Una gran lliçó

De camí cap a casa, quan encara no són les set de la tarda, la foscor del cel transmet una sensació comparable amb l’ambient pràcticament desèrtic propi de la matinada. Una horeta de viatge no dóna per molt però és un temps suficient per fer un primer balanç d’anàlisis del que ha donat de si el dia, recordar els assumptes que queden pendents i el més important, conèixer les darreres novetats informatives de la mà de la meva fidel companya de viatge, la ràdio. El butlletí informatiu destaca els titulars més candents de la jornada, no són massa les novetats que s’han produït d’ençà que a quarts de nou del matí desconnectava del món.

Un cop conec les notícies de gran abast, arriba el torn de descobrir aquelles que segurament l’endemà no ocuparan grans espais en els mitjans de comunicació i precisament aquest fet és el que fa despertar el meu interès personal vers elles. No obstant, els meus esquemes es veuen trencats quan dins aquest espai radiofònic escolto unes paraules pronunciades amb el cor però en cap moment cauen dins els paràmetres de la retòrica còmode i senzilla sinó que podem constatar que totes elles neixen d’una profunda i alhora meditada reflexió : “A casa meva es va fer de nit i una ombra de pena i de tristesa va envoltar la meva família. Des del primer moment vaig saber que era un atemptat en nom d’ETA, que em va causar profundes ferides a les cames, a les mans i al cor".

L’autor de les paraules esmentades a les línies anteriors és el jove diputat basc, Eduardo Madina, que ha esdevingut notícia perquè aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional ha començat a jutjar dos presumptes integrants del comando que va perpetrar l'atemptat contra ell el 19 de febrer del 2002.

Quasi han passat cinc anys d’aquest horrible esdeveniment però el pas del temps no fa desaparèixer els efectes i les greus conseqüències que se’n van derivar del mateix. Segurament, aquesta és la vessant que menys coneixem de l’Eduardo perquè la seva manera de ser i pensar l’allunya del centre mediàtic, no li agrada gens convertir-se en protagonista pel fet de ser una víctima d’ETA sinó que prefereix passar desapercebut.

Una posició totalment contradictòria a l’anterior és la que determinades víctimes del terrorisme d’ETA duen a terme, al·legant la condició de víctimes, imposen la seva veu per damunt de totes les altres, arribant a pensar que són les úniques legitimades per poder parlar amb propietat i coneixement sobre terrorisme. Quan en el fons de la qüestió, si cerquem una mica més enllà, constatarem que aquestes posicions radicals anteposen l’interès partidista davant de la unitat d’acció, tan necessària en aquests moments perquè no és cap novetat parlar de la tensa situació en la qual es troba el procés de pau a Euskadi.

El soroll que aquestes últimes duen a terme és eixordador, no es cansen de cridar, d’acudir a totes les cites radiofòniques, televisives o omplir dotzenes de columnes als diaris. En el fons, totes les seves paraules, els lemes i els discursos es troben buits de contingut, intenten suplir aquesta carència repetint fins a la sacietat els mateixos arguments perquè al final per avorriment ens els creguem.

Tots sabem que el camí que ens ha de conduir a obtenir el final de la violència a Euskadi i així aconseguir la pau és molt llarg, a més es troba ple de perillosos revolts amb grans dificultats. Hi ha qui des del primer dia va prescindir de totes aquestes consideracions, no volia ni escoltar-les perquè directament va traçar una línia recta per tal de només moure’s sobre la mateixa. A l’altre costat trobem persones que mereixen la meva admiració personal, una d’elles és l’Eduardo Madina, a qui li van col·locar una bomba lapa al seu cotxe per intentar fer callar la seva veu per sempre més però afortunadament no ho van aconseguir. Per a molts, avui més que mai, la seva veu ressona profundament en nostre subconscient perquè a través d’ idees clares, senzilles però alhora concises ens recorda que si volem donar les primeres passes en el camí per aconseguir la pau a Euskadi, hem de deixar a la línia de sortida la venjança, l’odi i el rancor, una lliçó que en els temps que corren no està de més recordar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/11/06
Laia Gomis