Atributs propis del setembre

Les vacances formen part del passat, uns dies de desconnexió esdevenen la millor fórmula per emprendre amb energies totalment renovades els nous reptes que ben aviat arribaran quan el full del calendari ens anunciï que el setembre es troba entre nosaltres. De moment, encara queden alguns dies d’agost però el clima que es respira no és pas lúdic i festiu sinó més aviat el retorn immediat a la quotidianitat comença a treure el nas per darrera del calendari.

Mica en mica s’ha d’anar recuperant el ritme perdut, una tasca que és molt senzilla a simple vista i que esdevé un gran i virtuós propòsit però cal reconèixer que l’aplicabilitat del mateix genera força complicacions.

El mes de setembre sempre és sinònim d’inici d’un nou curs, il·lusions i pors dels més petits que es barregen formant una estranya amalgama de sensacions pels pares que deixen per primera vegada a la llar d’infants als més petits de casa o bé la incertesa que genera als més grans començar l’ESO, el batxillerat o el gran salt que suposa acudir per primera vegada a la universitat.

Tanmateix, més enllà dels tòpics establerts arreu del nostre territori que acompanyen al mes de setembre, a casa nostra aquest mes té un component implícit que es troba fortament arrelat a un sector que sovint és oblidat i tractat amb un cert menyspreu com és el sector primari.

La verema és el signe distintiu del més de setembre a les nostres contrades. La verdor de les vinyes llueix amb una gran intensitat, els pàmpols protegeixen i en determinades ocasions deixen entreveure el fruït madur que està a punt d’ésser collit. De bon matí, les gotes d’humitat regalimen entre els gotims i a mesura que avança el dia, l’escalfor del sol les fa desaparèixer i no queda cap rastre de la frescor de primera hora del matí.

El sol s’imposa amb força, calor i xafogor que en determinats moments del dia esdevenen insuportables perquè no és una tasca senzilla collir raïms si tenim en compte aquestes dures condicions meteorològiques. No obstant, tots els que any rere any acudim a la cita anual que tenim a les vinyes sabem que tots aquests elements sempre acompanyen a la verema i s’intensifiquen amb especial força durant els primers dies de campanya que acostumen a tenir lloc a les darreries del mes d’agost.

Els millors vins i caves seran servits en prestigiosos i luxosos restaurants accessibles només a les butxaques i als paladars d’un petit grup selecte de privilegiats. Els enòlegs descriuran un reguitzell de propietats i qualitats d’un producte que ha estat cultivat per persones que senten una estima especial per unes vinyes que han estat l’objecte de totes les seves atencions.

Sense cap mena de dubtes, el secret per elaborar productes excel·lents es troba en disposar d’una matèria prima de gran qualitat. Normalment, aquest element ens acostuma a passar desapercebut, ningú en parla i és precisament per aquest motiu que voldria reivindicar i reconèixer públicament el treball incessant així com també la dedicació i la professionalitat que els pagesos exerceixen vetllant durant els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any perquè la terra ofereixi els millors fruïts.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/08/08

Laia Gomis

Vacances improvisades...

L’organització és una paraula que sempre m’acompanya, alguns pensen que és una virtut, altres un defecte, no obstant he de reconèixer que m’agrada planificar les coses i aquells que em coneixen saben que no acostumo a deixar en suspens les activitats que dia a dia desenvolupo. Tanmateix, hi ha moments que descobreixes que les planificacions de poc serveixen, una realitat que enguany constato en primera persona.

En principi, no tenia previst fer vacances i sense esperar-m’ho gaudiré d’uns dies molt especials en un indret amb un encant peculiar envoltada de bons amics. En moments com aquests és quan em replantejo la meva obsessió amb l’organització ja que a vegades quan menys planifiques i organitzes, de la mà de la sorpresa, l’atzar i la improvisació és quan millor surten les coses.

De moment, desapareixo durant uns dies, m'oblido de la quotidianitat i els més curiosos podreu descobrir quin indret m'acollirà durant les meves vacances a través de la imatge que encapçala aquest escrit.

BONES VACANCES!!!

Sopar de Can Corbella 2009

A l’agost els rellotges s’aturen, les vacances presideixen totes les converses, i precisament en aquest context, els socialistes vendrellencs organitzem un sopar que s’ha convertit en un clàssic estiuenc. La masia de la família Corbella acull des de fa prop de trenta anys un sopar que es converteix en l’excusa perfecte per veure aquells companys i companyes que fa temps que no veus i compartir una vetllada molt agradable.

La calma i la tranquil·litat estiuenca es converteixen en unes aliades perfectes prop de dues-centes trenta persones es desplacen fins a la masia de Can Corbella per gaudir d’un sopar que té un menú curiós, peus de porc i sipia amb patates, l’empremta que els impulsors d’aquest sopar van dissenyar i que com és tradició el menú es manté invariable amb el pas dels anys.

