El missatge implícit dels regals

En una societat en la qual l’esport nacional és el consumisme cal no menysprear la importància que té la publicitat a efectes pràctics en l’increment de vendes registrades aquests dies. L’arribada de les festivitats nadalenques s’aprecia a principis de desembre quan les marques comercials s’afanyen a promocionar els seus productes. De sobte, els espots publicitaris de perfums, colònies, torrons, caves o bombons inunden tots els canals televisius. Els anuncis sempre van dirigits als consumidors potencials, i és per aquest motiu que no cal oblidar un col·lectiu que tot i la seva curta edat es troba al centre de totes les atencions publicitàries, els infants.

Tots coneixem el tarannà dels més petits de la casa, sempre desitgen tot allò que veuen als aparadors de les botigues o a les extenses revistes de joguines que en aquesta època no falten a cap les cases. I precisament, no fa massa dies que em va caure una revista de joguines a les meves mans i em va sorprendre la distribució en la qual es trobaven les joguines. Sense cap mena de dubte, no es tractava d’una classificació aleatòria sinó que tenia una raó de ser, probablement molt més estudiada del que alguns ens pensem.

En primer lloc, vaig poder constatar que apareixien les joguines pels nadons, els colors harmoniosos acompanyaven totes les fotografies. Després hi havia una secció dedicada única i exclusivament a les nenes, on el rosa era el color predominant acompanyat de la gran varietat de nines, cuinetes i electrodomèstics. Aquests últims reproduïen fidelment la funció que desenvolupen a la vida real. Vaig seguir fullejant la revista i em vaig trobar amb la secció de nens, on els cotxes, les motos, els camions i els ninots de guerra eren els protagonistes, en canvi, els colors escollits eren molt més agressius. I per acabar, hi havia una secció on s’hi podien trobar trencaclosques, telescopis, jocs de taula...emprant la mateixa denominació que efectuava la revista seria diversos.

Per un moment, vaig pensar que aquesta distribució no seria la seguida per la majoria de botigues de joguines sinó que havia tingut la mala sort de trobar-me amb una revista d’aquestes característiques. Encuriosida per aquesta qüestió vaig anar a cercar noves revistes i malauradament, totes seguien amb major o menor fidelitat la línia expressada anteriorment.

Aquesta qüestió em va preocupar i molt ja que de manera implícita des de petits ensenyem als nostres infants a diferenciar les joguines per nens i les de nenes, què hi ha de dolent en què un nen jugui amb nines o una nena amb cotxes? Tanmateix, les nenes han d’interioritzar quin serà el rol que hauran de desenvolupar a la societat quan siguin grans. Elles han de tenir cura de les nines, portar-les a passejar, donar de menjar, canviar els bolquers i preocupar-se de totes les qüestions relacionades amb el desenvolupament de les tasques domèstiques ja que les cuinetes i les rentadores de joguina són un bon instrument per començar a aprendre. En canvi, els nens només s’han de preocupar de divertir-se, sense més. Aleshores quin sentit té l’enorme esforç que entre tots intentem dur a terme dia rere dia davant la conscienciació i la promoció de la igualtat de gènere si el nostre discurs va en una línia però a la pràctica als nostres fills els hi ensenyem just el contrari?

Article publicat al Diari Baix Penedès, 05/01/06.

Laia Gomis