El radicalisme s’imposa

Tota una sèrie d’actituds que semblaven formar part d’una època remota i passada semblen ressorgir a través del inestimable impuls i la col•laboració incondicional d’un important sector de la jerarquia catòlica. Lluny queden les intervencions moderades, ajustades a les màximes evangèliques propugnant la fe catòlica.

La pau divina sembla avorrir als prelats i de retruc l’harmonia i la conciliació semblen que passen a millor vida. Les esglésies cada dia més buides, una realitat que encaixa perfectament dins el retrocés important en el nombre de fidels, imagino que deuen ser elements de gran pes que preocupen al conjunt de la jerarquia catòlica.

Davant aquesta situació, en comptes de reflexionar i meditar, el perquè d’aquest nou escenari que es dibuixa de cara els propers anys, adopten una actitud realment perillosa que fa trontollar tot un seguit de fites que semblaven consolidades en el si del nostre país.

D’una banda, la constant intromissió i l’atac directe i sense escrúpols que bisbes, arquebisbes i altres màximes autoritats eclesiàstiques, realitzen dia si i dia també a un govern escollit democràticament pel conjunt de la ciutadania. Un govern que es limita a complir amb els compromisos que va adoptar amb els ciutadans d’aquest país.

Sóc conscient que algunes lleis que s’han elaborat i aprovat gràcies a una sòlida majoria parlamentària no agraden massa al conjunt de l’episcopat però han de ser conscients que les ampliacions legislatives no s’elaboren pensant amb el grau de satisfacció que la jerarquia catòlica rebrà quan conegui el nou projecte sinó que sempre es pensa en termes globals, amb el conjunt de la col•lectivitat, defugint de les mirades sectàries tan comuns en altres espais.

Durant aquesta legislatura hem assistit a curioses manifestacions on capellans i monges en prenien part defensant l’honor de les víctimes del terrorisme, uns mesos més tard en defensa de la família, manifestacions constants i successives fins arribar aquella celebrada el passat cap de setmana a Barcelona, reproduint els paràmetres dictats unes setmanes abans des de la Plaça d’Orient de Madrid.

Enmig d’aquest context on s’alimenta l’odi vers tots aquells que ens allunyem d’aquests postulats que cauen de ple dins el radicalisme més fervent, cada dia es sumen més persones que malgrat ser catòliques i devotes de la fe cristiana no es senten representades per uns holligans que en comptes de predicar amb les màximes de l’evangeli es dediquen a preparar el terreny a tota una sèrie de formacions polítiques molt properes als seus postulats.

De nou, barrejant conceptes i confonent a la ciutadania perquè l’esfera privada de les persones no ha de tenir cap transcendència pública. El sentit del vot dels catòlics serà divers com és el conjunt de la comunitat cristiana on hi ha persones que creuen de manera fervent en les tesis que defensa el partit popular, altres que opten per esquerra republicana o hi ha qui prefereix els socialistes.

Aquesta realitat no és digerible per tots aquells que volen agregar els vots en una mateixa direcció, la dreta. Per fer-ho possible, estan disposats a rendibilitzar amb qualsevol element, començant amb la religió fins acabar amb la llengua. Ja veieu que el radicalisme polític i catòlic es troben estretament relacionats i la dependència d’un vers l’altre pren cada dia que passa més sentit.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/02/08
Laia Gomis