L’aportació baixpenedesenca

El passat diumenge els ciutadans teníem una cita amb les urnes, a la nostra ment encara teníem ben present les recents eleccions municipals i ens retrobàvem davant una nova festa democràtica per excel·lència, unes eleccions.

La por per la ressaca abstencionista present en altres compteses electorals ens inundava a tots els que seguim amb passió desenfrenada la vida pública. La mobilització i la participació són dues actituds que haurien d’estar presents quan acudim a un període electoral. A vegades, els partits polítics s’ofusquen en qüestions secundàries, primant detalls sense gran envergadura que els condueixen sense ser-ne massa conscients a menystenir l’epicentre de les expectatives generades pels ciutadans.

Ara bé, amb el 9 de març arribava el moment d’escollir els diputats i senadors que formaran les Corts Generals de la propera legislatura, molts es decantaven fidedignament pel candidat José Luis Rodríguez Zapatero, escollint la papereta del puny i la rosa i altres optaven per les gavines que abanderen el signe per excel·lència del Partit Popular.

Els resultats a la nostra vila eren aclaparadors, una victòria socialista que s’apropava al sostre dels vuit mil vots. Aquesta realitat inqüestionable ha passat a un segon pla davant un fet veritablement sorprenent ja que el Partit Popular esdevenia al Vendrell la segona força política, passant per un grapat no gens insignificants de vots a Convergència i Unió, partit que es troba al capdavant del govern municipal vendrellenc.

Davant d’aquesta evidència, ràpidament hi ha qui s’ha espolsat d’hipotètiques responsabilitats i passant una reflexió que incomoda cap un futur un xic llunyà. Mentre no arriba l’anàlisi exhaustiva, es fa corre el vot útil per justificar el perquè de tot plegat. Hi ha qui sota el vot útil hi vol fer cabre totes les explicacions però tots plegats som prou coneixedors de l’immobilisme i la fe devota que el votants potencials de la federació nacionalista manifesten elecció rere elecció. Per tant, no em sembla la resposta més ajustada, per explicar el retrocés experimentat per la coalició nacionalista i personalment crec que haurien d’anar una mica més enllà, cercant el rere fons ideològic i el plantejament de les propostes, per descobrir el fluix resultat obtingut al Vendrell.

A més, convé que no oblidem que el cap de llista de CIU, Jordi Jané, durant tota la campanya electoral, el primer que feia abans de començar un míting era recordar el poble que el va veure arribar el món, concretament esmentava la població baixpenedensenca de l’Arboç. Aquest toc sentimentalista suposava la dosis suficient per obviar que durant quasi tres legislatures havia estat diputat per Barcelona.

Tanmateix, els resultats electorals no van acompanyar a CIU ni al Vendrell, ni a l’Arboç, població de naixement del seu candidat ni tampoc al conjunt del Baix Penedès, on s’havien de conformar guanyant les eleccions únicament a un dels catorze municipis que integren la nostra comarca, Masllorenç.

D’altra banda, els socialistes aconseguien fer-se amb el quart diputat al conjunt de la província de Tarragona mentre que CIU i PP mantenien un únic diputat. El nou escenari que es dibuixava a la nostra província tenia un toc baixpenedesenc indiscutible ja que gràcies al bon resultat obtingut pels socialistes a la nostra comarca s’impulsava el triomf socialista al conjunt de Tarragona, arribant assolir una fita inimaginable, quatre diputats socialistes sobre el total de sis. Que ningú oblidi, un èxit que s’aconseguia gràcies a la voluntat dels ciutadans que davant la infinitat de candidatures, clarament apostaven i confiaven pel projecte socialista.

Article publicat al diari del Baix Penedès, 14/03/08
Laia Gomis