La trascendència d'un gest

El passat dissabte totes les mirades estaven concentrades en un indret, el Camp Nou. Els apassionats del futbol esperaven amb gran deliri poder gaudir d’un veritable espectacle, emprant l’expressió que molts aficionats pronunciaven, afirmaven que es trobaven davant del duel de l’any i aquest havia de passar a la història. La rivalitat sempre ha estat present en el món del futbol però aquesta es multiplica exponencialment si els equips que es disputen els tres punts de la jornada de lliga són el Barça i el Madrid. La importància d’aquest partit travessa el món purament esportiu. Sense adonar-nos, les persones que habitualment no tenim el tema del futbol com a eix central de les nostres converses, constatem com aquest es fa un petit espai, arribant a esdevenir en un dels temes més destacats durant els dies previs a la celebració del partit. L’emoció s’encomana i això es fa palès amb les nombroses persones que si no es tractés d’una qüestió especial com aquesta, no participaríem en les famoses “travesses” que es realitzen especulant el resultat del partit. Quan escric aquestes paraules el partir ja ha acabat i el marcador assenyala un empat, resultat que mai satisfà als aficionats però tampoc els decepciona.

Tanmateix, l’objecte que em condueix a escriure aquest article no és l’anàlisi de les qüestions tècniques que ambdós equips van emprar en el terreny de joc ni tampoc contribuir a les llargues discussions que després d’un partit d’aquesta dimensió sorgeixen respecte el paper de l’àrbitre. Més enllà del resultat final i els fets esmentats anteriorment, desitjaria centrar-me tan sols en un moment del partit, concretament quan Ronaldinho va transformar el penal en gol.

La celebració que aquest jugador duu a terme quan encaixa un gol a la porteria ha recorregut el món sencer, grans i petits l’imiten però el passat dissabte els espectadors van veure com alçava els braços i movia les mans, cap rastre aparent del seu gest per excel·lència. En un primer moment, ningú es va adonar que darrera de la substitució de la seva celebració habitual s’hi amagava una promesa realitzada uns dies abans que el partit tingués lloc a una nena sord-muda. Hi ha qui ha considerat aquesta qüestió com purament anecdòtica i l’ha deixat al marge del partit, restant-li importància però crec que és de justícia donar-li el tractament que realment es mereix.

El gest d’alçar els braços i moure les mans és tal com les persones sord-mudes realitzen un aplaudiment i quan el futbolista va marcar el gol es va recordar del deute que tenia amb la petita Vanessa. Personalment, crec que aquest gest humanitza la persona de Ronaldinho ja que tot i ser un prestigiós esportista ha demostrat ser una persona amb una gran sensibilitat. Aquest jugador, lluny d’estar tancat i emmurallat vers la resta de ciutadans, descarta refugiar-se en el seu microcosmos i opta per apropar-se a la ciutadania i escoltar les peticions que aquesta li formula.

La transcendència del gest de Ronaldinho va més enllà de fer feliç a la seva ídol, gràcies aquest gest va tendir la mà vers un col·lectiu oblidat per tots nosaltres, els sord-muts.

Aticle publicat al Diari Baix Penedès, 07/04/06

Laia Gomis