100 anys sense demanar permís

Una estona lliure a mig matí em porta a escriure la meva col·laboració al Diari del Baix Penedès en un indret poc habitual, la biblioteca de la universitat. El silenci interromput per l’escandalòs so d’un telefon mòbil provoca que totes les mirades s’alcin per intentar identificar on rau l’origen del trencament de l’harmonia que es respirava fins fa uns breus instants.

De sobte constato una realitat, miro al meu voltant i observo nombroses persones que estudien. Concretament, la majoria d’aquestes persones són dones. Un fet que avui ens passa completament desapercebut fruït de la normalització. No obstant, aquesta no ha estat una tònica preponderant en la nostra història més recent.

L’any 2010 es compleixen cent anys des de que la dona va poder accedir a la universitat lliurement, és a dir, sense haver de demanar permís a les autoritats públiques. La veritat és que produeix un cert estupor descobrir que només fa un segle que les dones podem anar a la universitat sense haver de motivar aquesta decisió ni tampoc haver de recorre a les autoritats perquè ens deixin formar part de la comunitat universitaria.

Reflexionar entorn aquestes qüestions resulta un exercici tremendament interessant perquè ens permet copsar el punt de partida en el qual ens trobàvem fa quatre dies perquè tots som coneixedors que en els termes històrics un segle és un horitzó temporal molt reduït. No obstant, en poc temps hem dut a terme un important salt qualitatiu i quantitatiu. Només cal recórrer els diferents campus universitaris del nostre país i automàticament ens adonarem d'una realitat que les estadístiques també posen de relleu perquè sis de cada deu llicenciats són dones. Ara bé, tampoc ens hem de deixar endur per l'optimisme desmesurat perquè si bé és cert que avui les dones podem estudiar lliurement hi ha tota una sèrie de barreres que en ple segle XXI encara no hem aconseguit superar.

L'anomenat sostre de vidre lluny de reduir-se tendeix a expandir-se. Si bé és cert que la incorporació al mercat laboral de les dones és un fet inqüestionable a mesura que anem ascendint als càrrecs de major responsabilitat copsem com la presència de dones es redueix dràsticament. Personalement, no conec cap home que hagi rebutjat a un ascens professional perquè havia d'atendre a les obligacions familiars, especialment a la cura dels fills, o bé dedicar-se a les tasques de la llar. En sentit contrari, conec nombroses dones que han vist trucandes carreres professionals brillants perquè el sentiment de culpabilitat les inundava perquè consideraven que la feina les absorvia i no dedicaven temps a la llar i a la família.

Tanmateix, lluny de les imatges pessimistes que avui en dia encara es dibuixen crec que hem de reivindicar la valentia i la tossuderia de moltes dones que a principis de segle es van rebel·lar reclamant major quotes de llibertat. Sense anar més lluny, estic convençuda que sense aquests passos previs que van assentar unes sòlides bases avui les coses serien ben diferents. En l'esfera més personal, sense els gestos trascendentals de totes elles avui en dia la persona que escriu aquestes paraules no estaria a la universitat i ben segur que les meves reflexions, opinions i pensaments d'una dona jove no veurien la llum pública.

Article publicat al Diari del Baix Penedès,

Laia Gomis