Cansada de la dreta

Quan l’horrible so del despertador ens fa obrir els ulls, el primer que pensem és la possibilitat de restar tan sols cinc minuts més dins del llit. Enmig dels forats de la persiana constatem que l’enllumenat públic està encès i la lluna encara no ha donat pas al sol però la jornada laboral no pot esperar. Els més atrevits es lleven d’un salt, altres ens ho pensem més però després de donar moltes voltes, rondinar i lamentar-nos, no tenim escapatòria i ens acabem aixecant del llit.

Dilluns, quarts de vuit del matí, el record del cap de setmana inoblidable et fa néixer una sensació particular, només esperes que arribi el proper divendres a la tarda. Abans de començar a treballar, una visita imprescindible, la màquina de cafè, espai per excel·lència on neixen diversos comentaris, crítiques i opinions respecte les darreres notícies que ofereix l’actualitat. Mig adormida, perquè negar-ho, sempre procuro escoltar aquelles impressions més repetides i comentades, a vegades gràcies a elles aconsegueixo despertar-me, quan no és així sempre em recomanen una tertúlia de la cope o la lectura d’alguns editorials d’importants diaris, sense cap mena de dubte, tenen efectes immediats. Sorprenentment una senzilla expressió de l’estil, “Avui t’has llevat amb el peu esquerra” dirigida directament vers la meva persona em fa despertar de cop.

Una acció molt simple com suposa llevar-nos del llit és objecte d’una subtil crítica política, d’una manera tímida i barrejada amb un component que sempre funciona, la tradició, es dóna a entendre que aquell que es lleva amb el peu esquerra tindrà tot el dia creuat. Sempre m’he preguntat per què el responsable del malestar ha de ser el peu esquerra i no el dret. L’esquerra des del moment en que es llevem és vista com a quelcom negatiu, relacionada amb el mal humor i mal caràcter.

No obstant, aquesta qüestió no va quedar aquí ja que arrel d’aquest comentari que podria semblar anecdòtic vaig estar reflexionant sobre aquest tema i em vaig adonar de la nombrosa presència de la dreta en el desenvolupament de la nostra vida. De camí cap a casa, vaig recordar la màxima que tots aprenem quan anem a l’autoscola, sempre hem de circular pel carril de la dreta quan anem per l’autopista. Quina casualitat, la dreta de nou és converteix en un símbol de correcció. Acte seguit, abans de sortir de l’autopista, també per la dreta, vaig reduir la velocitat i quan vaig canviar de marxa vaig adonar-me que ho feia amb la mà dreta, de la mateixa manera que amb el peu dret accionava dos pedals, el fre o l’accelerador mentre que el peu esquerra tan sols té una funció secundària.

Quan vaig arribar a casa, em vaig trobar amb uns amics que tenien un nen petit, a banda de parlar amb ells tranquil·lament, el nen esperava impacient la meva arribada perquè volia pintar i sabia que jo sempre li donava els colors. No vaig trigar ni dos minuts en donar-li els instruments que necessitava, tot just començava a aprendre a agafar els colors per pintar però estava entossudit en fer-ho amb la mà esquerra. Els seus pares no sabien com treure-li aquest “mal costum” tal com ells el denominaven, repetien constantment que els colors s’agafen amb la mà dreta però ell es feia el sord. Després del dia que havia viscut els hi vaig plantejar que tenia de dolent que ho fes amb l’esquerra i no van saber respondre la meva qüestió.

Tanmateix, quan vaig pujar a la meva habitació per posar-me a estudiar, vaig obrir un dels molts llibres que tenia sobre la taula i vaig constatar que la dreta ens inunda en molts àmbits de la nostra vida però n’hi ha un que se li escapa. La cultura resta en possessió exclusiva de l’esquerra perquè curiosament els llibres sempre s’obren vers aquesta direcció.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 27/01/06

Laia Gomis