divendres, de novembre 17, 2006

Una gran lliçó

De camí cap a casa, quan encara no són les set de la tarda, la foscor del cel transmet una sensació comparable amb l’ambient pràcticament desèrtic propi de la matinada. Una horeta de viatge no dóna per molt però és un temps suficient per fer un primer balanç d’anàlisis del que ha donat de si el dia, recordar els assumptes que queden pendents i el més important, conèixer les darreres novetats informatives de la mà de la meva fidel companya de viatge, la ràdio. El butlletí informatiu destaca els titulars més candents de la jornada, no són massa les novetats que s’han produït d’ençà que a quarts de nou del matí desconnectava del món.

Un cop conec les notícies de gran abast, arriba el torn de descobrir aquelles que segurament l’endemà no ocuparan grans espais en els mitjans de comunicació i precisament aquest fet és el que fa despertar el meu interès personal vers elles. No obstant, els meus esquemes es veuen trencats quan dins aquest espai radiofònic escolto unes paraules pronunciades amb el cor però en cap moment cauen dins els paràmetres de la retòrica còmode i senzilla sinó que podem constatar que totes elles neixen d’una profunda i alhora meditada reflexió : “A casa meva es va fer de nit i una ombra de pena i de tristesa va envoltar la meva família. Des del primer moment vaig saber que era un atemptat en nom d’ETA, que em va causar profundes ferides a les cames, a les mans i al cor".

L’autor de les paraules esmentades a les línies anteriors és el jove diputat basc, Eduardo Madina, que ha esdevingut notícia perquè aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional ha començat a jutjar dos presumptes integrants del comando que va perpetrar l'atemptat contra ell el 19 de febrer del 2002.

Quasi han passat cinc anys d’aquest horrible esdeveniment però el pas del temps no fa desaparèixer els efectes i les greus conseqüències que se’n van derivar del mateix. Segurament, aquesta és la vessant que menys coneixem de l’Eduardo perquè la seva manera de ser i pensar l’allunya del centre mediàtic, no li agrada gens convertir-se en protagonista pel fet de ser una víctima d’ETA sinó que prefereix passar desapercebut.

Una posició totalment contradictòria a l’anterior és la que determinades víctimes del terrorisme d’ETA duen a terme, al·legant la condició de víctimes, imposen la seva veu per damunt de totes les altres, arribant a pensar que són les úniques legitimades per poder parlar amb propietat i coneixement sobre terrorisme. Quan en el fons de la qüestió, si cerquem una mica més enllà, constatarem que aquestes posicions radicals anteposen l’interès partidista davant de la unitat d’acció, tan necessària en aquests moments perquè no és cap novetat parlar de la tensa situació en la qual es troba el procés de pau a Euskadi.

El soroll que aquestes últimes duen a terme és eixordador, no es cansen de cridar, d’acudir a totes les cites radiofòniques, televisives o omplir dotzenes de columnes als diaris. En el fons, totes les seves paraules, els lemes i els discursos es troben buits de contingut, intenten suplir aquesta carència repetint fins a la sacietat els mateixos arguments perquè al final per avorriment ens els creguem.

Tots sabem que el camí que ens ha de conduir a obtenir el final de la violència a Euskadi i així aconseguir la pau és molt llarg, a més es troba ple de perillosos revolts amb grans dificultats. Hi ha qui des del primer dia va prescindir de totes aquestes consideracions, no volia ni escoltar-les perquè directament va traçar una línia recta per tal de només moure’s sobre la mateixa. A l’altre costat trobem persones que mereixen la meva admiració personal, una d’elles és l’Eduardo Madina, a qui li van col·locar una bomba lapa al seu cotxe per intentar fer callar la seva veu per sempre més però afortunadament no ho van aconseguir. Per a molts, avui més que mai, la seva veu ressona profundament en nostre subconscient perquè a través d’ idees clares, senzilles però alhora concises ens recorda que si volem donar les primeres passes en el camí per aconseguir la pau a Euskadi, hem de deixar a la línia de sortida la venjança, l’odi i el rancor, una lliçó que en els temps que corren no està de més recordar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/11/06
Laia Gomis

8 Comments:

At 11:12 a. m., Blogger manuel mas said...

Molt bé, Laia!

 
At 11:12 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Moltes gràcies pel teu comentari, celebro que t'hagi agradat l'article. Una abraçada!

Laia

 
At 2:09 a. m., Blogger Santi Benítez (Sun_Tsu) said...

Sincerament creo que Eduardo mai s'ha sentit víctima, i em fa l'efecte que en la seva declaració ho deixa clar al parlar de la seva mare, que, sota el seu punt de vista, va anar la veritable víctima del seu intent d'assassinat.

