Per un dret de ciutadania absolut

Des d’una perplexitat absoluta contemplo el lamentable espectacle que diverses formacions polítiques han protagonitzat arrel de la presentació d’una proposició no de llei al Congrés dels Diputats. Els més veterans de la cambra no dubtaven en afirmar que feia força temps que un tràmit parlamentari tan corrent com aquest no havia acaparat un nivell d’atenció tan elevat, aglutinant diversos sectors de la nostra societat, entre els quals podríem trobar la classe política, els mitjans de comunicació i l’opinió pública.

La finalitat que es persegueix amb la proporció no de llei és acabar amb la situació discriminatòria en la qual es troben moltes persones que un bon dia van haver d’abandonar casa seva per cercar un futur més esperançador lluny del seu país d’origen. És absurd que totes les persones que es troben en una situació regular en el nostre país, aquelles que viuen i treballen amb nosaltres es trobin privats del dret de sufragi actiu i passiu, és a dir, el dret a escollir els seus representants polítics.

De manera indirecta els estem excloent a ésser partícips de la nostra democràcia, no dubtem en explicar els milers de deures que tenen, però els pocs drets dels que gaudeixen com tot ciutadà, a excepció del dret a vot, no els pronunciem massa fort perquè després hi haurà qui ens acusarà afirmant que tots els recursos els destinem vers el col·lectiu d’immigrants.

L’exigència és la nostra càlida benvinguda, sense pensar l’enorme trasbals i les dificultats per les quals està passant l’immigrant impactat quan descobreix un territori amb una cultura, unes tradicions i una llengua totalment aliena a la pròpia els demanem una ràpida integració. De la nit al dia una persona no pot integrar-se completament sinó que d’una manera lenta però progressiva aquesta té lloc i aleshores és quan realment és efectiva. No obstant, és ridícula la circumstància en la qual ens trobem perquè dels immigrants ho esperem tots però a canvi nosaltres els privem del dret de sufragi actiu i passiu pel simple fet d’haver nascut uns quilòmetres més enllà de les nostres fronteres.

La voluntat de permetre que els immigrants que es troben en una situació regular en el nostre país puguin participar en les properes eleccions municipals del maig del 2007 espanta a determinades formacions polítiques. Sense adonar-se’n pronuncien discursos que ratllen la xenofòbia contra la qual tantes paraules han pronunciat condemnant-la però podem constatar que dissortadament no són res més que uns mots articulats i algú s’ha encarregat de donar-li forma com si d’una escultura es tractés amb la finalitat que sembli un discurs sòlid i el més important, convincent. No obstant, els recomano que canviïn o si més no adaptin el lema que afirmava que català és aquell que viu i treballa a Catalunya perquè després de l’actitud que recentment han demostrat, hem pogut constatar que tan sols es tractava d’una campanya de màrqueting buida de contingut perquè en el fons cap dels que s’omplia la boca pronunciant aquesta frase realment se la creia.

Les principals excuses que ideen per oposar-se a la proposició no de llei giren entorn de la manca de cultura democràtica de la qual provenen molts immigrants perquè afirmen que seria un perill per a la nostra democràcia. Altres embolcallant-se amb la qüestió nacional afirmen per activa i per passiva que escolliran representants polítics persones que no coneixen la llengua i les tradicions pròpies del nostre país. Fins ara no en tenia constància que per anar a les urnes s’ha de passar prèviament per una sèrie de proves amb la finalitat de demostrar el grau de maduresa i coneixement sobre la cultura i la llengua del nostre país i una vegada superades es pot dipositar la papereta dins la urna. Lluny de regalar drets a les persones immigrades, l’aprovació definitiva de la proposició no de llei suposarà un pas endavant en la nostra cultura democràtica perquè sóc de les que pensa que el dret de sufragi no hauria d’anar lligat a la nacionalitat de la persona sinó a la condició de ciutadà que tots tenim pel simple fet de formar part del planeta Terra.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25/08/06
Laia Gomis

Temps de verema

El soroll dels tractors farà desaparèixer el prolongat silenci que el període estival imposa en el sector vitivinícola. Avui, el Baix Penedès dóna el tret de sortida a la verema 2006. Per molts, collir raïms sempre ha estat sinònim del mes de setembre però les oscil·lacions meteorològiques condueixen a que enguany uns dies abans dels previstos comencem la recollida del raïm en ple mes d'agost.

Sense cap mena de dubte, la calor serà la nostra principal enemiga però davant aquest fet tan sols podrem esbufegar o queixar-nos, tot i que no ho farem massa fort perquè l'arribada de núvols sempre ens fa tremolar. En un tres i no res tots els miraments, l'atenció i la cura prestada en els cultius pot desaparèixer de la mà d'un abundant tempesta acompanyada d'una impressionant calamarsada.

