Obrim els ulls

Els determinats possessius omplen el nostre llenguatge, el sentit de la propietat es troba molt arrelat entre tots nosaltres, de manera involuntària desitgem marcar unes distàncies perquè el nostre interlocutor apreciï una tímida però important diferència. Quan parlem del vehicle que guardem al garatge no és comú exposar tan sols el substantiu sinó que davant del terme cotxe hi acostumem a col·locar el possessiu meu perquè no hi càpiga cap mena de dubte, estem parlant del meu cotxe.

Des d’un punt estrictament jurídic, aquesta aproximació seria totalment correcte i vàlida perquè en el fons, tan sols es tracta de la manifestació de la propietat per part d’aquella persona que disposa i gaudeix de la mateixa. En principi, aquesta tendència no generaria cap mena de problema sempre i quan ens moguéssim estrictament en el terreny material, el que de manera comú denominem com els objectes que ens envolten, però hi ha qui va més enllà, ampliant dins l’àmbit sentimental el sentit de la propietat, arribant a creure’s que la seva parella tan sols és un mer un objecte, un simple element que ajuda a engreixar el seu patrimoni.

De manera molt tímida, aquestes actituds es comencen a formar prematurament, un comentari d’un jove dirigit a la seva parella de l’estil, suposo que amb aquesta faldilla tan curta no sortiràs al carrer, podria ser un bon exemple. En principi el podríem categoritzar com irrellevant però de mal gust. Tanmateix, personalment crec que suposa la primera pedra per començar a construir el terrible edifici que acabarà amb una petita però consolidada cúspide en la qual els maltractaments tindran un lloc preeminent.

La societat acostuma a treure ferro a l’assumpte, sempre minimitza l’impacte al·ludint que són obsessions d’un determinat col·lectiu de persones, generalment dones que com no tenen altre feina, veuen problemes allà on no hi són i sota la bandera i la insígnia del feminisme pretenen combatre totes les injustícies del món. En el fons, totes les persones que sacralitzen i en determinades circumstàncies es mofen de la important tasca que el moviment feminista ha dut a terme en aquesta matèria, sense ser conscients de manera indirecta contribueixen a la perpetuació i el manteniment de la violència masclista

Si recuperem la frase apuntada a les línies anteriors, suposo que amb aquesta faldilla tan curta no sortiràs al carrer, segurament l’artífex de l’oració seria un jove que encara no ha interioritzat principis tan bàsics com el respecte vers la seva parella o la llibertat que ella té per decidir allò que creu oportú, amb independència de si és del seu gust de la seva parella o no. A més, la persona que està pronunciant aquesta oració dóna per fet el sometiment que la seva parella té vers ell, així doncs la situa en una posició de subordinació perquè haurà de fer allò que li exposa. Ras i curt, es tracta d’una frase carregada d’un masclisme insultant malgrat hi hagi qui no ho vulgui veure així.

L’actitud dels éssers humans mai em deixa de sorprendre perquè en el moment que un home apallissa a la seva dona, aquesta pràctica és motiu de repulsa i de condemna per un ampli sector de la nostra societat, la violència física sempre produeix el naixement d’un sentiment de menyspreu vers la persona que l’ocasiona. En canvi, quan la violència física es tradueix en violència psíquica, la primera reacció és restar-li importància i acte seguit afegir tota una sèrie de matisacions i connotacions, que no fan res més que justificar-la.

Aquestes pràctiques que atempten contra la dignitat de les dones mereixen ser denunciades, no aconseguirem res mantenint-les dins l’anonimat sinó que convé que tothom les conegui perquè és així com podrem anar destruint els vells tòpics que afirmaven que en nom de l’amor tot s’hi val. Ha arribat el moment de fer obrir els ulls al conjunt de la ciutadania davant l’immens problema que suposa la violència de gènere perquè aquesta és la primera causa de mort entre les dones de 16 a 44 anys, per sobre del càncer i dels accidents de trànsits.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/11/06
Laia Gomis

Una gran lliçó

De camí cap a casa, quan encara no són les set de la tarda, la foscor del cel transmet una sensació comparable amb l’ambient pràcticament desèrtic propi de la matinada. Una horeta de viatge no dóna per molt però és un temps suficient per fer un primer balanç d’anàlisis del que ha donat de si el dia, recordar els assumptes que queden pendents i el més important, conèixer les darreres novetats informatives de la mà de la meva fidel companya de viatge, la ràdio. El butlletí informatiu destaca els titulars més candents de la jornada, no són massa les novetats que s’han produït d’ençà que a quarts de nou del matí desconnectava del món.

