Paraules carregades de reflexions
Les generacions més grans conserven una precisió i una exactitud envejable en relació al calendari. Recorden el santoral de cap a peus, no necessiten memoritzar el sant dels familiars i els amics més propers ja que coneixen bona part de l’ampli santoral que s’escampa durant els tres-cents seixanta cinc dies de l’any.
En els darrers anys, s’ha invertit aquesta tendència tot i que encara continua pervivint en molts de nosaltres, els dies compten amb una càrrega simbòlica molt important ja que més enllà del santoral corresponent actualment trobem dies internacionals sobre tot un reguitzell de qüestions.
Dates en les quals volem recordar o homenatjar esdeveniments i successos que van tenir lloc no fa massa temps i per aquest fet, s’instaura el costum de recordar i destacar la importància d’aquests dies. Els mitjans de comunicació de tant en tant es fan ressò d’aquesta realitat i així ens recorden fets que amb tota seguretat haurien caigut en l’oblit en la ment de molts de nosaltres.
Tanmateix, els dies internacionals no només emparen cites històriques sinó també persegueixen l’objectiu de moure les nostres consciències en relació a determinades malalties o problemàtiques reals existents en el si de les nostres societats.
En diverses ocasions, he aprofitat la imminent arribada d’un dia internacional per escriure una breu reflexió sobre una qüestió concreta i específica. No obstant, aquesta setmana no serà així, un fet que fonamentalment es deu a la reflexió que em va provocar la lectura d’un escrit que Pasqual Maragall publicava el passat diumenge en un diari.
Alguns podrien pensar que el to de l’escrit seria polític però no era així, més aviat parlava d’una esfera i una realitat que poc té a veure amb la política. Les paraules de Maragall deixaven entreveure la introspectiva d’una persona humana, de carn i ossos, que igual que milions de ciutadans del nostre planeta pateix una malaltia anomenada Alzheimer.
Ell aprofitava el dia mundial de l’Alzheimer per adreçar-se a totes les famílies, als amics i als coneguts de les persones que pateixen aquesta malaltia. A més, les seves paraules es convertien en un autèntic homenatge i un infinit agraïment vers aquelles persones que sempre estan al costat del malalt. Un bonic gest que em va trencar els meus esquemes ja que sincerament m’esperava trobar un text amb forma de cercle, amb un únic punt d’origen i de partida. No obstant, no va ser així i Maragall, lluny de tancar-se en el món dels malalts i en la seva pròpia malaltia, va pensar en les persones que pateixen i que estan al peu del canó al costat dels malalts sense esperar res a canvi. Tots ells no disposen de cap dia internacional reconegut en el nostre calendari i conscient d’aquesta realitat, les seves paraules ens conduïen a tots els que atentament llegíem el seu escrit a reflexionar.
En els temps que corren, crec que no és massa habitual que un text aconsegueixi sacsejar les nostres consciències. Així doncs, cercar un petit espai per reflexionar i pensar sobre tot allò que ens envolta, és molt necessari. Aquesta és l’única manera d’ésser conscients del privilegi que tenim, simplement pel fet de llevar-nos cada matí i gaudir d’un bon estat de salut per poder emprendre una jornada atapeïda de feina.
En els darrers anys, s’ha invertit aquesta tendència tot i que encara continua pervivint en molts de nosaltres, els dies compten amb una càrrega simbòlica molt important ja que més enllà del santoral corresponent actualment trobem dies internacionals sobre tot un reguitzell de qüestions.
Dates en les quals volem recordar o homenatjar esdeveniments i successos que van tenir lloc no fa massa temps i per aquest fet, s’instaura el costum de recordar i destacar la importància d’aquests dies. Els mitjans de comunicació de tant en tant es fan ressò d’aquesta realitat i així ens recorden fets que amb tota seguretat haurien caigut en l’oblit en la ment de molts de nosaltres.
Tanmateix, els dies internacionals no només emparen cites històriques sinó també persegueixen l’objectiu de moure les nostres consciències en relació a determinades malalties o problemàtiques reals existents en el si de les nostres societats.
En diverses ocasions, he aprofitat la imminent arribada d’un dia internacional per escriure una breu reflexió sobre una qüestió concreta i específica. No obstant, aquesta setmana no serà així, un fet que fonamentalment es deu a la reflexió que em va provocar la lectura d’un escrit que Pasqual Maragall publicava el passat diumenge en un diari.
Alguns podrien pensar que el to de l’escrit seria polític però no era així, més aviat parlava d’una esfera i una realitat que poc té a veure amb la política. Les paraules de Maragall deixaven entreveure la introspectiva d’una persona humana, de carn i ossos, que igual que milions de ciutadans del nostre planeta pateix una malaltia anomenada Alzheimer.
Ell aprofitava el dia mundial de l’Alzheimer per adreçar-se a totes les famílies, als amics i als coneguts de les persones que pateixen aquesta malaltia. A més, les seves paraules es convertien en un autèntic homenatge i un infinit agraïment vers aquelles persones que sempre estan al costat del malalt. Un bonic gest que em va trencar els meus esquemes ja que sincerament m’esperava trobar un text amb forma de cercle, amb un únic punt d’origen i de partida. No obstant, no va ser així i Maragall, lluny de tancar-se en el món dels malalts i en la seva pròpia malaltia, va pensar en les persones que pateixen i que estan al peu del canó al costat dels malalts sense esperar res a canvi. Tots ells no disposen de cap dia internacional reconegut en el nostre calendari i conscient d’aquesta realitat, les seves paraules ens conduïen a tots els que atentament llegíem el seu escrit a reflexionar.
En els temps que corren, crec que no és massa habitual que un text aconsegueixi sacsejar les nostres consciències. Així doncs, cercar un petit espai per reflexionar i pensar sobre tot allò que ens envolta, és molt necessari. Aquesta és l’única manera d’ésser conscients del privilegi que tenim, simplement pel fet de llevar-nos cada matí i gaudir d’un bon estat de salut per poder emprendre una jornada atapeïda de feina.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/09/08
Laia Gomis
Laia Gomis
posted by Laia Gomis @ 9:31 p. m.
2 comments
2 Comments:
Un gest, que deixa veure que "MARAGALL", i les seves maragallades, van mes enllá.
En Maragall, es un home intel.ligent, i ho dic amb passio, i ademes en aquest cas, tambè conec de ben aprop el que ell exposa en el seu escrit, i hem sento absolutament orgullosa d'aquest home.
Els familiars dels malalts son tambè les seves victimes, sempre han d'estar-hi a sobre, i repetir, i repetir mil vegades el mateix, i mirar de no ferir al malalt, perquè no saps si n'es conscient de que fa un moment habia preguntat el mateix.
I dia a dia veient com es deteriora, o com un dia sembla que esta millor i unaltre pitjor.
En fi, això si amb un SOMRIURE. ......
SIAU.
Anònim, completament d'acord amb la teva reflexió. La veritat és que Maragall és una persona poliedrica amb la qual pots estar o no d'acord però la humanitat transpúa en cada un dels seus gestos i actituds.
Especialment, ho vam poder constatar quan es deixa anar i parla obertament i sense tabús de la malaltia que li ha tocat viure.
Crec que molts familiars i malalts es poden sentir reconfortats després de llegir les seves paraules, aquests gestos també contribueixen agafar una alenada d'aire i continuar a seguir batallant i mirant amb optimisme el futur.
Una abraçada!
Laia
Publica un comentari a l'entrada
<< Home