobte, sembla que lluny de trobar-nos al Vendrell, la percepció i la imatge que desprenen els carrers i les places ens portarien a situar la realitat que es pot copsar en una tarda de diumenge com la pròpia d’algun petit poble aïllat. Tot i que m’atreviria a dir, que amb tota seguretat, molts pobles petits tenen major dinamisme i vida que el nostre en un diumenge per la tarda.

Durant la setmana, els comerços i les botigues, resten obertes i el trànsit de gent es converteix en una constant fins que el rellotge marca quarts de nou. Arribats aquest punt, l’afluència de persones es va reduint, una realitat que comprenc i atribueixo amb un cert risc d’equivocar-me amb les obligacions familiars i domèstiques que tots plegats tenim, el cansament propi després d’una densa i llarga jornada laboral també ens condueixen a no tenir massa ganes d’estar fins a tard voltant.

Ara, aquesta lògica sembla que no seria aplicable un diumenge per la tarda, teòricament són molts els ciutadans que gaudeixen del dia festiu per excel·lència i aquest fet ens conduiria a pensar que el nombre de persones que passegen pels carrers de la nostra vila augmentaria exponencialment.

La realitat dista molt d’aquesta presumpció inicial ja que lluny de passejar pels carrers pràcticament desèrtics, aquells que s’atreveixin a dur a terme aquesta sana activitat es trobaran amb un problema afegit. La veritat és que trobar un bar o una cafeteria oberta al bell mig de la Rambla un diumenge a la tarda és veritablement una odissea. Un fet que no puc entendre, si en el punt emblemàtic per excel·lència de tots els pobles, la Rambla, pràcticament no hi ha cap bar obert, on hem d’anar a prendre un cafè?

Segur que hi hauran veus que responsabilitzaran la crisis econòmica i financera que estem vivint en aquests moments d’aquesta realitat. No obstant, hem de ser curosos i reconèixer que aquesta dinàmica, desafortunadament, no és nova al Vendrell.

Crec que es tracta d’un factor preocupant, el nostre municipi s’encamina cap als quaranta mil habitants i les necessitats i els gustos d’un nombre tant important de ciutadans són plurals i diverses. A vegades, tenim una visió tancada i reduïda del nostre municipi, hem d’eixamplar la nostra concepció i la veritat és que continuem tenint un gran dèficit d’oferta d’oci i restauració. Després arribaran els laments i les queixes, avui per avui, pocs es posen a treballar per canviar una realitat imperant: el desplaçament de molts vendrellencs cap a les poblacions veïnes per gaudir d’una pluralitat d’oci inexistent en aquests moments en el nostre municipi.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/11/08
Laia Gomis