Un cop conec les notícies de gran abast, arriba el torn de descobrir aquelles que segurament l’endemà no ocuparan grans espais en els mitjans de comunicació i precisament aquest fet és el que fa despertar el meu interès personal vers elles. No obstant, els meus esquemes es veuen trencats quan dins aquest espai radiofònic escolto unes paraules pronunciades amb el cor però en cap moment cauen dins els paràmetres de la retòrica còmode i senzilla sinó que podem constatar que totes elles neixen d’una profunda i alhora meditada reflexió : “A casa meva es va fer de nit i una ombra de pena i de tristesa va envoltar la meva família. Des del primer moment vaig saber que era un atemptat en nom d’ETA, que em va causar profundes ferides a les cames, a les mans i al cor".

L’autor de les paraules esmentades a les línies anteriors és el jove diputat basc, Eduardo Madina, que ha esdevingut notícia perquè aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional ha començat a jutjar dos presumptes integrants del comando que va perpetrar l'atemptat contra ell el 19 de febrer del 2002.

Quasi han passat cinc anys d’aquest horrible esdeveniment però el pas del temps no fa desaparèixer els efectes i les greus conseqüències que se’n van derivar del mateix. Segurament, aquesta és la vessant que menys coneixem de l’Eduardo perquè la seva manera de ser i pensar l’allunya del centre mediàtic, no li agrada gens convertir-se en protagonista pel fet de ser una víctima d’ETA sinó que prefereix passar desapercebut.

Una posició totalment contradictòria a l’anterior és la que determinades víctimes del terrorisme d’ETA duen a terme, al·legant la condició de víctimes, imposen la seva veu per damunt de totes les altres, arribant a pensar que són les úniques legitimades per poder parlar amb propietat i coneixement sobre terrorisme. Quan en el fons de la qüestió, si cerquem una mica més enllà, constatarem que aquestes posicions radicals anteposen l’interès partidista davant de la unitat d’acció, tan necessària en aquests moments perquè no és cap novetat parlar de la tensa situació en la qual es troba el procés de pau a Euskadi.

El soroll que aquestes últimes duen a terme és eixordador, no es cansen de cridar, d’acudir a totes les cites radiofòniques, televisives o omplir dotzenes de columnes als diaris. En el fons, totes les seves paraules, els lemes i els discursos es troben buits de contingut, intenten suplir aquesta carència repetint fins a la sacietat els mateixos arguments perquè al final per avorriment ens els creguem.

Tots sabem que el camí que ens ha de conduir a obtenir el final de la violència a Euskadi i així aconseguir la pau és molt llarg, a més es troba ple de perillosos revolts amb grans dificultats. Hi ha qui des del primer dia va prescindir de totes aquestes consideracions, no volia ni escoltar-les perquè directament va traçar una línia recta per tal de només moure’s sobre la mateixa. A l’altre costat trobem persones que mereixen la meva admiració personal, una d’elles és l’Eduardo Madina, a qui li van col·locar una bomba lapa al seu cotxe per intentar fer callar la seva veu per sempre més però afortunadament no ho van aconseguir. Per a molts, avui més que mai, la seva veu ressona profundament en nostre subconscient perquè a través d’ idees clares, senzilles però alhora concises ens recorda que si volem donar les primeres passes en el camí per aconseguir la pau a Euskadi, hem de deixar a la línia de sortida la venjança, l’odi i el rancor, una lliçó que en els temps que corren no està de més recordar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/11/06
Laia Gomis

El regal d’Atenea

L’olor peculiar que desprèn la primera premsada d’olives ens activa les nostres papil·les gustatives i abans de degustar l’oli novell la nostra ment recorda el toc amarg i l’acidesa pròpia que caracteritza el primer rajolí de les noves olives. Aquest pensament no tindria una translació real si no fos gràcies al treball incessant que els pagesos que encara queden a la nostra comarca duen a terme. Acostumen a passar desapercebuts, no són un col·lectiu molt nombrós però durant tot l’any esmercen tots els seus esforços perquè quan arribi el moment de recollir el fruit, aquest es trobi en el punt òptim de qualitat.