Una bona mostra d'aquesta al·lusió és la pèrdua de la collita de raïm en els municipis baixpenedesencs de Sant Jaume dels Domenys i l'Arboç, arrel de la pedregada caiguda durant la setmana passada ambdós termes municipals conjuntament amb altres poblacions de l'Alt i el Baix Camp van quedar profundament afectats.

EL POETA DICE LA VERDAD

EL POETA DICE LA VERDAD

Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tu me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores
con un puñal, con besos y contigo.

Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.

Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.

Que lo que no me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.

Federico García Lorca

Avui es compleixen set dècades de l'assassinat de Federico García Lorca, el millor homenatge que li podem fer és recordar i tenir present la seva figura així com també rellegir totes i cadascuna de les seves brillants obres. Com molt bé recull una expressió genuinament castellena, quisieron matarle pero tan sólo puedieron quitarle la vida.

Vacances

A mitjans del mes de maig, quan ningú pensava en la temporada d’estiu que estava a punt de començar un prestigiós programa de la televisió de Catalunya ens mostrava el luxe en el seu grau extrem. Descobríem com són les vacances d’aquelles persones que tenen els comptes corrents replets de zeros, sóc incapaç de concretar la xifra exacta sobre la qual estem parlant perquè aquestes magnituds s’esvaeixen ràpidament de la ment humana.

L’espai escollit eren les aigües tranquil·les del pacífic, aïllades del món en unes illes adaptades especialment per a les necessitats dels clients potencials. Les imatges que ens arribaven des d’aquest indret eren realment impressionants així com també ho eren les tarifes que s’anaven esmentat al llarg del reportatge. Quan les lletres del programa començaven a sortir es produïen dues reaccions.

La primera suposava el retorn immediat a la vida real de les persones treballadores, abandonant el luxe que ens havien volgut vendre al llarg de tot el reportatge perquè la realitat imperant no era altra que l’endemà la gran majoria dels telespectadors ens havíem de llevar de bon matí per complir amb les nostres obligacions laborals.

La segona reacció no va ser cap altra que instal·lar en moltes llars la necessitat imperant de començar a planejar les vacances, a les portes del mes de juny els destins havien d’estar reservats perquè durant els mesos d’estiu quedar-se a casa s’ha convertit en un nou pecat, el qual es troba inclòs dins els principis bàsics del consumisme.

Després de mirar atentament el documental vaig extreure diverses conclusions, moltes d’elles segur que no aporten cap element innovador però malgrat no compleixin aquest requisit crec que mereixen ser exposades. La riquesa en el nostre món es troba mal repartida, és de domini públic que l’equació basada en els paràmetres acumulació de capital igual a felicitat no s’acostuma a complir. Hi ha qui s’entossudeix a fer-nos creure que la sinonímia entre ambdós termes és perfecta. En el fons de la qüestió regeix un principi força absurd ja que tan sols ens permeten veure la façana, ens mostren allò que els interessa però els problemes i les dificultats les disfressen o directament les fan desaparèixer no esmentant-les, però malgrat tots els esforços mai deixen d’existir.

Al costat de l’ostentació que caracteritzaria aquells que es poden permetre el luxe de gaudir d’unes vacances enmig d’una illa trobem l’altra cara de la moneda, sovint és menys agradable que la primera però no per aquest fet l’hem d’oblidar.

El 44% de les llars espanyoles no poden anar de vacances perquè els seus ingressos no els hi permeten. Si a les línies anteriors parlàvem de xifres astronòmiques gràcies a les quals es podien dissenyar personalment les vacances ara ens referim a fer una escapada mínima d’una setmana dins els estàndards que tots coneixem. L’Institut Nacional d’Estadística desvetllava aquestes xifres però a simple vista semblen molt distants a la realitat. No obstant, les nostres percepcions sovint s’equivoquen ja que la influència i la pressió constant a la qual estem sotmesos ens recorda que en el període estival s’han de fer vacances. Aquest fet encobreix fins a no deixar-nos veure un nombrós sector de la població que resignadament s’ha de quedar a casa, però per mi aquest últims mereixen tot el meu respecte i admiració no pas perquè no vagin de vacances sinó perquè s’enfronten dignament i lluiten diàriament per superar tots els obstacles que la vida els hi presenta.

