Algunes percepcions que fins el dia d'avui reposaven al tinter

Feia dies que tenia ganes d’escriure unes paraules en aquest blog, són moltes les opinions i les percepcions que tinc després de la creació del govern d’entesa a Catalunya i algunes d’elles les voldria plasmar en aquest espai. La inactivitat del blog que tan sols actualitzo amb la meva col·laboració habitual al diari del Baix Penedès, es deu a l’allau de feina que tinc actualment, si bé es cert que no ens trobem ni de bon tros en plena època d’exàmens us puc assegurar que el mètode d’avaluació continuada que en moltes assignatures duem a terme no et permeten ni uns segons de descans, sempre tens quelcom a fer, quan no és una pràctica són uns exercicis... un ritme frenètic.

Si vols arribar a tot arreu, una vegada has complert amb la prioritat que suposen els estudis que s’enduen la principal inversió de les hores que té el dia, la solució per arribar als interessants afers que em preocupen i m’interessen, sempre és la mateixa, restar hores de son.

L’1 de novembre el vaig viure amb una gran intensitat perquè si bé havia participat en altres comicis electorals, els dos referèndums anteriors, aquestes eren les primeres eleccions on la disjuntiva no es trobava entre un sí o un no sinó que el to era completament diferent. A més, paradoxes de la vida, el primer polític de primera línia de batalla amb el qual vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules va ser precisament José Montilla, d’això ja en fa quasi dos anys, concretament en un míting a Tarragona el febrer del 2005 on ens va demanar el SÍ a la Carta Magna Europea. Aquesta no va ser l’única ocasió que vaig poder parlar amb ell ja que durant el tradicional sopar que els socialistes baixpenedesencs duem a terme a la Masia de Can Cobella, Montilla va acceptar la nostra invitació i ens va acompanyar en el sopar.

José Montilla és una persona que trenca els esquemes tradicionals sobre els quals acostumem a englobar a la classe política, no és amant dels grans actes, es defineix com una persona reservada, tranquil·la, poc amiga de les estridències i del soroll. Sempre prefereix intercanviar opinions en petits cercles perquè són més acollidors i li permeten conèixer de més a prop les percepcions de totes les persones que hi participen, a més no té cap problema en reconèixer les seves mancances, sinó que públicament ha exposat que l’oratòria no és la seva virtut i treballarà intensament per millorar el seu nivell de català. Potser són gestos que ens passen per alts a molts de nosaltres, però en una societat en la qual tots ens pensem que som superherois i que no tenim cap defecte sinó que sempre els tenen els altres, crec que és una mostra d’humanisme molt important.

Sóc optimista respecte la tasca de govern que el nou executiu durà a terme, tots sabem que el nou govern no gaudirà dels 100 dies de gràcies que s’acostumen a donar als nous governs perquè es troba analitzat i supervisat les 24 hores esperant l’arribada d’un error. Abans de la constitució del govern, tothom mirava molt de prop quines serien les passes inicials que realitzaria el president Montilla a l’hora de definir el seu equip, cap filtració, silenci sepulcral fins que no es van fer públics oficialment els noms dels consellers i les conselleres no van existir especulacions. Aquesta actitud contenia un missatge implícit que ens avançava l’arribada d’un nou model, pausat i tranquil, és cert, però absent d’espectacle.

El fet de configurar un govern no és una qüestió senzilla, me’n faig el càrrec però el meu esperit crític i inconformista em condueix a destacar un element que trobo a faltar. Salta a la vista l’absència de dones dins l’executiu, tot i que el PSC és l’únic partit que s’apropa a la paritat amb 3 de les 7 conselleries ocupades per dones mentre que a les conselleries d’ERC tan sols hi ha present una dona, i els companys d’ICV no en tenen cap. Estic completament segura que hi ha nombroses dones molt preparades i capacitades per ser caps de les diverses conselleries, però durant la present legislatura ens haurem de conformar tan sols amb les quatre conselleres. Per cert, dues d’elles ja són víctimes del masclisme insultant que determinats mitjans de comunicació practiquen, ja que consideren com una gran notícia el pentinat de la consellera Tura i les ulleres de la consellera Serna, algú s’imagina una crònica que parlés sobre el pentinat o la vestimenta d’algun conseller? Veritat que no, doncs aquest fet ens demostra que a les dones encara ens queda un llarg camí per recórrer fins aconseguir la igualtat real.

En darrer lloc, voldria tancar aquesta reflexió personal un xic desordenada basada amb meres impressions com apuntava inicialment amb el nomenament del vendrellenc Martí Carnicer com a Secretari General d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. El Martí és una persona que no necessita presentacions però per si algú llegeix aquestes paraules i no el coneix, us podria dir que si hi ha quelcom que el caracteritza és el fet de passar desapercebut, mai saps si està en un lloc o no, no li agrada gens el soroll, és amant de la tranquil·litat i l’harmonia, atributs que demostra quan és l’hora de treballar i ell mai ho reconeixerà perquè defuig del protagonisme però conjuntament amb el conseller Castells, ambdós han estat els grans artífexs del sanejament dels comptes públics. Una tasca complexa i gens senzilla però no en tinc cap dubte que el paper del Martí ha estat molt important i ell n’ha tingut molt a dir.