Casualitat?

El llarg pont que vam viure la setmana passada semblava no tenir mai fi però els cinc dies de festa han passat en un obrir i tancar d’ulls. Les activitats projectades per dur a terme durant aquests esperats dies del calendari eren molt diverses, aprofitar per desconnectar una mica de la nostra rutina, oblidant el maleït despertador que tant ens amarga cada matí, començar a pensar en la imminent arribada del Nadal i reservar algun dia per fer una mica de turisme, visitant racons inhòspits, allunyats del caos de les grans urbs on la natura està en ple equilibri i l’harmonia és el tret més dominant.

Avui, això ja són records perquè el retorn a la quotidianitat resulta inevitable, la millor manera per evitar caure en un estat de shock i no recuperar-se fins un cop passades les festes de Nadal és reprendre la nostra activitat sense més preàmbuls, obrir de nou l’agenda i recordar aquells projectes i les promeses pendents.

Quan tot just començava a escriure les primeres ratlles del present article, un butlletí informatiu radiofònic desvirtua les línies sobre les quals volia projectar la reflexió d’aquesta setmana, la celebració del dia internacional dels dret humans. La mort de Pinochet es converteix en la notícia estrella de la vesprada del diumenge desplaçant inclòs l’interès que acostuma a despertar l’operació retorn del pont o la jornada esportiva pròpia de cada diumenge.

Escolto atentament les informacions que les ones radiofòniques m’ofereixen, tots coneixíem la situació crítica en la qual es trobava el sagnant dictador però ningú s’esperava que moriria just en un dia com avui, 10 de desembre, dia internacional dels drets humans.

No fa massa dies que amb motiu d’un treball universitari coordinat des de l’assignatura de Dret Internacional Públic, vaig tenir l’oportunitat de refrescar la memòria respecte diversos assumptes relacionats amb la sol·licitud d’extradició que el jutge Baltasar Garzón va demanar a les autoritats londinencs perquè Pinochet sigués jutjat a Espanya

Finalment no es va concedir l’extradició perquè el govern anglès no ho va creure oportú, concretament el ministre d’afers exteriors londinenc, Jack Straw, va al·legar l’aplicació del dret humanitari vers una persona d’avançada edat i a més malalta. Els mitjans de comunicació d’aquella època estaven replets d’imatges on es podia constatar la figura de Pinochet força deteriorada com si d’un moment o altre hagués de desaparèixer. Volien fer néixer un sentiment de llàstima, pena i compassió al conjunt de l’opinió pública, perquè tan sols era un “pobre vell” i s’havia de deixar córrer aquest assumpte que perquè a la seva edat no tenia sentit.

No obstant, quan Pinochet es trasllada fins a Xile, a l’arribada de l’aeroport el dictador s’aixeca de la cadira de rodes com si d’un miracle es tractés. De sobte, la imatge d’aquell home afligit i trist que aguarda pacientment l’arribada de la seva mort s’esvaeix. Pinochet es posa dempeus i camina sense l’ajuda de ningú, els seus fidels seguidors que esperaven el seu retorn, li dirigeixen càlides mostres de suport així com també aplaudeixen la complaença demostrada pel govern anglès. Una vegada més Pinochet ha aconseguit burlar-se de tots els ciutadans falsejant la realitat, fent teatre.

Aquests fets van transcorre fa prop de sis anys, no està de més recordar-los perquè aquesta actitud dèspota i prepotent es repetirà pràcticament fins uns dies abans de la mort del dictador. En el darrer comunicat oficial de Pinochet, llegit per la seva dona, no deixa cap porta oberta que ens permeti entendre un grau de penediment pel cop militar que va suposar la fi d’un règim democràtic, l’arribada d’una cruel dictadura que provocaria més de 3000 desapareguts i es saldaria amb més de 10.000 víctimes, assassinades pel simple fet de no ser partidàries del cop d’estat.

Dissortadament, no el vam veure assegut al banc dels acusats ni tampoc podem llegir una sentència ferma que el condemni pels assassinats indiscriminats que va perpetrar durant els anys de dictadura Tanmateix, a vegades, durant la vida d’una persona apareixen una sèrie de coincidències estranyes, peculiars que molt sovint no s’acaben d’entendre. ¿És pura casualitat que la mort d’un declarat violador dels drets humans com va ser Pinochet tingui lloc el dia en el qual es celebra l’efemèride dels drets humans?

Article publicat al Diair del Baix Penedès, 15/12/06

Laia Gomis