Obrim els ulls
Els determinats possessius omplen el nostre llenguatge, el sentit de la propietat es troba molt arrelat entre tots nosaltres, de manera involuntària desitgem marcar unes distàncies perquè el nostre interlocutor apreciï una tímida però important diferència. Quan parlem del vehicle que guardem al garatge no és comú exposar tan sols el substantiu sinó que davant del terme cotxe hi acostumem a col·locar el possessiu meu perquè no hi càpiga cap mena de dubte, estem parlant del meu cotxe.Des d’un punt estrictament jurídic, aquesta aproximació seria totalment correcte i vàlida perquè en el fons, tan sols es tracta de la manifestació de la propietat per part d’aquella persona que disposa i gaudeix de la mateixa. En principi, aquesta tendència no generaria cap mena de problema sempre i quan ens moguéssim estrictament en el terreny material, el que de manera comú denominem com els objectes que ens envolten, però hi ha qui va més enllà, ampliant dins l’àmbit sentimental el sentit de la propietat, arribant a creure’s que la seva parella tan sols és un mer un objecte, un simple element que ajuda a engreixar el seu patrimoni.
De manera molt tímida, aquestes actituds es comencen a formar prematurament, un comentari d’un jove dirigit a la seva parella de l’estil, suposo que amb aquesta faldilla tan curta no sortiràs al carrer, podria ser un bon exemple. En principi el podríem categoritzar com irrellevant però de mal gust. Tanmateix, personalment crec que suposa la primera pedra per començar a construir el terrible edifici que acabarà amb una petita però consolidada cúspide en la qual els maltractaments tindran un lloc preeminent.
La societat acostuma a treure ferro a l’assumpte, sempre minimitza l’impacte al·ludint que són obsessions d’un determinat col·lectiu de persones, generalment dones que com no tenen altre feina, veuen problemes allà on no hi són i sota la bandera i la insígnia del feminisme pretenen combatre totes les injustícies del món. En el fons, totes les persones que sacralitzen i en determinades circumstàncies es mofen de la important tasca que el moviment feminista ha dut a terme en aquesta matèria, sense ser conscients de manera indirecta contribueixen a la perpetuació i el manteniment de la violència masclista
Si recuperem la frase apuntada a les línies anteriors, suposo que amb aquesta faldilla tan curta no sortiràs al carrer, segurament l’artífex de l’oració seria un jove que encara no ha interioritzat principis tan bàsics com el respecte vers la seva parella o la llibertat que ella té per decidir allò que creu oportú, amb independència de si és del seu gust de la seva parella o no. A més, la persona que està pronunciant aquesta oració dóna per fet el sometiment que la seva parella té vers ell, així doncs la situa en una posició de subordinació perquè haurà de fer allò que li exposa. Ras i curt, es tracta d’una frase carregada d’un masclisme insultant malgrat hi hagi qui no ho vulgui veure així.
L’actitud dels éssers humans mai em deixa de sorprendre perquè en el moment que un home apallissa a la seva dona, aquesta pràctica és motiu de repulsa i de condemna per un ampli sector de la nostra societat, la violència física sempre produeix el naixement d’un sentiment de menyspreu vers la persona que l’ocasiona. En canvi, quan la violència física es tradueix en violència psíquica, la primera reacció és restar-li importància i acte seguit afegir tota una sèrie de matisacions i connotacions, que no fan res més que justificar-la.
Aquestes pràctiques que atempten contra la dignitat de les dones mereixen ser denunciades, no aconseguirem res mantenint-les dins l’anonimat sinó que convé que tothom les conegui perquè és així com podrem anar destruint els vells tòpics que afirmaven que en nom de l’amor tot s’hi val. Ha arribat el moment de fer obrir els ulls al conjunt de la ciutadania davant l’immens problema que suposa la violència de gènere perquè aquesta és la primera causa de mort entre les dones de 16 a 44 anys, per sobre del càncer i dels accidents de trànsits.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/11/06
Laia Gomis
posted by Laia Gomis @ 11:18 p. m.
3 comments
3 Comments:
Hola:
Laia, per un cop estem d´acord en el sentit de que la violéncia de génere no admet indulgéncia, per l`altra banda lamento que hi hagi gent que en el post parli de temes que no venen al cas, jo no entenc com al segle XXI hi han homes que pensen que les dones no tenen els mateixos drets que un home , jo soc home i per a mi les dones mereixen el màxim de respecte i entenc que tenen que fer el mateix estar a la l alta direcció, en politica etc.... en fi, ja acabo nomes dir que plena solidaritat en un tema com aquest.
