divendres, d’abril 13, 2007

Vacances televisives


L’existència de quatre dies festius en el calendari provoquen un nerviosisme generalitzat al conjunt de la ciutadania. De l’ambient es desprèn una estranya sensació, el culpable en aquest cas no és el temps sinó que es tracta d’una qüestió que cal anar cercar més enllà. Sembla que es converteixi en una obligació el fet de marxar de vacances, hem oblidat que l’opció d’escapar-se uns quants dies bé sigui per descansar o per visitar nous indrets precisament no és res més que una opció entre moltes altres.

Ara bé, quan s’acaba aquest petit parèntesis ja estem pensant en els propers dies de festa, mentre ens sentim confortables podent explicar les nostres aventures i anècdotes viscudes en aquests dies. Tots aquells que allunyant-nos de les cues de les carreteres ens hem quedat a casa som considerats poc més que uns insectes ben estranys. En el fons, falta de raó no tenen les persones que arriben a aquesta conclusió perquè veritablement som una espècie en perill d’extinció.

No m’agrada pensar en un destí i fer les maletes perquè com el meu veí fa setmanes que té previst el seu viatge si jo no ho faig hi haurà qui pensarà que no em puc permetre aquest petit caprici o bé directament sóc una persona avorrida i amargada de la vida. De totes maneres, s’obliden que els avorrits i amargats són aquells que es passen hores i hores a la carretera avançant pas a paset per poder arribar al seu destí final, per no esmentar les cues interminables que es generen en els principals aeroports quan arriba el moment de facturar o de recollir l’equipatge. Quan després de molts esforços, de superar moltes retencions i entrebancs, aconsegueixen arribar els turistes acostumen a estar força malhumorats.

Si en tot aquest context hi afegim els fenòmens meteorològics adversos amb fred i pluges esporàdiques perquè tan aviat cauen quatre gotes com de sobte fa un fort ruixat, tenim la combinació perfecta per comprendre l’estrès que desprenen els turistes quan en realitat ens venen la idea que són el paradigma de la tranquil·litat, la calma, la pausa i l’harmonia.

La situació encara es complica més quan els frustrats turistes no poden visitar els monuments ni passejar pels carrers del seu destí perquè el mal temps no els convida a dur a terme aquesta pràctica. Aleshores, arriba el moment en el qual descobreixen que la televisió també marxa de vacances.

Que ningú es pensi que les emissions desapareixen, tot i que davant l’oferta televisiva més valdria, sinó que aquestes continuen de manera interrompuda. El secret és molt senzill, estic convençuda que en tots els arxius televisius podem trobar una cinta de vídeo, potser els més moderns ja tenen un dvd a l’interior del qual s’hi troba un pack anomenat Setmana Santa. Cada any es repeteix l’operació, el dia previ a les vacances, es deixa preparat el mitjà audiovisual perquè la darrera persona que marxa de la televisió abans de tancar els llums premi el botó “play” i les clàssiques pel·lícules es projectin a les televisions de totes les llars del nostre país. Aquesta perplexa situació em va fer pensar en les famoses paraules de Marx quan afirmava el següent: “Trobo la televisió molt educativa, cada vegada que algú l’encén, em desplaço a una habitació a llegir un llibre”

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/04/07
Laia Gomis

4 Comments:

At 10:02 a. m., Anonymous Xavi said...

Potser ens hauríem de plantejar si no seria hora de deixar de seguir el model d'oci absurd basat en marxar quan es pugui, sempre que es pugui, per pocs dies que es pugi, amb el qual ens bombardegen els mitjans (especialment TV3)continuament.En aquests viatges curts ens passem més temps fent cues (a l'aeroport, per entrar als espectacles o a les atraccions o a fer qualsevol activitat) que res més. I a més nosaltres mateixos contribuïm a encarir-ho tot: el preu del vol, el preu de l'allotjament, el preu del menjar... Segur que són més saludables la tranquil·litat i els bons aliments. ( Per cert la frase és d'en Marx... però d'en Groucho Marx, a l'època d'en Karl Marx no hi havia tele)

 
At 4:40 p. m., Blogger Laia Gomis said...

El present article neix de la reflexió profunda i acurada sobre el comportament que les persones realitzem davant la presència d’uns quants dies de festa per fer una escapada. He aprofitat que ens trobàvem en plena recuperació dels dies posteriors a la setmana santa per portar a colofó aquest assumpte.

Respecte la meva darrera frase, m’estava referint a Grouxo Marx perquè et puc assegurar que quan escrivia aquestes paraules en cap moment vaig pensar amb Karl Marx. No obstant, a través del teu comentari me n’he adonat que he comès un greu error que consisteix en donar per sentat que em referia a Grouxo Marx perquè estava parlant del món televisiu, de totes maneres anoto aquest fet, perquè no es torni a repetir en cap altre article.

 
At 9:06 p. m., Blogger Miquel Casellas Porcar said...

En certa manera tots hem assumit els models consumistes que ens marquen. Avui en dia un nen d'escola es ruboritza quan no pot respondre a la pregunta: on has anat aquestes vacances? Els bancs ens ajuden, les línies de baix cost també. La societat ens presiona. No podem viure al marge. Ens marquen massa a sovint i hem d'aconseguir trencar aquestes pautes.

 
At 7:05 p. m., Blogger Laia Gomis said...

Si bé es cert que la pressió que rebem per part del conjunt de la societat i tots els poders fàctics és molt gran no hem d'oblidar que nosaltres no ens hem de deixar endur a la primera de canvi per les gran campanyes publicitàries a toc de xiulet fent tot el que ens manen per no sentir-nos exclosos de la societat.

Sempre he pensat que hi ha un actiu que tothom oblida però té un paper clau alhora de definir cap on tendeix la nostra societat. Estic parlant de l'educació, entesa no només com l'escolarització obligatòria i l'aprenentatge d'assignatures sinó mirant més enllà. Des de casa se’ls hi ha d’explicar als més petits que no anar de vacances no suposa un greuge comparatiu ni tampoc cap daltabaix.

No esdevindrà un nen infeliç ni tampoc tindrà problemes per aquest fet, si de petit ensenyem als nostres infants a apuntar-se al carro del consumisme i de dur a terme tot allò que està estandarditzat ells no trigaran en aprendre aquesta senzilla lliçó. El dia de demà el nen petit serà una persona adulta que es sumarà a les actituds incomprensibles que aboquen a molts ciutadans a la carretera perquè són dies de festa, sense més.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home