Un dia gris

Dilluns 19 de febrer, el dia es lleva enteranyinat i els primers raigs de sol volen imposar-se enmig d’un cel ple de tendres núvols. És un clima propici per una reflexió seria i profunda, molt allunyada del soroll que desperten els grans temes d’actualitat, objecte de totes les tertúlies radiofòniques. En un instant, la meva ment fa un salt en el temps i recordo amb gran deteniment un titular esfereïdor amb el qual, un dia com avui, tots els telenotícies obrien els seus espais informatius: “ETA intenta acabar amb la vida del jove Eduardo Madina”

Aquesta frase em va quedar gravada en el meu cervell i al dia d’avui, cinc anys després, sóc capaç de reproduir-la literalment. He de reconèixer que aquesta notícia em va causar un fort impacte perquè si bé és cert que amb anterioritat havia escoltat altres atemptats perpetuats per la banda terrorista ETA, cap d’ells m’havia impressionat tant.

En aquelles dates, jo tan sols tenia quinze anys i no podia entendre el motiu pel qual s’intentava posar fi a la vida d’un noi tan jove, que no feia cap mal a ningú, sinó més aviat a la inversa. L’Eduardo Madina havia demostrat un acte de valentia assumit un gran compromís davant la ciutadania, treballant colze a colze amb tots els seus companys per poder construir plegats un País Basc on les bombes deixessin d’existir i tothom pogués viure en un ambient pacífic.

Una bomba lapa mal col·locada li va permetre sortir viu d’un atemptat que només tenia per objecte fer callar una veu sòlida i ferma en el si d’Euskadi. L’Eduardo Madina, després de patir en primera persona la crueltat dels assassins, no es va agenollar atemorit per tal d’evitar noves amenaces ni tampoc va deixar córrer la seva activa implicació política.

Les persones quan pateixen esdeveniments sobrevinguts carregats amb una gran dosis d’elements tristos i tràgics provocats per culpa de tercers sempre tendeixen a solucionar els conflictes com ho feien els primitius éssers humans oblidant l’enorme salt quantitatiu que ha tingut lloc d’ençà d’aquella època remota i llunyana fins els nostres dies.

Un cert sentiment de ràbia combinat amb la impotència absoluta és totalment comprensible i precisament allò que més em va cridar l’atenció és la desaparició i l’absència d’aquests tòpics en la roda de premsa que l’Eduardo Madina realitza quan abandona l’hospital.

De les seves primeres paraules no es desprenen desqualificacions ni tampoc insults dirigits vers aquells que l’han intentat matar. Un altre fort sentiment que s’acostuma a manifestar en determinades ocasions a través de la venjança no apareix per enlloc. Una bella i noble actitud és la que ha demostrat sempre l’Eduardo Madina rebutjant la crispació i allunyant-se sempre del fàcil terreny que suposa els insults que no condueixen a enlloc.

La tenacitat i la discreció són atributs que el jove basc aplica en el dia a dia de l’activitat parlamentària al Congrés dels Diputats perquè ha escoltat in situ, des del seu escó, moltes de les barbaritats que provenen de la bancada popular en matèria antiterrorista i sempre ha mantingut la compostura.

Sense cap mena de dubte, l’Eduardo Madina ens ha demostrat un comportament digne d’admiració i no em cansaré mai de recordar així com també de reivindicar les reflexions i les consideracions que de manera molt encertada realitza aquest jove basc que desgraciadament ha conegut en primera persona fins on poden arribar els terroristes.

Sóc conscient que per l’Eduardo Madina, el 19 de febrer sempre serà un dia gris però jo m’atreviria a afegir que malgrat la duresa d’aquesta jornada també conté una inapreciable, transparent i petita escletxa de llum, la vida!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/02/07
Laia Gomis