L’essència de la tardor

El camp cromàtic que dibuixa la tardor és realment apassionant, els ocres es van imposant de manera ferma i decidida sobre de la verdor i l’alegria dels colors vius de l’estiu. Com tota estació té una sèrie d’atributs que la defineixen i aconsegueixen que adquireixi una personalitat pròpia. Fa molts dies que hem deixat endarrera la verema, el most comença a fermentar dins els nostres cellers, el paisatge tímidament va canviant i el trepig del nostre pas, ferm i decidit, ens recorda que la tardor és aquí perquè les fulles dels arbres omplen alguns cèntrics carrers.

Les primeres pluges de la tardor s’enduen la insuportable calor que ens ha acompanyat durant el període estival, l’ambient es refresca de manera considerable i les jaquetes comencen a formar part de la nostra vestimenta diària. Aquesta peça de vestir es converteix en una clara manifestació de la incertesa pròpia dels dies de tardor, és la nostra aliada de bon matí quan els primers raigs de sol s’imposen sobre la humitat de l’ambient mentre que al migdia ens penedim d’haver-la agafat perquè ens fa nosa i de nou al vespre ens felicitem perquè la nostra decisió inicial no anava gens desencaminada, especialment quan el sol s’amaga i l’alè del hivern s’imposa.

Precisament, en aquesta època de l’any és quan em ve present el nostre passat immemorial, estic parlant quan les societats no tenien assentaments en un territori fix i determinat sinó que es desplaçaven en grup d’un indret a un altre cercant les fonts d’alimentació que els permetés sobreviure.

El modus vivendi dels éssers humans d’aquella època es fonamentava amb la caça i la recol·lecció dels fruits silvestres que trobaven pels boscos, una vegada havien explotat els recursos d’una àrea determinada aleshores emprenien un nou viatge amb l’esperança de trobar un nou indret en el qual l’abundància fos el denominador comú.

Salvant, la llarga distància temporal, no és tanta la diferència que separa aquestes pràctiques prehistòriques i ancestrals amb unes activitats que formen part de la quotidianitat d’aquestes dates, anar a buscar bolets, en seria un bon exemple.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una herència que els nostres avantpassats ens van deixar i contràriament a l’opinió que certes persones manifesten, estic convençuda que persistirà a la nostra societat durant molts anys. Només cal comprovar el neguit i l’esperit que les noves generacions tenen per intentar descobrir aquelles zones del nostre territori on tendeixen a créixer aquests deliciosos i suculents fongs.

L’olor que la muntanya desprèn en aquesta època de l’any és insubstituïble, aquells que tenim l’oportunitat d’acudir-hi una estona no ens la deixem passar perquè quan ens endinsem dins la profunditat del bosc ens adonem que la vida no es pot resumir sota cap preàmbul. La simplicitat dels termes ens conduiria a oblidar-nos d’aquests petits però meravellosos i encantadors elements que molt sovint passen desapercebuts a les nostres vides, defugen de la immediatesa i del soroll però ens ajuden a complementar els buits creats artificialment per la nostra societat.

Laia Gomis
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/10/06