Lo passador...una realitat

Avui, 30 de setembre del 2010 és un dia històric per les Terres de l’Ebre i si em permeteu concretar una miqueta més, delimitaré la transcendència històrica emmarcada en dues poblacions: Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Aquests dos municipis són veïns però el riu Ebre les separa. El pas de la barca és l’element més emprat pels ciutadans per salvar els prop de 300 metres que separa aquestes dues poblacions. Ara bé, a la nit o els dies de mal temps aquesta solució no esdevé viable i des de la resignació els deltebrencs que volen anar a Sant Jaume d’Enveja no els queda altra solució que fer un recorregut de 38 quilometres per carretera per arribar fins a la població desitjada.

No obstant, avui s’ha inaugurat “Lo passador”, una històrica reivindicació que durant els 23 anys de govern de CiU a la Generalitat de Catalunya va ésser no només menystinguda sinó completament oblidada. L’arribada del tripartit a la Generalitat de Catalunya conjuntament amb el compromís adoptat pels dos consistoris ebrencs va permetre avançar en aquesta matèria. La veritat és que en ple segle XXI semblava inconcebible que un riu separés dues poblacions i fins aleshores ningú s’hagués emprès seriosament un clam popular com era la construcció del pont.

Recordo que en el moment que el govern del tripartit va assumir com a prioritària aquesta qüestió, la desconfiança entre els ciutadans de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja era força present . Ningú es volia fer il·lusions perquè no s’acabaven de creure que després de tants anys algú escoltés la petició fonamentada en la construcció d’un pont. Des de la Conselleria d’Obres Públiques encapçalada per Joaquim Nadal es va treballar de manera aferrissada per tirar endavant aquest projecte i avui és una realitat. A més, no només s’ha construït un pont amb la finalitat d’unir les dues poblacions sinó que el disseny del pont permet que sigui un veritable passeig i un mirador. Compta amb un espai pels vianants i també pels ciclistes, sense oblidar la calçada per on es desplaçaran els vehicles.

Aquest matí, el president de la Generalitat, José Montilla, acompanyat del Conseller d’Obres Públiques i els alcaldes de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre han inaugurat Lo passador. Una inauguració que ha comptat amb una gran presència de ciutadans d’ambdues poblacions que no volien deixar escapar una jornada històrica com la d’avui perquè el vell somni s’ha convertit en una realitat!

No és temps de teoria!

Joan Maria Diu, regidor d'Hisenda de l'Ajuntament del Vendrell

Les polítiques actives de participació ciutadana han viscut un revulsiu important en els darrers anys. Els experts i coneixedors de l’entramat social han apuntat en diverses ocasions el perill que suposa la distància existent entre els polítics i la ciutadania. Precisament, hi ha qui assenyala que un dels motius de l’abstenció resideix en aquest abisme. En aquest sentit, per tal de reconduir la situació, s’han intentat aplicar polítiques de participació ciutadana per tal d’involucrar d’una manera més directa i activa als ciutadans per tal d’allunyar-los de la còmode passivitat.

Personalment, considero que aquest camí resulta enormement interessant però sempre cal avançar a través de les complicitats d’ambdues parts. No tindria cap sentit projectar una sèrie d’aspectes i treballar a fons cercant la participació ciutadana i després no trobar resposta.

En el nostre municipi, el cap de setmana passat es van celebrar unes jornades anomenades Anolitu Oliantu Pels que no coneguin l’abast d’aquest projecte, comentar breument, que consisteix en donar l’oportunitat als joves que ho desitgin de gestionar una aplicació del pressupost de l’àrea de joventut.

D’una banda, em sembla una iniciativa interessant però de l’altra no em puc estar d’expressar la certa perplexitat que m’envaeix quan tinc coneixement d’aquesta notícia. No fa massa dies que els diaris dedicaven rius de tinta en abordar el delicat estat econòmic de l’Ajuntament del Vendrell. Concretament, realitzaven un èmfasi especial entorn el desorbitant endeutament de les arques municipals ja que el deute supera el 75% dels ingressos.

Hi ha proveïdors que fa mesos que no cobren, les factures pendents a pagar es reprodueixen a una velocitat vertiginosa i quan s’apropen els darrers dies del mes, em consta, que s’han de fer mans i mànigues per pagar els sous dels treballadors municipals.

Enmig d’aquesta disbauxa desorbitant, el regidor d’hisenda es troba desaparegut. Restar immòbil davant aquesta greu situació es prou revelador del tarannà d’una persona i responsabilitzar a la crisi econòmica resulta un comportament força covard. La realitat és una altra, en cap moment menystindré els efectes de l’actual context econòmic però en honor a la veritat cal afegir que bona part de l’estat en el qual ens trobem actualment es deu a les nombroses decisions errònies adoptades en els darrers anys. Sense anar més lluny, tots recordem el sentit dels darrers pressupostos municipals caracteritzats per l’enorme ficció que els acompanyava ja que les modificacions de crèdit no trigaven en arribar. A més, en època de crisi aposten per la retallada dels serveis socials però en canvi es procedeix a l’adquisició del teatre Brisamar per un milió d’euros...Aquests són només alguns ràpids exemples però en podria citar molts més.

