El dia d’avui, 14 d’abril, conté en el seu interior un bagatge polític, social, econòmic i cultural tan transcendental que em condueix a parlar al llarg d’aquest article sobre un dels períodes més fructífers de la nostra història, la II República.
La proclamació de la II República va tenir lloc un dia com avui però fa setanta-cinc anys i va anar acompanyada d’una gran eufòria i una alegria contagiosa. Nombroses van ser les persones que no van dubtar en sortir al carrer per manifestar públicament aquests sentiments. Si el fet de traslladar-nos setanta cinc anys endarrera per a molts de nosaltres ja ens resulta difícil, encara ho és més si hem de recórrer unes quantes dècades més enllà per situar-nos als volts del 1900 i adonar-nos de la situació en la qual es trobava immers Espanya.
El nostre país l’any 1931 va obrir una porta darrera de la qual hi havia l’esperança. Els ciutadans del primer terç del segle XX estaven cansats de viure en un país en el qual els cacics ostententaven i controlaven el poder, tot i que en la majoria d’ocasions aquests hàbilment preferien compartir-lo amb una església catòlica forta i poderosa que des de les sagristies controlava la vida dels ciutadans.
La misèria, la fam i l’analfabetisme eren els tres atributs principals que defineixen amb major profunditat la societat espanyola d’aquella època. Precisament, un dels objectius centrals que es va marcar la II República era deixar endarrera aquesta tendència i invertir els termes que caracteritzaven el nostre país.
Els primers passos es van dirigir en aquesta direcció, es va desenvolupar una política reformista des del ministeri del treball. Mesures que avui en dia tots considerem innegociables com la jornada laboral de vuit hores o també l’existència del salaris mínims, van aparèixer per primera vegada a la història del nostre país introduïdes gràcies a la II República. No obstant, l’activitat legislativa no es va centrar tan sols en l’àmbit laboral sinó que també hi van haver reformes a l'exèrcit. Aquest va patir una reducció de la plantilla d'oficials acompanyat d’una reducció de la durada del servei militar obligatori. En matèria de drets, es reconeixien a tots els espanyols els drets individuals, fent especial esment el de la igualtat de la dona. A més, respecte el sufragi, aquest era universal, directe i secret, d'obligat compliment en tota elecció. També es va treballar per intentar solucionar els problemes del camp, una bona mostra d’això va ser la reforma agrària. Ara bé, el punt culminant arribaria quan es van definir les relacions entre l'església i l'estat, les quals s'establien sobre la separació de poders real i efectiva. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol religió, d’aquesta manera la Constitució del 1931 retirava a l'Església Catòlica tots els privilegis que gaudia.
Tanmateix, totes aquestes reformes no agradaven a un sector de la societat espanyola ja que veien que els privilegis que durant segles havien gaudit començaven a trontollar amb el perill d’arribar a perdre’ls per complert. És per aquest motiu que l’any 1932, el general Sanjurjo va intentar dur a terme un cop d’Estat, afortunadament aquest va ésser frustat però no podem escriure el mateix respecte l’aixecament militar que el General Franco va protagonitzar el 18 de juliol de 1936 el qual tenia per objectiu derrocar un govern escollit democràticament pel conjunt de la ciutadania, fet que convé no oblidar perquè hi ha qui aprofita aquests dies per rescriure la història i desvirtuar-la.
Avui, setanta cinc anys després, el terme república encara es pronuncia amb un to de veu baix. No obstant, penso que aquesta actitud és un error ja que no hem d’amagar els èxits aconseguits durant la II República. Sempre hi ha qui creu que aquest període era una utopia però lluny d’això considero que era un sòlid programa d’actuació pel canvi social des del govern. L’episcopat es posa les mans al cap quan algú parla dels valors republicans, consideren que és provocador i convé no esmentar aquesta etapa, s’arriben a entossudir fins a tal punt que ho consideren com un pecat. L’amenaça del pecat no provocarà que guardi silenci respecte els nombrosos encerts aconseguits durant un dels períodes més importants de la nostra història, la II República.
Article publicat al Diari Baix Penedès, Laia Gomis