Nomenament mediàtic

En els darrers temps la serietat i el rigor han anat perdent protagonisme enfront la fortalesa que adquireixen els sentiments més primaris i les passions desenfernades en el conjunt de la nostra societat. Només es tracta d’una constatació personal però si ens aturem uns instants i contemplem el nostre voltant podrem apreciar com dissortadament disposem de nombrosos exemples que evidencien aquesta tònica dominant i imperant.

Els discursos buits de contingut però engalenats amb falses promeses que estan sustentades sobre la demagògia més àrdua s’escolen i penetren cercant el refugi dels mitjans de comunicació. Els disbarats semblen no tenir fi i les propostes mentre més desproporcionades i surrealistes doncs major reclam mediàtic gaudeixen. Aquestes són les úniques dues variables que interessen aquells que pronuncien gran alegats i coneixen abastament que mai podran convertir en realitat cap dels seus postul·lats.

La veritat és que aquesta situació em preocupa enormement, hi ha qui menysprea aquesta realitat i opta per restar importància al·legant que només és un fenomen puntual i temporal que gaudeix d’un curt cicle de vida. No obstant, la voluntat de permanència es troba present i lluny de conformar-se amb aquest objectiu va més enllà cercant un efecte contagiós que acabi dominant el nostre entorn.

Sovint, aquestes conductes les podem observar en formacions polítiques que comencen a donar els seus primers passos a l’esfera pública i precisament per aquest fet aposten per les estridències. El primer requisit és gaudir d’un mínim reconeixement públic així doncs apel·lant a la màxima “el que importa és que parlin de tu encara que sigui malament” algunes d’elles aposten per la demagògia en estat pur així com també el populisme.

Tanmateix, quan aquestes conductes esdevenen l’eix vertebrador d’una formació política que ha gaudit de responsabilitats de govern i en aquests moments compta amb el recolzament de prop de deu milions de ciutadans és quan la sorpresa i l’estupefacció m’envaixen. El viratge populista i demagògic del Partit Popular ha quedat palès en diversos estadis de la present legislatura però l’exemple més escandalòs el tenim aquesta mateixa setmana quan s’ha donat a conèixer que Juan José Cortés, el pare de Mari Luz, una nena que va ésser assassinada durant el gener del 2008, es convertirà en assessor del Partit Popular en temes jurídics.

El dolor i l’enorme tristesa són dos elements que acompanyen aquesta família des del primer dia d’absència de la petita i entenc la perdurabilitat de l’enorme impotència i rabia que senten des del primer dia que van tenir coneixement que la seva filla havia estat assassinada. No obstant, el fet d’haver ésser protagonista d’uns fets luctosos com els esmentats a les línies precedents no atorguen la competència necessària per esdevenir assessor en qüestions jurídiques. Aquests afers han d’estar reservats a persones amb bagatge i a més disposin d’acurats coneixements entorn el món jurídic.

En el moment de legislar, els sentiments i les emocions no poden penetrar a l’esfera jurídica perquè sinó s’acabaria desvirtuant el sistema en tot el seu conjunt. És en aquest sentit que consiero un gran error que el Partit Popular abandoni el camí de la serenitat nomenant com assessor en termes jurídics a Juan José Cortés, una decisió que no pot ésser avalada per les seves competències jurídiques sinó únicament fonamentada des de la demagògia i el populisme.