Així doncs, arribats aquest punt, els joves que van participar en el projecte de gestió d’una aplicació pressupostària van tenir l’oportunitat de conèixer només la teoria. No crec que ningú els expliqués la mala praxis desenvolupada a l’ajuntament del Vendrell perquè el nostre ajuntament en matèria econòmica no és un exemple a seguir.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/09/10

Laia Gomis

Labordeta sempre ens acompanyarà...

Una mirada noble carregada d’humilitat, una expressió facial seriosa que s’esvaia amb certa facilitat, aquest era el veritable, l’autèntic José Antonio Labordeta. Un home compromès amb la vida, un lluitador infatigable i les seves fermes conviccions el van acompanyar fins el darrer dia.

José Antonio Labordeta era una persona molt propera, quan feia una estona que parlaves amb ell tenies la sensació de compartir una vella amistat i tot just feia mitja hora que conversaves amb ell. A més, era un pou de saviesa, els seus coneixements brollaven en totes les seves intervencions que eren dignes d’escoltar atentament, de principi a fi.

La veritat és que em considero una privilegiada d’haver conegut personalment a José Antonio Labordeta. En diverses ocasions vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar opinions entorn l’activitat política quan ell era diputat al Congrés. A més, recordo amb especial emoció el dia en el qual es va aprovar la derogació del Pla Hidrològic Nacional. Una votació que vaig viure in situ des de la Tribuna de convidats del Congrés. La bancada del PP estava repleta de pancartes amb el carrincló lema AGUA PARA TODOS i l’ambient que es respirava al Ple era de certa tensió. Bona part dels diputats populars interrompien les intervencions dels diferents portaveus dels grups polítics però quan Labordeta va prendre la paraula, els insults personals vers ell i les desqualificacions augmentaven de to. En aquest context, Labordeta no s’ho va pensar dues vegades i va contestar amb l’estil que tant el caracteritzava a totes les acusacions que en veu baixa els diputats populars li dirigien.

No obstant, el polifacètic Labordeta també es va acostar fins al Vendrell per participar en una conferència en motiu del 25è aniversari de l’IES ANDREU NIN. Un acte entranyable, tots els presents vam aprendre qüestions que desconeixíem i a més vam gaudir d’una cançó cantada a capella pel propi Labordeta. En acabar l’acte, li vaig demanar si em permetria fer-me una foto al seu costat per tenir-la de record. Sense pensar-s’ho dues vegades em va dir el següent: “Tú estás segura que quieres una foto con un viejo como yo?” No només estava segura sinó que és allò que desitjava, una fotografia que el mateix dia de la derogació del PHN em va dedicar i signar molt amablement.

Mentre escric aquestes paraules no em puc estar d’alçar la mirada i observar minuciosament la fotografia. Uns prestatges més enllà tinc les seves memòries, “Memorias de un beduino” una obra que vaig llegir apassionadament...

José Antonio Labordeta mereix molt més que les meves humils paraules, diversos són els esborranys que he elaborat i al final he apostat per publicar aquesta breu reflexió que tot i que no m’acaba de convèncer penso que a grans trets sintetitza records barrejats d’alguns breus però intensos moments compartits amb Labordeta.

«Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más» (Recuérdame).‏

Des del tren

El gall encara dorm, la lluna presideix el firmament des d’una posició preeminent mentre les estrelles espurnegen un cel fosc com la gola d’un llop. El rellotge evidencia que els primers raigs de sol no trigaran en aparèixer per l’horitzó. No obstant, la quietud i la tranquil·litat que regnen a les sis del matí ens porta a pensar que l’activitat es troba en un estat latent.

En el fons, aquesta primera i ràpida impressió no s’ajusta a la realitat perquè a primera hora del matí trobem els vagons del tren plens de passatgers. Persones anònimes que inicien un trajecte per diversos motius però substancialment els podríem resumir en factors laborals o acadèmics. El silenci esdevé efímer, en els primers minuts del inici del trajecte els passatgers es concentren en llegir un llibre o bé posar-se al dia repassant la premsa. Hi ha qui aposta per evadir-se escoltant música, entretenint-se amb el mòbil o aquells que desitgen escurçar el viatge fent una becaineta. Tanmateix, a mesura que avança el trajecte té lloc el creuament de diverses melodies de telèfons mòbils. El dia desperta amb força i amb ell les necessitats comunicatives. La música dels ipods o mp3 ja no queda reduïda a l’esfera personal sinó que esdevé compartida sortint amb una projecció especial més enllà dels auriculars.

La discreció comparteix viatge amb l’estridència. D’una banda trobem aquells passatgers que procuren passar desapercebuts mentre que a l’altre extrem hi ha aquelles persones que sense cap mena de pudor t’obren les interioritats de les seves vides. Sense desitjar-ho i sense ésser conscient et converteixes en coneixedor de facetes peculiars dels viatjants.

