dijous, de desembre 31, 2009

El ritme marcat pel temps


La noció del temps és una qüestió relativa, hi ha persones que contemplen el pas dels dies des d’una passivitat envejable, essent testimoni mediat i directe de cada hora que transcorre. En canvi, a l’altre costat ens trobem aquells que també vivim amb intensitat tots els moments però realment només som conscients del dia en el qual vivim quan alcem la vista i contemplen el calendari.

Precisament, aquestes alçades del 2009 el calendari esgota els darrers dies d’un any replet d’experiències, vivències i emocions. Les expectatives generades quan iniciem un nou any són tremendament ambicioses però a mesura que avancen els mesos aquestes van perdent intensitat fins que a mitjans d’any es troben totalment desnaturalitzades i pràcticament oblidades en el vell calaix dels records.

Tanmateix, les ambicions continuen ben presents, els reptes no falten però adquireixen un caràcter i un to completament diferent. El calendari no marca el ritme dels objectius sinó més aviat pren un especial protagonisme els interessos i les preocupacions intrínseques a les nostres vides.

Si bé és cert que darrera de l’obsessió d’organitzar i planificar s’amaga la por encoberta de deixar escapar valuosos moments sempre existeix un cert risc de prioritzar aquelles qüestions poc rellevants però que d’altra banda, marquen la nostra agenda. Quan arriba el dia que tanquem l’agenda, aleshores és qual realment som conscients de les dimensions i l’abast que suposen certes implicacions.

Tot s’acaba resumint en una paraula, senzilla però profundament reveladora d’una gran veritat, prioritat. A tots ens ha passat en alguna ocasió, dies que has marxat de casa d’una revolada de bon matí quan els primers rajos de sol tímidament apareixen i quan tornes a casa, són més de les deu de la nit i has passat tot el dia sense parar, amunt i a avall, d’aquí cap allà i en el millor dels casos tenint una estoneta per dinar i ràpidament continuar amb la feina.

Un dia que hem deixat escapar i aquest mai més el tornarem a recuperar, és cert que demà n’apareixerà un altre però per molt que ho intentem el cafè que tenim pendent o la conversa que hem posposat per després ja no tindrà cabuda en el dia que hem deixat endarrere sinó que haurà d’esperar l’arribada de l’endemà.

Les obligacions i les responsabilitats impliquen que per nosaltres la màxima que des de petits ens expliquen dient que els dies tenen vint-i-quatre hores no és exactament aquesta. La disponibilitat del temps que realment tenim per nosaltres és una qüestió ben diferent i que dissortadament s’allunya molt de les famoses vint-i-quatre hores.

Estem a les portes d’un nou any, el 2010 es presenta carregat de reptes i oportunitats per a tots nosaltres, convé extreure la màxima potencialitat d’aquest nou any i això només ho aconseguirem si ens proposem compaginar les responsabilitats amb els moments d’evasió i diversió. Només d’aquesta manera el temps no serà un problema en les nostres vides. Afortunadament, sempre existeix un cert marge de discrecionalitat, un espai reservat a l’artífex que dota d’una certa peculiaritat el nostre dia a dia i evita que la rutina s’apoderi de nosaltres, la improvisació que és capaç de tenyir de color un dia marcat pel to grisenc.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/12/09
Laia Gomis

2 Comments:

At 2:39 a. m., Blogger Miquel Casellas said...

malauradament el temps ens marca. molt bon any i molta sort pel 2010

 
At 9:24 p. m., Anonymous Nicolás Ruiz said...

Que bien escribe esta chica, no cambias Laia :p

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home