Molt bo el text.

Ôo-~

 
At 6:56 p. m., Anonymous Anònim said...

Tot el respecte per Madina, però kreu que és capaç de publicar Laia Gomis en altres blocs, la comparació entre Ciu i el franquisme.

Una mica de respecte per 1.000.000 de votants catalans i pel partit que ha guanyat les eleccions.

Les ha guanyat un partit franquista potser?

L'obssessió de Coco de Barrio Sésamo per dretes - esquerres us està fent embogir. Tan us costa entendre que hi hagi partits que no es defineixin en l'eix dreta - esquerra i només siguin nacionalistes catalans?

Un consell, llegiu, com faig jo, altres blocs que no només siguin els vostres, la vostra mentalitat tancada ho agrairà.

Un convergent emprenyat amb Laia Gomis
Visca Catalunya Lliure ¡¡¡

 
At 6:57 p. m., Anonymous Anònim said...

Disculpeu, això és el que Laia publica en altres blogs:


"Comparteixo plenament les teves paraules. A més, voldria afegir que els membres de CiU no van tenir prou en constatar que una campanya salvatge, de l'estil o nosaltres o el caos, els va donar 48 escons molt lluny de l'àmplia majoria absoluta que el sr Madí s'afanyava en pronosticar uns dies previs als comicis. No tenen remei, personalment arribaria a posar la mà al foc i crec que no em cremaria perquè penso que no es tracta d'una data escollida a l'atzar sinó que sabien molt bé que hi ha darrera d'aquesta data i especialment quin és el seu significat. En el fons aquesta actitud realment em preocupa i alhora m'espanta".

 
At 1:17 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Company, en primer lloc vull que sàpigues que la meva opinió l'expresso lliurement en els espais que crec oportuns. No sé quin objectiu tens ni tampoc quina finalitat cerques publicant el meu comentari però ja que tens l'amabilitat de fer-ho, no hagués estat de més que citessis el blog en el qual vaig realitzar el citat comentari. Perquè tots els lectors tinguin l'oportunitat de llegir la reflexió del Jordi Pedret i així podran entendre el significat de les meves paraules, personalment els convido a dirigir-se a seva la pàgina.

Fet aquest apunt de rigor, comentar que reconec sense cap mena de dubte el triomf electoral de CiU, per cert, em sorprèn que quan he parlat d’aquest assumpte en altres blogs, no ho hagis copiat esmentades intervencions al meu blog. Els 1.000.000 vots de CiU són tan dignes i respectables com els de tota la resta de formacions polítiques, així que també et demano el mateix respecte per tots ells.

El recurs fàcil de CiU és autodenominar-se com un partit nacionalista, això ho tenim tots clar però que s’hi amaga darrera del nacionalisme, clarament una política de dretes i això no ho intentis amagar o dissimular perquè és ben patent i tots ho coneixem. El desig d’impulsar l’escola concertada en detriment de la pública, la voluntat d’eliminar l’impost de sucessions. Si vols que citi altres qüestions, ràpidament tots recordem l’abstenció que CiU va dur a terme al Congrés davant la llei que permetia el matrimoni a les persones del mateix sexe o respecte la llei de dependència van votar-hi en contra, i així podria seguir però aquests tan sols són alguns exemples, que desemmascaren que s’hi amaga darrera del nacionalisme.

Abans d’acabar, tan sols voldria afegir que lamento que l’emprenyament d’un convergent hagi esdevingut el protagonista d’aquest espai de comentaris. Personalment, crec que no és el lloc més idoni per parlar d’aquesta qüestió. Sincerament hagués preferit que les qüestions plantejades giressin entorn de l’escrit que vaig escriure sobre l’Eduardo Madina. De totes maneres, sóc una persona oberta, amant del diàleg i malgrat desconec la teva identitat he desitjat que la teva veu s’escoltés en aquest espai plural i divers i així contestar les seves paraules. Tanmateix, t’emplaço a seguir parlant d’aquesta qüestió més endavant, quan tinguem una nova oportunitat de fer-ho.

 
At 1:03 a. m., Anonymous Anònim said...

Bé deixant de banda certes coses, chapeau pel comentari.
Salut

 
At 8:30 a. m., Anonymous Anònim said...

TE GUSTA HABLAR DE LAS PERSONAS QUE NO CONOCES, Y HABLAR DE PARTIDOS QUE NO TIENES NI IDEA DE QUE IDEALES DEFIENDEN. ENCHUFADA...

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home