Difícilment coincidiràs amb aquesta persona en un altre moment de la vida però d'avantmà disposes d’una abundant informació copsada en tan sols un viatge de tren. Que ningú es pensi que es tracta de realitzar descobriments de secrets inhòspits sinó més aviat es tracten d’afers comuns que tots amb major o menor mesura coneixem. començant per les problemàtiques familiars, continuant pels estats de salut crítics fins arribar a preocupacions de tota mena que comparteixen espai amb les dèries col·lectives.

Nogensmenys, aliè a totes aquestes qüestions, el tren manté la marxa. El ritme no cessa, segueix una constant tranquil·la i pausada, sempre avançant camí. En aquest sentit, cada aturada provoca l’arribada de nous passatgers que s’incorporen de facto al microcosmos que s’ha format en una estona en aquest mitjà de transport. Acte seguit, hi ha qui abandona el tren perquè han arribat al destí desitjat.

En aquest moment, els rumbs difereixen,s’obre un petit parèntesis. Les nostres obligacions s’imposen amb força i ràpidament oblidarem tot allò que hem anat copsant durant el nostre viatge. No obstant, quan iniciem el retorn a casa restablirem el parèntesis que havíem realitzat i recuperarem de nou totes les singularitats i particulars que es respiren en un mitjà de transport comú i col·lectiu com és el tren.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/09/10

Laia Gomis

Actituds infantils

L’organització i la planificació són dues paraules que s’haurien de trobar en la fulla de ruta de qualsevol acció de govern. Els ciutadans defugim de les pràctiques improvisades que es sostenen sobre fràgils argumentacions que davant una llevantada crítica queden reduïdes fins a la mínima expressió esdevenint un agregat de mots sense més.

No obstant, en els darrers temps hem pogut copsar com l’efecte mediàtic guanya terreny, les aspiracions personals i el protagonisme dels càrrecs públics esdevenen una prioritat per alguns i allò veritablement important queda relegat en un calaix. Com a contrapartida, utilitzem la vella tècnica consistent en desviar l’atenció cercant qualsevol afer que acapari totes les atencions així ningú es preguntarà pels problemes reals que ens afecten de prop a tots nosaltres.

Dissortadament, les improvisacions constants s’han convertit la veritable actuació de l’equip de govern que encapçala l’alcalde del Vendrell, Benet Jané. A més, curiosament totes elles troben aplegades sota un gran paraigua anomenat ressò mediàtic. Ben present tenim tots plegats l’actitud teatral i el circ que va permetre i tolerar Convergència i Unió durant el mes de juny a la sala de plens de l’Ajuntament del Vendrell en relació a la prohibició del burka. Encetàvem l’estiu esdevenint el centre de totes les atencions mediàtiques, periodistes d’arreu del país es desplaçaven fins al Vendrell per cobrir una sessió plenària realment esperpèntica.

Sense perdre el fil anterior, acomiadem l’estiu esdevenint una vegada més en els protagonistes. De la nit al dia, l’alcalde del Vendrell adopta una decisió entorn el top manta, lluny de perseguir-lo estableix una zona de tolerància de la venda ambulant il·legal.

L’estupefacció és la sensació que s’apodera de molts vendrellencs quan coneixem aquesta decisió. Res encaixa en els paràmetres sobre els quals es recolza un estat de dret. Resulta paradoxal que des de l’administració local s’empari i es protegeixi la venda ambulant il·legal. No obstant, les sorpreses no acaben aquí perquè acte seguit, la població veïna de Calafell es suma a la decisió adoptada per l’alcalde vendrellenc.

En aquest moment és en el qual convé aturar-se un moment i reflexionar. Hi ha certes dinàmiques que resulten molt perilloses, no pas per l’efecte a curt termini que poden provocar sinó més aviat pel pòsit que es va acumulant en el substrat de la societat. Les actituds irresponsables i arbitràries sempre acaben passant factura perquè els ciutadans ens indignem davant decisions que cauen pel seu propi pes. Sense anar més lluny, la reunió que aquesta mateixa setmana han mantingut els alcaldes amb el conseller d’interior ha posat de manifest allò que realment amagava la decisió. Centrar l’atenció informativa, sense més.

Aquesta no és una deducció personal sinó una afirmació realitzada per ambdós alcaldes baixependesencs. En aquest sentit, han reconegut que la tolerància amb la venda del top manta només cercava centrar l’atenció i així éssers escoltats. No voldria caure en la frivolitat però aquesta afirmació em recorda als patis de parvularis en els quals els més menuts duen a terme actituds inversemblants per centrar l’atenció dels més grans. No obstant, les responsabilitats de govern s’haurien de trobar a les antípodes d’aquests comportaments infantils i apostar d’una vegada per totes per la serietat i responsabilitat i abandonar les actituds infantils i teatrals.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/08/10

Laia Gomis