La veritat és que un acte d’aquesta envergadura comporta força feina, especialment totes aquelles activitats que no es veuen però que són necessàries perquè quan arribi el dia tot surti com estava previst. Ara bé, hi ha una fórmula màgica, moltes hores, bona voluntat i la col·laboració de molts companys i companyes fan possible que aquests actes siguin una realitat.

Mica en mica, en un degoteig imparable van arribant totes les persones que assistiran al sopar. Només tinc l’oportunitat de saludar aquelles persones que amablement s’acosten a la taula on intentem coordinar el sopar i s’interessen per saber com està tot i alguns s’ofereixen a donar un cop de mà, un detall que s’agreix infinitament.


De sobte flaixos i càmeres i tota una sèrie de moviments estratègics i ràpids ens permeten detectar que el President la Generalitat, José Montilla, ha arribat. Després de saludar alguns companys i companyes, no s’ho pensa dues vegades i s’acosta fins a la caixa i ens pregunta el preu del sopar i paga el sopar com un més.

El fotògraf Ramon Costa va captar aquesta imatge que posa de relleu el moment en el qual Montilla paga el sopar.

Aquest gest sempre m’ha cridat l’atenció perquè recordo perfectament que des de la primera vegada que José Montilla va acudir al sopar, aleshores com a Ministre d’Indústria, una de les primeres coses que fa és pagar el sopar.

Acte seguit, totes les persones que encara no estan assegudes, cerquen un lloc i es dóna inici al sopar. Enguany, la Presidenta del Grup Municipal Socialista, Helena Arribas és l’encarregada de donar la benvinguda a tots els assistents al sopar i acte seguit José Montilla, pren la paraula. Una intervenció optimista mirant amb il·lusó i esperança el futur però carregada de compromís i voluntat de treball. Aquests són els trets que més em criden l’atenció de les paraules que José Montilla pronuncia a la Masia de Can Corbella. No oblida d’esmentar una fita que pocs es creien com el gran i bon acord en matèria de finançament obtingut tot just fa unes setmanes i entre nosaltres es troba un dels artífexs, l’amic i company Martí Carnicer.

No serà fins després de sopar que altres autoritats prendran la paraula com va ser el cas del President del Consell Comarcal, Jordi Sánchez, la Primera Secretària del PSC del Baix Penedès, Dolors Carreras, el delegat del govern i Primer Secretari del PSC del Camp de Tarragona, Xavier Sabaté, el Secretari General d’Economia i Finances, Martí Carnicer i finalment va cloure la ronda de parlaments el Ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho.

Tots ells ens van aportar reflexions interessants i després de les seves intervencions molts vam tenir l’oportunitat de comentar idees que havien anat sorgint en els diferents parlaments.

Per a molts, aquest sopar suposa el tret de sortida a les vacances, el darrer esdeveniment polític amb una certa envergadura que s’efectua abans del retorn a la quotidianitat que sempre porta el setembre. No obstant, després de totes les reflexions sempre penses que encarem el proper curs polític amb moltes idees i reptes, hi ha molta feina a fer i moltes coses a explicar!

José Montilla i Celestino Corbacho

Com ja és tradició, després del sopar, quan els nervis havien desaparegut i tot l’acte s’havia desenvolupat amb normalitat vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules amb diverses persones i aquells que em coneixen saben que o vaig desaprofitar l'oportunitat d'immortalitzar alguns moments càmera en mà. Un any més, no em vaig estar de fer-me la foto amb el President la Generalitat, José Montilla i amb el Ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho.

Francesc Vallès i Xavi Sabaté

Tanmateix, no em vaig oblidar de dos polítics de casa com són el Xavi Sabaté, delegat del govern i el Francesc Vallès, una persona que sempre passa molt desapercebuda però un treballador infatigable com pocs n’hi ha i que desenvolupa una gran tasca des de la coordinació dels diputats del PSC en el Congrés dels Diputats.

Aquestes són només algunes reflexions sobre el sopar del passat divendres, el meu objectiu no és reproduir tot allò que va tenir lloc durant el sopar perquè precisament si quelcom caracteritza aquests actes és l'ambient especial que s'hi respira i tot allò que es desprèn durant la nit. Aquests elements tan sols els vam poder gaudir tot els que vam asistir in situ aquest clàssic estiuenc!

Una benvinguda vergonyosa

La primera impressió diuen que és la imatge que la nostra retina capta quan arribem a un nou indret que és totalment desconegut per a nosaltres. El dia a dia provoca que espais que estan integrats en el recorregut quotidià passin desapercebuts en el nostre focus d’atenció. No és fins que un bon dia et converteixes en una improvisada guia turística quan vols ensenyar les potencialitats del nostre municipi i mostrar la cara més amable del Vendrell.

De sobte, descobreixes que un indret pel qual passes una infinitat de vegades ofereix una imatge llastimosa del nostre municipi, procuro restar importància a l’estat en el qual es troba l’entrada del Botafoc, tanmateix, esdevé impossible. Ràpidament sorgeixen una sèrie de preguntes, aquesta és una entrada al Vendrell? Una pregunta que no és retòrica ni tampoc és fruït de la fina ironia dels meus amics.