Aquests dies, a peu de carretera ens podem trobar amb el verd intens que l’escampall de borrasses esteses sota les oliveres ens ofereixen. Aquest és l’impacte visual que la nostra retina capta quan descobreix quelcom anàleg, al costat d’aquestes borrasses tan característiques de l’època de fer caure olives, trobem els pagesos que fan possible aquesta tasca. Tots ells van abrigats, quasi no podem identificar a les persones perquè amb una mica de sort els hi podrem veure els ulls, però les jaquetes, els anoracs, les bufandes, gorres i guants, s’enduen el protagonisme.

Els primers raigs de sol semblen una concessió divina, ajuden a fer passar el fred i a mesura que va avançant el matí, l’escalfor del sol penetra a l’interior dels arbres i les olives i les branques deixen de estar fredes com el glaç.

Aquesta és una imatge que durant aquests dies es repeteix en diversos petits racons de la nostra comarca, potser hi ha qui tan sols es preocupa d’agafar el cetrill i fer-lo rajar però convé recordar que l’oli no s’introdueix dins les garrafes per art de màgia quan ens trobem a la recta final de l’any, i si quan anem a la cooperativa a comprar aquest producte ens el venen és gràcies al pagès que durant tot l’any té cura de les oliveres i vetlla perquè quan arribi el novembre es pugui iniciar la collita com cada any

Afortunadament, ens trobem en una època en la qual tothom coneix les grans propietats que l’oli de l’oliva posseeix, els metges recomanen de manera insistent el seu consum així com també reconeguts nutricionistes repeteixen per activa i per passiva la necessitat de l’existència d’aquest element dins la configuració de la nostra alimentació. No obstant, l’aurèola en la qual ens trobem actualment és relativament jove ja que fins no fa massa dies, l’escepticisme entorn el món de l’oli d’oliva era corrent, es passava de puntetes davant d’aquest assumpte perquè realment ningú s’hi volia implicar a fons fins que un reduït moviment de persones van començar el lideratge en aquest terreny, exposant en cercles tancats l’existència d’una font de salut, l’oli d’oliva. Lentament, aquesta informació es va fer un forat dins l’opinió pública i avui en dia ningú qüestiona aquesta important font de salut present a totes les cuines mediterrànies.

L’oli no és un producte que ha ideat la societat contemporània sinó que a la Grècia Clàssica era un element comú, així ens ho demostren algunes àmfores que segons ens expliquen els experts podrien haver estat receptacles on es dipositava aquest producte. A més, coneixem que els atletes grecs s’untaven amb oli, els guanyadors dels primers jocs olímpics eren coronats amb fulles d’olivera i també bevien una copa d’oli com a premi de la seva victòria.

Vegem doncs que la importància que avui en dia té entre nosaltres l’olivera i el seu fruït, l’oliva, transformat en darrer terme en l’oli, és relativa si la comparem amb els nombrosos usos que es donaven a la Grècia Clàssica. Abans d’acabar i sense abandonar el món clàssic, aquells que la mitologia grega ens resulta encisadora i ens deixem emportar per les seves interessants interpretacions, si avui existeix l’olivera és gràcies a la deessa Atenea. Arrel d’una disputa entre Atenea i Posseidó perquè ambdues divinitats volien esdevenir els deus protectors de la ciutat d’Atenes, es va resoldre el conflicte proposant que cadascun d’ells regalés a la ciutat quelcom. Posseidó amb un cop de trident va fer brollar una font d’aigua del sòl però era salada mentre que Atenea va regalar a la ciutat una olivera. Els atenencs no s’ho van pensar dos cops perquè l’olivera els proporcionava fusta, oli i aliment, gràcies a una olivera Atenea va esdevenir deessa protectora de la ciutat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 10/11/06
Laia Gomis

El Penedès a l’època de Lluís Companys

El passat 2 de novembre s’inaugurava una exposició sobre "Lluís Companys i la seva època, 1882-1940" a la Lira del Vendrell però perquè no es tractés tan sols d’un recull d’imatges, l’Institut d’Estudis Penedesencs va decidir acompanyar totes elles d’una xerrada titulada “El Penedès a l’època de Lluís Companys” a càrrec d’Ernest Benito i la presentació de l’acte la va realitzar Ramon Arnabat.

Quan vaig tenir coneixement d’aquesta conferència ràpidament la vaig anotar a l’agenda per evitar un descuit d’últim moment, no m’acostuma a passar però sempre hi cap la possibilitat que entre una cosa i una altra no hi pensés.

