diumenge, de maig 04, 2008

Absurda polèmica

Les actuacions que s’emmarquen dins l’estil anomenat políticament correcte la veritat és que em produeixen una certa asfixia. La defensa d’una opinió pròpia s’ha vist amb bons ulls sempre i quan els arguments que acompanyen les tesis centrals encaixen dins una certa lògica. D’aquesta manera, indirectament, es limita l’opinió però encara existeix un cert marge de maniobra per pilotar un criteri, una versió o pròpiament una opinió personal.

La societat tendeix a pensar que quan les persones decideixen participar activament d’un projecte polític, totes les seves reflexions i opinions es troben supeditades a la idea general que el partit presenta davant les qüestions que imperen l’actualitat informativa. De sobte, l’opinió pública resta credibilitat i totes les reflexions s’acaben resumint amb una frase prou coneguda... “que ha de dir, si és una socialista convençuda”

La proliferació dels blogs ha suposat un canvi informatiu espectacular en el món periodístic. Especialment, aquells blogs que versen sobre política ha permès establir una via de contacte directe sense intermediaris entre els ciutadans i els polítics.

Hi ha espais polítics que es limiten a exaltar les virtuts d’una formació política concreta, reproduint amb una certa exactitud les línies generals que la premsa escrita recull. Altres, aposten per combinar la informació que l'actulitat proporciona enriquint el discurs amb opinions i comentaris que l’autor afegeix donant un toc d’originalitat a la informació.

Personalment, sempre em decanto per visitar els darrers ja que una vegada has llegit les meravelles d’una decisió concreta esdevé bastant absurd recorre a un altre blog que reprodueix la mateixa informació, amb només una diferència, el tipus i el color de lletra.

Ara bé, els periodistes s’han convertit en experts rastrejadors d’informacions que els polítics publiquen als seus blogs i aprofiten qualsevol afirmació per fer néixer una estèril i al meu parer absurda polèmica.

Aquesta reflexió no és casual sinó que neix després de constatar l’impacte mediàtic que ha generat una opinió que el diputat mataroní, Manel Mas, va publicar al seu blog . He de reconèixer que visito amb certa freqüència el seu espai i recordo perfectament el dia que vaig llegir la reflexió que el Manel realitzava sobre l’entrevista que la Mònica Terribas va realitzar al President Montilla.




La veritat és que des del primer moment que vaig veure la imatge del president Zapatero que es projectava per sobre del president Montilla, em va semblar totalment desafortunada ja que l'espectador percebia un missatge clar i entenedor, Montilla es trobava supeditat a les decisions de Zapatero.

Mai hagués arribat a imaginar que la reflexió que el Manel va plasmar per escrit sobre aquests termes hagués despertat tantes passions, la meva perplexitat arribava a límits inimaginables quan vaig constatar que el Periodico i l’Avui es feien ressò de la mateixa.

Als polítics sempre se’ls reclama que siguin sincers i expressin les seves opinions i percepcions i quan així ho fan, aleshores, els periodistes es freguen les mans i del no res miren de fer nèixer una ridícula polèmica.

Una incoherència descomunal i després en aquest mateix context li sumem l’enorme pell fina que molts periodistes tenen, ells poden criticar, infravalorar o menystenir el treball que un polític concret duu a terme publicant allò que els vingui de gust (coneixeu la famosa llibertat d’opinió que sempre pronuncien). Ara bé, després del trist espectacle que els propis periodistes han generat, si voleu un consell, que a ningú se li passi pel cap criticar un treball periodíctic perquè de sobte perdrà la condició de demòcrata i encara menys intenti emparar-se amb la coneguda llibertat d'expressió perquè aquesta serà transformada sota la voluntat de censura que amagaran les paraules crítiques.

4 Comments:

At 9:14 p. m., Blogger Miquel Casellas said...

Si es veritat. El que va quedar d'aquesta entrevista va ser aquesta notícia que aquests dies ha anat sortint en els mitjans de comunicació. Al final el més important és l'anècdota. Potser alguna cosa ens està passant o hem de vigilar la nostra corbata i les nostres ulleres perquè per això ens jutjaran i fins i tot ens poden votar. Alguna cosa no va bé.

 
At 11:13 p. m., Anonymous Anònim said...

Estic absolutament d'acord en què és una "absurda polèmica" i per tant una polèmica esteril. I que actualment una part del món periodístic es comporta com el consumidor que es troba en situació de mercat informat, és a dir quan aquest considera que disposa de criteris autònoms d'avaluació del producte. I que vull dir amb això: doncs que per exemple: Si no sabem medicina, farem cas del diagnòstic del metge, i no ens passarà pel cap dir que allò és tant sols la seva opinió,en canvi, en el terreny de la literatura, o de les arts, o de la religió, la majoria de la població però sobretot bona part de la premsa, tendeix actualment a reaccionar com si disposés de criteris autònoms d'avaluació. Podem no saber un borrall de música i atrevir-nos, en canvi, a jutjar la qualitat d'una peça musical. En l'àmbit de la política les persones i sobretot aquelles que justifiquen el seu sou per fer veure que no són a sou del "poder" és a dir per definició el quart poder, la premsa, tendeix a considerar-la com quelcom hom pot entrar "a sac". A diferència d'altres àmbits considerats "vox populi" com a científics (... i si us plau, recordem que moltes de les construccions cièntifiques en el marc de les ciències exactes han resultat ser vertaders "fiascos" que han estat desmentits amb el mateix "rigor" i "objectivitat" científica amb que havien estat construiïdes) en canvi en la política tots plegats ens hi atrevim a fer-ne anàlisi. Des que visc en un lloc on venen diaris locals em fascina que un senyor pugui escriure sobre literatura, exposicions, política, econòmia i "lo que sea" amb tanta soltura i sense cap empatx i opini de tot. Sí... potser té raó el Miquel i alguna cosa no va bé...d'entrada: cap poder ha de tenir tant poder, oi?

 
At 5:32 p. m., Blogger Manuel Mas i Estela said...

Gràcies, Laia!

 
At 8:18 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Crec que l'entrevista va ser interessant ara bé s'han de cuidar molt bé els detalls. Un element que a les persones que van preparar l'entrevista se'ls va passar per alt.

Després d'acabar l'entrevista vaig rebre algun que altre sms de persones que poc tenen que veure amb el PSC, algunes de les quals són militants d'altres formacions polítiques i quina casualitat que totes elles es van adonar de la projecció de la imatge del president Zapatero i el missatge que donava a entendre.

Cal major professionalitat i els periodistes han d'assumir que alguna vegada també poden ser objecte de crítica pel seu treball realitzat, sense que esdevingui una voluntat censora.

Així doncs, espero que no es tornin a repetir els comportaments que han donat lloc a situar al punt de mira, al Manel Mas. Una persona que comenta amb freqüència l'actualitat al seu blog i com és diputat del PSC, calia orquestrar quelcom per fer néixer una polèmica després de la seva reflexió.

Una abraçada!

Laia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home