Una imatge desoladora, palmeres seques, arbres que estan a punt de morir i que denoten una manca d’aigua, tota una estesa de males herbes que comencen a ocupar part de la vorera. Aquest és l’estat en el qual es troba una de les entrades al nostre municipi. Ràpidament hi haurà qui justificarà afirmant que en aquella zona no hi viu ningú, cert, però aquest fet no s’ha de convertir en un escut perquè la deixadesa estigui a l’ordre del dia en aquesta entrada al nostre municipi.

Aquesta podria ser una anècdota sense més importància ni transcendència. No obstant, un dies després que la sorpresa acaparés el rostre dels meus amics al constatar com l’entrada d’un municipi que s’acosta als quaranta mil habitants i en el qual el turisme té un paper clau i fonamental en la realitat econòmica de la vila presenta una imatge llastimosa.

No fa massa dies, cap al vespre, quan els rajos de sol van perdent intensitat, moltes persones aprofiten les espaioses voreres que hi ha en tota la zona del Botafoc per passejar tranquil·lament. Precisament, vaig decidir sumar-me a dur a terme aquesta activitat i em va sobtar diversos comentaris que vaig sentir d’altres persones que tombaven per aquella zona.

El tema de conversa es concentrava entorn una realitat que uns dies abans els meus amics no van trigar en constatar i ara de nou es repetia quan tota sèrie de vendrellencs i vendrellenques es mostraven perplexos per l’estat en el qual es troba un dels principals accessos a la nostra vila.

Si agaféssim la imatge que ofereix la zona del Botafoc i demanéssim que els ciutadans ubiquessin aquesta imatge en alguna població, estic convençuda que ningú afirmaria que l’estat de degradació en el qual es troba aquesta entrada es correspon a la nostra vila. Hi ha qui creu que els ciutadans es queixen de vici però crec que la indignació que sentim molts vendrellencs quan passem per aquest indret tan concorregut de la nostra vila evidencia un problema latent sobre el qual s’ha d’actuar amb celeritat i rapidesa i d’aquesta manera es començarà a frenar l’estat de deixadesa que regna al nostre municipi.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/08/09
Laia Gomis

Curiositats...

La càmera de fotos, una llibreta i un bolígraf són tres elements que sempre m’acompanyen, procuro no sortir de casa sense aquests elements. Els meus amics i coneguts sempre se n’enriuen d’aquesta mania que des de fa alguns anys m’acompanya. No obstant, tard o d’hora han descobert la utilitat que implica portar sempre la càmera de fotos, la famosa frase, si ara tinguéssim una càmera, ha desaparegut de les nostres converses perquè en qualsevol moment podem immortalitzar una imatge curiosa o bé captar un fet concret i puntual.

He de reconèixer que aquesta mania té una certa connexió i vinculació amb la meva passió política. Si quelcom he après en els darrers anys és la importància de tenir una càmera a mà i una llibreta a prop per agafar al vol idees que mereixen esser apuntades en el moment en el qual sorgeixen.

A més, si aquesta passió política hi afegim l’interès creixent que sento per tots els temes que envolten la comunicació, doncs el cercle s’acaba de tancar. Primer vaig començar amb la meva col·laboració setmanal al Diari del Baix Penedès i després em vaig decidir a obrir un petit espai a la xarxa: aquest bloc que em permet explicar amb major deteniment totes aquelles qüestions que crec que poden resultar interessants.

Normalment, acostumo acompanyar els meus textos amb imatges, així la lectura resulta més amena i el text no esdevé tan dens. Dins la mesura del possible, al costat dels meus escrits procuro incloure imatges pròpies, unes més encertades que altres.

No obstant, si quelcom em crida l’atenció és copsar com alguns mitjans de comunicació utilitzen imatges que un dia vaig captar amb la meva càmera i se les fan seves. No és la primera vegada que em passa però avui mentre repassava el diari digital delCamp.cat, he vist una imatge que em resultava familiar en relació a una notícia de Roda de Barà. Concretament es tracta d’una imatge que vaig captar el dia que Mayte Huertas es va convertir en alcaldessa de Roda de Barà i quan vaig escriure quatre ratlles relatant aquest fet la vaig incloure al meu bloc. Des de la redacció del DelCamp.cat han aprofitat aquesta imatge per anunciar que Roda de Barà tindrà aviat un Institut.

Res a dir, celebro que les meves imatges puguin ésser d’interès per diversos mitjans de comunicació però al costat de la imatge podem llegir delcamp.cat quan us puc assegurar que aquesta imatge no ha estat captada per cap reporter ni periodista d’aquest diari digital. El món globalitzat té aquestes coses, un bon dia obres una pàgina web i et trobes una fotografia teva que encapçala una notícia...