Gamberrisme en estat pur

Totes les atencions estaven centrades en el cessament dels consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya anunciat pel president Maragall. Sense cap mena de dubte, el posicionament en contra del projecte d’Estatut va ser l’element que va provocar la sortida del govern dels sis consellers republicans. Tanmateix, convé no oblidar quina ha estat l’evolució d’aquest partit polític respecte el projecte de nou estatut. Ja en la votació que va tenir lloc al Congrés dels Diputats van mostrar un rebuig al text estatutari votant-hi en contra però mentre el projecte viatjava cap a la cambra alta, ERC reflexionava i analitzava detingudament quina opció era la més encertada. Ells van voler esgotar fins el darrer moment per fer pública la seva decisió. En un primer moment, la cúpula del partit va intentar acontentar als seus socis de govern sense oblidar la seva militància i és així com s’entén l’anunci de vot nul polític però les seves bases es van posar les mans al cap quan van escoltar la decisió i es van oposar fermament a tal pretensió. D’aquesta manera, en un breu període de temps, els mateixos que havien anunciat la madurada decisió del vot nul polític rectificaven i es mostraven partidaris del no. Davant aquesta nova situació, no és d’estranyar el cessament dels consellers d’ERC del govern català.

Aquest fet d’enorme importància i transcendència pel conjunt de la ciutadania de Catalunya va situar en un tercer, o inclòs m’atreviria a afirmar que va col·locar dins un espai marginal el greu incidient que va tenir lloc al Congrés dels Diputats. Per primera vegada a la història de la democràcia espanyola, un diputat era expulsat de l’hemicicle.

Dissortadament, cada setmana durant les sessions plenàries tenen lloc intents persistents que tan sols cerquen alterar el ritme habitual de treball propi d’un parlament democràtic. Afortunadament, en la majoria d’ocasions aquest objectiu no s’arriba aconseguir però pel simple fet d’existir una voluntat latent d’entorpir el desenvolupament de les activitats i funcions pròpies d’una institució on el conjunt de la ciutadania s’hi troba representada és preocupant.

El popular diputat Martínez Pujalte va fixar el seu objectiu, era el torn del Ministre de Defensa, José Antonio Alonso. Si no aprofitava l’oportunitat d’or sorgida a través del mal anomenat “cas Bono” a curt termini no hi havia cap altre element per polemitzar, així que sense pensar-s’ho dues vegades va començar a cridar demanant la dimissió del ministre. Que ningú es pensi que la seva veu ressonava dins l’hemicicle sinó que altres diputats de la bancada popular l’acompanyaven com si d’una coral infantil es tractés mentre que hi havia qui optava pel simbolisme de les mans, entrellaçant les mateixes donant a entendre que estaven detinguts. Sense cap mena de dubte, els diputats del grup popular van dur a terme una brillant representació teatral, llàstima que l’espai no era el més encertat i lamento que el director de la mateixa, Mariano Rajoy, es trobava absent durant la seva escenificació.

El president de la cambra, Manuel Marín, va cridar a l’ordre en reiterades ocasions al diputat Martínez Pujalte, ell va fer cas omís dels seus avisos fins que el president de la cambra, emprant el reglament del Congrés dels Diputats va expulsar el citat diputat de l’hemicicle. Marínez Pujalte es mostrava tranquil, sense disposició d’abandonar la cambra, assegut a la seva cadira com si la conversa no anés amb ell. Després d’un breu interval de temps, va abandonar l’hemicicle acompanyat dels aplaudiments i les mostres de suport que els seus companys populars li van mostrar, aclamant-lo com si es tractés d’un heroi quan en realitat s’havia mofat de tots els ciutadans emprant unes actituds que demostraven una gran immaduresa democràtica.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 19/05/06
Laia Gomis