Jordi Solé Tura, en la nostra memòria

Divendres al migdia, darrers preparatius per iniciar un pont i de sobte m’arriba un missatge al mòbil. Aquest és un fet habitual i recorrent, no m’hauria d’extranyar però el contingut del missatge em provoca un esglai. Un bon amic em fa saber que Jordi Solé Tura ha mort, dos dies abans que la nostra carta magna compleixi 31 anys, un dels pares de la Constitució ens ha deixat.

Una persona senzilla i humil, una peça clau en la transició democràtica del nostre país. El seu compromís polític el va portar primer a les files del PSUC i uns anys més tard va ingressar al PSC. L’any 1991 va ser nomenat Ministre de Cultura amb el Govern de Felipe González. La seva tasca va ser discreta però gràcies a la seva perseverància i dedicació va concretar la compra de la col·lecció Thyssen així com també el trasllat d’una obra pictòrica amb una gran trascendència emocional pel nostre país com és el Guernika al Reina Sofia. Sense menystenir l’important repte que es va propasar per tal de dinamitzar el paper de l’Institut Cervantes a l’estranger.

Més enllà de la seva vessant política, no podem oblidar d’esmentar una de les seves passions, el món del dret. Des de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, d’on va esdevenir Degà, va treballar de manera aferrissada en la tasca docent, especialment en la branca del Dret Constitucional. La seva tesis doctoral, Catalanisme i revolució burgesa no va passar inadvertida en el món acadèmic.

En els darrers anys, la malaltia de l’Alzehimer es va apoderar dels seus records i el seu fill va realitzar un documental tremendament interessant en el qual es podia constatar el procés d’evolució de la malaltia. Recomano aferrissadament la visualització d’aquest documental anomenat Bucarest: La memòria perduda.

Dissortadament, Solé Tura no podrà visualitzar un homenatge que la Cambra Baixa en motiu del trentè aniversari de la Constitució va encarregar al pintor Hernán Cortés el qual ha realitzat un retrat a tots els Pares de la Constitució. La imatge superior es correspon al retrat de Jordi Solé Tura.

Aquesta es tracta d’una reflexió improvitzada i ràpida però no podia deixar passar per alt aquest fet luctuós. Així doncs, penso que la millor manera de cloure aquest escrit és precisament emprant les paraules del propi fill de Jordi Solé Tura, ell defineix al seu pare com “Un forner de poble q no es va conformar amb el seu destí”