Un nou dilema

Màxims històrics, aquesta és la definició que recentment podem escoltar quan es parla de la situació en la qual es troba el preu del petroli. Alguns economistes alerten del perill que pot suposar de cara al creixement econòmic mundial el fet que el barril de brent hagi sobrepassat la barrera psicològica dels 70$. Les estacions de servei són les primeres en reflectir aquest increment de preu i quan els consumidors anem a omplir els dipòsits dels nostres vehicles ens adonem. En aquest precís instant, constatem que les seccions especials que molts diaris dediquen a la crisi del petroli no és conseqüència d’una tendència alarmista dels periodistes sinó més aviat es tracta d’una descripció fidel de la realitat. Fins no fa massa dies, els comptadors dels sortidors de combustible encara marcaven el zero coma nou cèntims d’euro però ahir mateix a mesura que anava posant litres de gasoil el preu pujava en la mateixa proporció, una situació d’infart.

Davant d’aquesta qüestió, tots ens hem de replantejar la dependència que tenim vers el petroli. Hem convertit aquesta matèria primera en un element imprescindible pel desenvolupament de la nostra societat, començant pel consum domèstic i acabant pel sector industrial. Crec que comença a ésser hora de pensar en alternatives, el petroli és un recurs natural no renovable, brut i contaminant.

El segle XIX és la data més repetida per fer referència al descobriment del petroli, però aquesta descripció falseja la realitat ja que si volguéssim parlar de manera escrupolosa hauríem de complementar la informació puntualitzant que va ser concretament l’any 1854 quan va tenir lloc la primera perforació d’un pou de petroli a Pensilàvia. Tanmateix, uns sis mil anys abans els babilonis i els egipcis ja coneixien aquesta matèria primera tot i que li donaven uns usos completament diferents als nostres. Els primers l’empraven per enganxar pedres mentre que els segons greixaven pells amb el petroli. No obstant, una actitud egocentrista és la que no permet que aquest tipus d’informació sigui coneguda per la ciutadania, les simplificacions acostumen a ésser perilloses ja que pel camí obliden molts elements, a vegades es tracta de detalls darrera dels quals s’hi amaguen elements de gran transcendència.

Recentment, un estudi demostrava que si el ritme de les extraccions de petroli es mantenen amb la situació actual, si no es troben nous jaciments petrolífers es calcula que les reserves mundials tan sols durarien uns quaranta-dos anys. No hem d’esperar fins el darrer moment per posar el crit al cel i crear un clima de nerviosisme estesant. L’opció més sensata és començar a promoure les energies renovables, entre les quals trobem la solar, l’eòlica o la hidràulica. Totes elles tenen en comú que generen un impacte menor en el medi ambient, no contaminen i produeixen una energia neta. Aquests atributs haurien de fer mereixedores a les energies descrites anteriorment a convertir-se en les més emprades però tan sols representen el 20% de les fonts d’energia a nivell mundial.

Sense allunyar-me massa de la qüestió que he desenvolupat al llarg d’aquest article, abans d’acabar voldria dedicar les meves últimes paraules a totes les persones que van morir o van quedar greument afectades per les radiacions que van tenir lloc després de l’accident nuclear de Txernòbil. Aquest trist aniversari ens ha de fer obrir els ulls sobre quines són les conseqüències que es poden desprendre d’una central nuclear i alhora hem de reflexionar sobre quin és el model energètic que nosaltres volem. Fa 20 anys va ser Txernòbil, demà podria convertir-se en titular qualsevol altre ciutat en la qual hi hagi les instal·lacions d’una central nuclear. El futur energètic està a les nostres mans, en el fons som uns privilegiats ja que dissortadament a Txernòbil no van estar a temps.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 28/04/06

Laia Gomis