L’estudi de la història és realment apassionant, a través de la lectura d’una sèrie de documents pots remuntar diversos segles en el temps, conèixer quins eren els hàbits de vida i les costums de la població així com també cercar explicacions a molts esdeveniments que avui en dia formen part de la nostra actualitat imperant.

He de confessar que durant els primers cursos d’ESO per mi la història no tenia res d’interessant, llegia les pàgines del llibre i simplement les memoritzava, procurant no oblidar cap dia mes i any dels principals esdeveniments històrics. Aquest sistema em permetia treure bones notes però en el fons el bagatge històric que posseïa era molt deficient per no dir nul.

Tanmateix, un bon dia em vaig trobar amb un professor d’història que em va trencar tots els meus esquemes, no li interessava que coneguéssim el dia concret en el qual es va produir una determinada batalla perquè reconeixia que ni tan sols ell ho sabia, sinó que el seu objectiu principal era que tinguéssim una visió panoràmica de la història, coneixent els principals esdeveniments històrics i que un cop acabat el curs els recordéssim i no els oblidéssim sinó més aviat que poguéssim parlar àmpliament sobre tots ells.

Així doncs em va tocar canviar radicalment el meu mètode d’estudi en aquesta matèria i va ser precisament aleshores quan vaig començar a sentir un cert interès per la història. El responsable d’aquest fet és l’Ernest Benito, el meu professor d’història durant els dos cursos de batxillerat. A més, vaig descobrir que les classes d’història no consistien només en llegir el llibre i resumir el més important, com fins aquell moment m’havien ensenyat. Les classes de l’Ernest ni de bon tros eren així sinó que ell arribava a classe, i ens demanava on ens havíem quedat el dia anterior i a partir d’aquí ens explicava la lliçó, molts dies amb el llibre tancat sobre la seva taula i quan l’obria era per comentar algun document que es trobava intercalat amb el text .

A la recta final del curs 2003-2004, quan acabàvem l’apassionant període històric que comprenia la II República i iniciàvem la Guerra Civil, va ser escollit diputat al Congrés i aleshores es va veure obligat a deixar l’activitat docent que pràcticament fins el darrer dia va dur a terme.

El marc geogràfic de la història que s’explica als instituts acostuma a ser d’àmbit internacional, estatal sense oblidar l’autonòmic. No obstant, imagino que per diversos motius justificables no és parla de la història més propera a tots nosaltres, en el meu cas concret centrada a l’àmbit penedesenc. Fruït del meu interès particular, durant el període estival que és quan disposo de major temps lliure, m’intento documentar cercant llibres que expliquin com es van desenvolupar els principals fets històrics a casa nostra perquè considero que és una experiència molt enriquidora.

La conferència del passat dimecres era una nova oportunitat per endinsar-me dins un món sobre el qual em queda molt per descobrir però any rere any de manera autodidacta vaig aprenent nous elements, l’evolució sempre és lenta però constant perquè aquell que pretengui aprendre la història de la nit al dia, modestament li recomano que no cal que s’hi posi.

Tots els assistents a la conferència vam recordar un període històric que s’iniciava a finals del segle XIX fins una mica més enllà del primer terç del segle XX. El ventall d’esdeveniments que es van tractar són diversos però de tots ells en voldria destacar un, la fil·loxera i amb ella totes les conseqüències que es van derivar després de la seva arribada a Catalunya. Quan la fil·loxera es trobava a França, les exportacions del vi penedesenc es van incrementar considerablement vers el nostre país veí però uns anys més tard aquesta afectaria a totes les nostres vinyes, provocant la mort de les vinyes autòctones i amb aquest element es posava punt i final als contractes de rabassa morta, els quals consistien en què el pagès explotava la terra i gaudia els fruïts que es derivaven de la mateixa fins que la vinya moria. L’afectació dels conreus penedesencs per la fil·loxera va provocar l’extinció d’aquest sistema de contractació i la instauració del règim de parceries, el qual seria font de nombrosos conflictes entre el pagès i el propietari del terreny que s’extendrien en el temps fins arribar a la II República, moment en el qual s'intentaria cercar la solució als problemes agraris amb la Llei Contractes de Conreu, per cert, un important promotor d’aquesta va ser el propi Lluís Companys.