Article publicat al Diari del Baix Penedeès, 18/08/06
Laia Gomis

Sopar de Can Corbella 2006

Fotografia de l'executiva del PSC del Vendrell amb José Montilla

El passat divendres 11 d’agost el PSC del Vendrell celebrava el sopar de Can Corbella. Aquestes trobades sempre suposen el desplegament d’un bon nombre de companys i companyes perquè no hi càpiga la improvisació i tot estigui perfecte a l’hora de començar. A més, enguany ens trobàvem de celebració, el 25è aniversari del sopar de Can Corbella i aquesta xifra mereixia uns honors especials.

Més de dos-cents companys ens van acompanyar a degustar els típics peus de porc i la tradicional sípia amb patates. Entre tots ells hi havia força cares conegudes, nombrosos regidors i regidores dels consistoris de tota la nostra comarca i diverses alcaldesses baixpenedesenques. Diputats del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats també van compartir taula amb nosaltres i no va voler faltar a la cita el nostre Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer, la delegada del govern a les comarques tarragonines, Núria Segú, el conseller de Governació, Xavier Sabaté i el ministre d’Indústria i candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla.

Les paraules són unes gran aliades de les persones però sovint les experiències, les sensacions, les percepcions no es poden plasmar a través d’aquestes i si ho féssim de ben segur que ens quedaríem molt curts.

Si aquesta reflexió la llegeix algú que ahir es trobava present al sopar m’entendrà perfectament. Personalment, m’ho vaig passar d’allò més bé, la bona companyia és un factor molt important i els temes de conversa van ser diversos. Si bé es cert que les qüestions referides a l’àmbit polític van acaparar una bona part de les nostres converses que ningú es pensi que tan sols vam dialogar sobre aquests afers sinó que qualsevol excusa era bona per parlar sobre aquells assumptes llunyans i per a molts remots.

Un sopar d’aquesta magnitud ofereix nombroses imatges entranyables, a continuació exposo tan sols algunes de les moltes que els objectius de les càmeres van captar anit.

Tres de les cinc alcaldesses

baixpenedesenques

amb José Montilla

José Montilla i jo mateixa.

José Montilla amb dos regidors

del consistori vendrellenc,

Isidre Aymerich i Pepi Pérez

Una autèntica salvatjada

La normalitat és una constant a l’aeroport de Barcelona però quinze dies endarrera aquest atribut va desaparèixer. En plena operació d’inici de vacances, totes les terminals es trobaven col·lapsades. No calia anar massa lluny per cercar la causa de l’aturada general. Els treballadors de terra van tenir la brillant ocurrència d’ocupar les pistes d’aterratge i de sortida dels avions, sense pensar en les conseqüències que es podrien derivar d’aquesta actuació irresponsable. Les vacances de milers de ciutadans havien quedat arruïnades per culpa de la realització d’una vaga il·legal, ningú en tenia constància de la mateixa ni tampoc s’havien previst serveis mínim; una autèntica salvatjada.

A mig matí, els butlletins informatius es feien ressò de la notícia, esperant que d’un moment a un altre es posés punt i final al caos que havia generat l’anul·lació de centenars de vols. La indignació i la desesperació es van apoderar de les persones que pacientment constataven que l’agonia s’allargava i semblava no tenir fi. Finalment, les forces i cossos de seguretat van intervenir desallotjant totes les persones que obstaculitzaven el desenvolupament d’una jornada habitual al Prat i els primers avions a quarts de nou del vespre s’enlairaven.

No obstant, enmig d’aquest clima van haver-hi determinades persones que no s’ho van pensar dues vegades per sacralitzar i posar en evidència la manca de sentit que suposa que la nostra Carta Magna reconegui el dret de vaga com un dret dels treballadors mentre alertaven de la perillositat d’aquest fet perquè les conseqüències quedaven paleses amb l’incident del Prat. Ningú es va atrevir a demanar una reforma constitucional per eliminar al dret a vaga reconegut en l’article 28.2 però els seus discursos apuntaven en aquesta direcció sense reconèixer-ho explícitament.

Aquells convençuts que pensen que difonent missatges falsos podran fer canviar d’opinió a la ciutadania, personalment crec que s’equivoquen de camí. La consolidació de la democràcia en el nostre país és una realitat ben patent i tots som conscients que van ser necessaris nombrosos esforços i sacrificis perquè els treballadors gaudissin d’uns drets reconeguts constitucionalment. Durant massa anys el col·lectiu dels treballadors en tot el seu conjunt van ser el blanc perfecte de la repressió franquista. Qualsevol motiu era una bona excusa per acomiadar a un treballador, sense haver de donar explicacions es quedava sense feina i punt.

