Una autèntica salvatjada

La normalitat és una constant a l’aeroport de Barcelona però quinze dies endarrera aquest atribut va desaparèixer. En plena operació d’inici de vacances, totes les terminals es trobaven col·lapsades. No calia anar massa lluny per cercar la causa de l’aturada general. Els treballadors de terra van tenir la brillant ocurrència d’ocupar les pistes d’aterratge i de sortida dels avions, sense pensar en les conseqüències que es podrien derivar d’aquesta actuació irresponsable. Les vacances de milers de ciutadans havien quedat arruïnades per culpa de la realització d’una vaga il·legal, ningú en tenia constància de la mateixa ni tampoc s’havien previst serveis mínim; una autèntica salvatjada.

A mig matí, els butlletins informatius es feien ressò de la notícia, esperant que d’un moment a un altre es posés punt i final al caos que havia generat l’anul·lació de centenars de vols. La indignació i la desesperació es van apoderar de les persones que pacientment constataven que l’agonia s’allargava i semblava no tenir fi. Finalment, les forces i cossos de seguretat van intervenir desallotjant totes les persones que obstaculitzaven el desenvolupament d’una jornada habitual al Prat i els primers avions a quarts de nou del vespre s’enlairaven.

No obstant, enmig d’aquest clima van haver-hi determinades persones que no s’ho van pensar dues vegades per sacralitzar i posar en evidència la manca de sentit que suposa que la nostra Carta Magna reconegui el dret de vaga com un dret dels treballadors mentre alertaven de la perillositat d’aquest fet perquè les conseqüències quedaven paleses amb l’incident del Prat. Ningú es va atrevir a demanar una reforma constitucional per eliminar al dret a vaga reconegut en l’article 28.2 però els seus discursos apuntaven en aquesta direcció sense reconèixer-ho explícitament.

Aquells convençuts que pensen que difonent missatges falsos podran fer canviar d’opinió a la ciutadania, personalment crec que s’equivoquen de camí. La consolidació de la democràcia en el nostre país és una realitat ben patent i tots som conscients que van ser necessaris nombrosos esforços i sacrificis perquè els treballadors gaudissin d’uns drets reconeguts constitucionalment. Durant massa anys el col·lectiu dels treballadors en tot el seu conjunt van ser el blanc perfecte de la repressió franquista. Qualsevol motiu era una bona excusa per acomiadar a un treballador, sense haver de donar explicacions es quedava sense feina i punt.

Entre l’extrem de realitzar una vaga il·legal i la solució miraculosa que suposaria eliminar el dret a vaga de manera preventiva hi ha un abisme. Tanmateix, quan escolto el terme preventiu, per defecte tendeixo a desentendre’m de l’assumpte en qüestió perquè som molts els que hem preferit eliminar del nostre vocabulari aquest mot perquè alguns hàbilment es van encarregar de distorsionar el seu significat original i ara tan sols ens recorda a invasions i guerres mancades de sentit.

La irresponsabilitat i la manca de sentit comú que van demostrar els treballadors de terra d’Iberia va provocar el cessament de tota l’activitat durant més de dotze hores en un aeroport internacional com és el Prat. Aquest fet va afectar a milers de turistes i només faltaria que per culpa d’un abús del dret a vaga, és qüestioni un dret que tenen milions de treballadors. L’experiència ens demostra que sempre que el dret de vaga s’ha emprat correctament, sense traspassar el marc legal no han aparegut problemes ni tampoc costen incidents. No obstant, potser allò que guardem tots a les nostres retines són les escasses però sonades vagues que en algun moment o altre han afectat de manera directa als ciutadans. En el fons, l’alarma no s’ha d’instal·lar entre nosaltres perquè la utilització correcta dels drets no acostuma a tenir una cobertura informativa, la quotidianitat no és mai notícia.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/08/06

Laia Gomis