Garmir, moltes gràcies pel teu comentari, jo m’acostumo a formular la mateixa pregunta que tu exposes, per més voltes que hi dono no puc arribar a entendre que hi hagi homes que pensin que les seves parelles són un element més de la seva propietat i que poden tractar o més aviat maltractar sempre que els vingui de gust aquelles persones que sempre estan al seu costat.
Em sap greu que un article que té com a centre la violència de gènere es trobi amb un comentari sobre un tema polític com es el que l’estrany proposa. No tinc cap problema en respondre-li, més aviat a continuació ho faré, però vull deixar constància de la inoportunitat del comentari.
En primer lloc, desitjaria apuntar una consideració prèvia. Em considero una persona molt crítica, és cert, però igual que ho sóc amb els altres també ho sóc amb mi mateixa. Ara bé, establir un paral•lelisme directe que consisteix en afirmar que aquell que és crític només dóna lliçons als altres, personalment crec que és erroni.
Tan sols apunto la meva manera de veure i percebre les coses, fet que no vol dir, que jo sóc l'única posseïdora de la veritat, ni molt menys pretenc això.
Abans d'acabar, respondré la qüestió que em planteges. Totes les forces polítiques van perdre un gran nombre de vots l’1 de novembre, CiU perdia 100.000 vots, el PSC 250.000 i ERC 130.000, els grans triomfadors d’aquestes eleccions van ser ICV que guanyava més de 40.000 vots i podem apuntar la sorpresa de l’aparició a l’escenari polític català de Ciutadans, que obtenien 90.000 vots i aconseguien 3 escons.
Aquest escenari suposa que tots els partits polítics han d’analitzar els resultats a més si hi sumem els vots en blanc i la nombrosa abstenció, s’ha d’estudiar de prop i mirar de subsanar els possibles errors de cara al futur.
Ara bé, com la teva interpel•lació va directa al resultat del PSC, t’exposaré les meves percepcions PERSONALS, que poden o no coincidir amb allò que altres companys i companyes exposen. El primer element a tenir en compte és que el PSC va ser l’únic partit que presentava un nou candidat respecte els comicis del 2003, un factor que convé no oblidar, per evitar possibles suspicàcies no parlo que el responsable del resultat sigui Montilla sinó que una part de la pèrdua de vots podria ser deguda al canvi de candidat amb independència que es tracti d’en Montilla o qualsevol altre persona. En segon lloc, crec que el nostre votant potencial no va participar en la jornada electoral, assumpte que ens va fer especialment molt de mal i altres estaven cansats de l’abstracció dels termes que durant molts dies han omplert pàgines i pàgines dels principals rotatius. Sense cap mena de dubte no han estat uns resultats per tirar coets però des de l’endemà mateix de les eleccions estem treballant per corregir aquestes mancances.
En canvi, des de CiU van plantejar les eleccions com un plebiscit al Tripartit i tot i ser la força més votada han perdut la projecció que duien a terme, hi havia molts membres de CiU que tenien prevista una majoria absoluta aplastant i s’han hagut de conformar amb tan sols dos escons més, molt lluny dels 68 que imaginaven. Les actituds que recentment han demostrar deslegitimant l’entesa així com també posant en entre dit al nou president de Catalunya, José Montilla, espero que no es prolonguin en el temps i es corregeixin perquè com a demòcrates han d’acceptar les regles del joc, que per cert, durant els seus 23 anys de govern no van canviar ni una coma.
José Manuel, moltes gràcies pel teu comentari en el qual abordes diverses qüestions i totes elles molt interessants. En primer lloc, estic convençuda que arribarà un dia en el qual la violencia sobre les dones deixarà d'existir, potser peco d'optimisme però aprecio que hi ha molts homes sensibilitzats en aquesta matèria i crec que és un indici molt important, perquè cada dia som més homes i dones que plegats treballarem per posar punt i final davant unes pràctiques repugnants.
Vaig llegir l'article que cites del Josep Ramoneda i he de confessar-te que hi estic d'acord amb algunes petites matitzacions. Si bé es cert que ens trobem en un moment clau, no podem deixar escapar l'oportunitat que la ciutadania ens ha brindat, perquè tots sabem que en política les segones oportunitats no són freqüents. Estic convençuda que es corregiran alguns errors comesos a l'etapa anterior i la tasca de govern trascendirà al conjunt de la població, perquè durant l'anterior legislatura l'intens treball que tots els membres del govern van dur a terme va quedar sepultat per la qüestió estatutària.
Avui, ja tenim el nou govern així que espero que sense dilatar-se en el temps, tots ells comencin a treballar el més aviat possible per convertir en realitat tots els projectes.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home