Entre l’extrem de realitzar una vaga il·legal i la solució miraculosa que suposaria eliminar el dret a vaga de manera preventiva hi ha un abisme. Tanmateix, quan escolto el terme preventiu, per defecte tendeixo a desentendre’m de l’assumpte en qüestió perquè som molts els que hem preferit eliminar del nostre vocabulari aquest mot perquè alguns hàbilment es van encarregar de distorsionar el seu significat original i ara tan sols ens recorda a invasions i guerres mancades de sentit.

La irresponsabilitat i la manca de sentit comú que van demostrar els treballadors de terra d’Iberia va provocar el cessament de tota l’activitat durant més de dotze hores en un aeroport internacional com és el Prat. Aquest fet va afectar a milers de turistes i només faltaria que per culpa d’un abús del dret a vaga, és qüestioni un dret que tenen milions de treballadors. L’experiència ens demostra que sempre que el dret de vaga s’ha emprat correctament, sense traspassar el marc legal no han aparegut problemes ni tampoc costen incidents. No obstant, potser allò que guardem tots a les nostres retines són les escasses però sonades vagues que en algun moment o altre han afectat de manera directa als ciutadans. En el fons, l’alarma no s’ha d’instal·lar entre nosaltres perquè la utilització correcta dels drets no acostuma a tenir una cobertura informativa, la quotidianitat no és mai notícia.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/08/06

Laia Gomis

Traspassar els límits

La calor sufocant que estem patint aquests dies no convida a realitzar grans reflexions i sé que més d’un s’espantarà a mesura que avanci en la lectura d’aquest escrit perquè les al·lusions a la Constitució hi són una constant, però després d’escoltar in situ els versos del Ball de Diables del Vendrell el dia de Santa Anna em veig obligada a fer un petit esment a aquesta qüestió.

Sóc conscient que molts a aquestes alçades ja coneixen l’assumpte al qual faig referència, però per aquells que no saben d’on bufa el vent, citar que durant la tradicional lectura de versos que el Ball de Diables realitza el dia de la Festa Major enguany es van fer una sèrie d’acusacions, afirmacions, fins i tot difamacions contra l’honor d’algunes persones inmiscuint-se en la seva intimitat i en la de les seves famílies de forma absolutament gratuïta i barroera.

L’article 18 de la Constitució garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, però sembla ser que darrerament tot s’hi val, i som moltes les persones que creiem que hem arribat a un punt en què aquests drets s’han vulnerat.

En primer lloc, amb molt poc seny es va fer “broma” amb les vides privades dels regidors i regidores del consistori vendrellenc, sense tenir en compte la gravetat de les afirmacions, el mal que podien fer, ni les conseqüències que d’allò se’n podrien derivar. A mesura que els discursos anaven pujant de to, ràpidament van sorgir veus afirmant que aquest tipus de coses van lligades al càrrec. Però no és així. La broma, la crítica, fins i tot la sàtira, s’ha de referir a la gestió política, sense entrar ni tan sols de puntetes en cap aspecte relacionat intrínsecament amb la vida privada de cap dels membres del consistori vendrellenc.

Tanmateix, les acusacions dirigides als regidors i regidores en l’aspecte polític no hi van faltar tot i que aparentment no vulneraven cap dret recomano que si hi ha algú que realment creu que el nostre municipi està governat per especuladors i lladres, jo d’ells no m’ho pensaria dues vegades i em personaria a les dependències judicials, sense insinuacions i amb totes les proves pertinents perquè les autoritats encarregades investiguin detingudament aquest assumpte.

No voldria acabar aquest escrit sense referir-me a l’article 20 de la Constitució, el qual entre altres drets reconeix la llibertat d’expressió. Sóc conscient que hi ha haurà qui em titllarà de voler desvirtuar les tradicions del nostre poble o potser creuran que sóc una repressora o propugno la prohibició o inclòs la negació d’un dret reconegut constitucionalment com és la llibertat d’expressió. Però que ningú no s’enganyi, la meva llibertat comença on acaba la dels altres. Així doncs, benvinguda la broma i la crítica però sempre des del màxim respecte i procurant no traspassar els límits previstos constitucionalment.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/08/06
Laia Gomis

FESTES D'ESTIU 2006

El Vendrell ha deixat endarrera la Festa Major però la gresca i la xerinola no s'acaba perquè els barris marítims també estan de festa. Durant els propers dies podrem gaudir d'un ampli ventall d'activitats si ens acostem a Sant Salvador, Coma-ruga i el Francàs, replets de turistes vinguts d'arreu per gaudir del nostre clima, de la nostra cultura i com no de les nostres platges.