Un moment de la conferència, d'esquerra a dreta, Ernest Benito i Ramon Arnabat

L’absent

El punt i final a la intensa campanya electoral que hem viscut durant quinze dies arribava el passat dilluns quan el rellotge marcava les dotze de la nit. Ens trobàvem de ple en la jornada de reflexió, un dia pensat perquè tots els ciutadans meditem quin serà el sentit del nostre vot l’endemà, el dia pròpiament de les eleccions. En aquesta ocasió el calendari ens feia ballar una mica el cap ja que el costum ens condueix a establir un paral·lelisme entre el dia de reflexió i el dissabte perquè normalment els comicis tenen lloc el diumenge però enguany estàvem cridats a les urnes, un dimecres, 1 de novembre.

Quan llegiu aquestes paraules hauran transcorregut uns dies d’ençà de les eleccions, amb molta probabilitat es coneixeran els resultats, cosa que no implica saber quin partit o partits polítics seran els encarregats de dirigir la política catalana durant els propers quatre anys.

No obstant, el meu esperit emprenedor em podria conduir a vaticinar un resultat i arriscar-me exposant possibles coalicions o pactes, però en aquesta ocasió s’imposa el sentit de la responsabilitat perquè davant la incertesa prefereixo analitzar detingudament la manifestació que els ciutadans cridats a les urnes realitzaran l’1 de novembre, i en tot cas, la reflexió a posteriori serà fruït d’un proper article.

Tanmateix, reprenent el dia de reflexió, personalment vaig dedicar aquest dia a complir totes les meves obligacions quotidianes, pròpies d’un dimarts qualsevol però com el sentit del meu vot el tenia decidit, vaig estar pensant sobre un assumpte que amb tota probabilitat seria notícia el mateix dia de les eleccions i també acapararia una certa atenció durant els dies posteriors.

El marc legal sobre el qual ens hem de moure durant la celebració d’uns comicis electorals a Catalunya és una disposició transitòria de l’anterior Estatut pensada només per poder dur a terme les eleccions de 1980. Aquesta regulació provisional s’ha emprat durant totes les compteses electorals que han tingut lloc a casa nostra d’ença de 1980, en un total de vuit ocasions. Han passat més de 26 anys, i encara tenim pendent un deute democràtic tan important com és l’aprovació d’una llei electoral de Catalunya.

Si algú ens expliqués que Catalunya és l’única comunitat autònoma de tot l’estat espanyol que no té llei electoral pròpia, tendiríem a posar un interrogant al final perquè sense tenir cap coneixement sembla una situació paradoxal. Si hi ha alguna comunitat autònoma pionera en reclamar competències és Catalunya i dins els nostres esquemes no hi cabria la possibilitat que si tenim competències per crear una llei electoral catalana no les desenvolupem. No obstant, podem eliminar tots els interrogants perquè efectivament Catalunya no disposa d’una llei electoral pròpia.

L’obsessió permanent que alguns ens demostren dia sí i dia també dins l’àmbit competencial es desfà igual que el glaç al costat del foc quan ens trobem davant de casos com el present. Es passen el dia parlant sobre les competències, inclòs són capaços de votar contra una llei que ajudarà a més de 300.000 persones a Catalunya al·legant al pèssim argument d’invasió competencial.

Ara quan és l’hora de treballar per establir les regles del joc democràtic, un tema tan important com és l’elaboració d’una llei electoral catalana, aleshores miren cap un altre costat, prefereixen mantenir la desproporcionada situació actual en la qual un vot emès a les terres de ponent val 2,7 vegades més que un vot emès a l’àrea metropolitana. Una situació que trenca radicalment amb la màxima democràtica que exposa la idea que una persona és igual a un vot i a més tots els vots han de tenir el mateix valor, requisit que actualment no es reuneix.

Personalment, crec en la necessitat de l’aprovació d’una llei electoral catalana la qual tingui en compte el principi de proporcionalitat així com també el de territorialitat, dos principis que entre ells no són incomptables com prestigiosos politòlegs ens han demostrat malgrat existeixin persones que primin els interessos partidistes enfront els generals i ens vulgui fer creure el contrari. La vella cançó sempre es repeteix i tots coneixem com sona la seva tornada, el greuge existent davant la diferència del valor d’un vot emès en un punt del territori o en un altre existeix, per tant és en aquestes circumstàncies quan una es pregunta si són les persones les que voten o ho fan les hectàrees.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/11/06
Laia Gomis