divendres, de novembre 14, 2008

L’alè de l’aire fresc


Enmig d’una ciutat cosmopolita els carrers són plens de vida i la mirada pròpia del turista provoca que la nostra atenció es focalitzi en un immoble. Concretament, es tracta d’un pis que passa completament desapercebut, no obstant, les nostres retines capten quelcom especial. La veritat és que aparentment no desperta cap interès, no té cap particularitat simplement ens captiva un misteri que embolcalla el conjunt del immoble.

Som estrangers, uns simples turistes en una ciutat desconeguda però no volem marxar sense conèixer alguna cosa més d’aquest pis especial. Precisament, el nostre interès ens condueix a descobrir que aquest pis és veritablement una autèntica institució per tots els ciutadans però la indiferència regna el comportament de tots els individus.

La curiositat ens empeny a indagar fins que descobrim que l’interior de l’immoble està completament abandonat, compta amb una habitació petita i tancada al món exterior que només disposa d’un finestró amb unes reixes desproporcionades. Precisament, a través dels espais que deixen les reixes s’escola un fil de llum que penetra sobre uns antics mobles polsegosos. L’estat natural d’aquest espai és la penombra, un fet que desperta una certa tristor per tots aquells enamorats de la lluminositat que desprèn el sol.

La tenebrositat i la tristesa s’apodera de l’espai, la veritat és que l’ambient que a l’interior de la cambra s’hi respira es troba molt viciat. Un efecte provocat per l’obstruccionisme generat com a conseqüència del tancament al qual està sotmesa l’habitació.

Aquesta realitat lluny d’ésser un secret és coneguda per tots els ciutadans que es converteixen en mers espectadors de la degradació d’un espai emblemàtic i important pel devenir de les seves vides com a ciutadans. A més, el més curiós de tot, és que ningú qüestiona aquesta deixadesa. En honor a la veritat, cal reconèixer que alguna veu atrevida critica la degradació en la qual es va sumint l’immoble però les paraules irritants no tenen cap translació pràctica amb gestos ferms i continguts.

Tanmateix, en aquesta vida no hi ha res permanent i després de donar-hi moltes voltes, un grup de persones decideixen canviar aquesta realitat. Ningú se’ls creu, ràpidament arriben les crítiques relacionades amb la inexperiència i el desconeixement però ells ho tenen molt clar. Assumeixen un compromís, volen canviar l’estat de l’habitació que durant massa anys ha estat abandonada, només necessiten paciència i temps perquè estan convençuts que ho aconseguiran.

A mesura que passen els dies, aquells ciutadans que primer els van infravalorar, s’interessen per conèixer a través de quins instruments pretenen modernitzar l’habitació. El boca orella comença a sorgir efecte i la idea disparatada d’un grup de persones es va escolant per tots els racons de la ciutat.

El treball tenaç i constant provoca que els propietaris del pis, els hi lliurin les claus perquè duguin a terme el canvi que anunciaven i proclamaven als quatre vents. Arriba el moment de passar dels postulats als gestos concrets i reals. Precisament, el passat 4 de novembre, els ciutadans americans, van lliurar a Barck Obama no només les claus del seu país sinó l’esperança i la il·lusió d’un canvi real per tot el món.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/11/08
Laia Gomis

2 Comments:

At 11:38 p. m., Anonymous marc said...

Molt bo, de veritat que fins al final, no sabia de que anava l'article.
Moltes esperances s'han dipositat en el Sr. Obama, que tingui molta sort.

 
At 12:25 a. m., Blogger Laia Gomis said...

La veritat és que volia parlar de l'Obama però no fer un article típic i vaig pensar en donar-li una mica la volta i a través d'aquesta idea que se'm va ocorre construir una ficció inspirant-me en la pròpia realitat.

Celebro que t'hagi agradat!

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home